Els fatxes i el pare Fullana

Més que del Pare Fullana i la seua gramàtica, l’objectiu que tinc és contar uns casos en què estem relacionats la gramàtica del pare Fullana, el GAV (Grup d’Acció Valencianista), i jo i tangencialment els professors Manuel Sanchis Guarner i Vicent Simbor, l’alcalde de Massanassa, Paco Soria, un grup de ties maries rebentaplenaris, l’associació el Piló de Burjassot, un cosí germà meu i gent diversa. Del pare Fullana i la seua gramàtica, qui més en sap és el professor Abelard Saragossà; jo, que tinc gran part de les seues publicacions, ara mateix estic exiliat de la meua biblioteca i no puc accedir als seus treballs; l’únic que puc fer és recomanar que ho feu vosaltres. Tampoc tinc a mà els meus dietaris i no puc recercar quan va passar el que contaré, i per tan sols puc recordar com va anar tot, en general. Ho faré en dues parts.

Reedició i desaparició de la gramàtica. Seria per la tardor de 1978 que una vesprada, les llibreries de València s’ompliren amb la reedició facsímil de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana, del pare Fullana, sorprenentment publicada pel GAV. A primera hora passí per davant de la llibreria Maraguat (plaça de l’Ajuntament, a la part de Correus) i em quedí sorprés en veure tot l’aparador ple d’aquestes gramàtiques. Entrí, les fullegí i en comprí tres exemplars; després, quan acabí de treballar i torní a casa, em posí a revisar-les, pensant que els del GAV haurien retocat (censurat) el text, però no. Jo tenia la primera edició, de 1915, i les vaig contrastar. L’endemà de bon matí vaig tornar a la llibreria per comprar alguns llibres més, per regalar-los a uns amics i sorprenentment no en quedava cap. M’explicaren que només obrir la llibreria vingueren uns enviats del GAV per recollir tots els exemplars, cosa que també ho estaven fent a la resta de llibreries de la ciutat. Immediatament, pensí que els del GAV no havien passat del títol de la portada i sense llegir el contingut, especialment els punts en què Fullana acceptava la unitat de la llengua, explícitament i implícitament, pensant que havien descobert la Mediterrània, havien anat corrents a reproduir-la. Seria després, la nit d’ahir, que algú tingué l’ocurrència de fullejar un poc l’edició i només arribar a la pàgina 2 es trobà amb la sorpresa que la gramàtica de Fullana era un reconeixement de la unitat de la llengua catalana i de la condició de dialecte del valencià. Mi gozo en un pozo, que diuen els espanyols, aquesta gramàtica també era catalanista. Immediatament, els capos del GAV degueren ordenar la retirada de tota l’edició, que ningú sap on ha anat a parar. Possiblement, retiraren tota l’edició, menys els tres exemplars que jo havia comprat. Un li’l vaig enviar a Joan Fuster, l’altre a l’amic Francesc Pérez Moragon i el tercer me’l quedí jo.

Conferència en Massanassa. Per altra part, quina coincidència, aquella mateixa vesprada em telefonà l’alcalde de Massanassa, Paco Soria, i em digué que s’havia compromés a organitzar una altra conferència sobre el valencià i que havia de cercar qui voldria anar-hi. Jo sabia que unes setmanes abans havien intentat donar una conferència els professors Manuel Sanchis Guarner i Vicent Simbor, però que les famoses rebentaplenaris massanasseres no els havien deixat ni parlar. Com l’alcalde havia posat tant d’interés, vaig tindre la impressió que l’únic que podria anar-hi era jo i així em vaig comprometre. Parlant amb Sanchis Guarner sobre el que li havia succeït recorde que m’acusava de ser massa radical i que jo esvalotava la gent, que jo encenia el foc i que després ell l’havia d’apagar, i en certa manera tenia raó. Ell pensava que havíem de ser més prudents i que hi havia coses que era millor ni comentar-les, perquè de seguida la gent ens increpava. El meu argument era al revés, que el millor que podíem fer era parlar clar i explicar la veritat i recorde que li vaig dir una impertinència pietosa: don Manuel, a vosté i a mi, encara que ens vestim de fallers igualment ens diran catalanistes, així que és millor no anar amb subterfugis i parlar sense titubejos. No ens posàrem d’acord. Pocs mesos després, els violents del GAV enviaren una bomba al domicili de Sanchis Guarner, acció que arribaren a reivindicar.

Vespres del dia que havíem fixat per a la conferència em vaig trobar pel carrer un cosí germà, que vivia a Burjassot, d’on era la família de mon pare, que estava molt implicat en el blaverisme d’aquells anys i m’advertí que sabien que jo aniria a Massanassa a fer una conferència i que de l’associació el Piló anirien amb un autobús a impedir-ho. Moltes gràcies, cosí (un cosí bo, com diuen a Mallorca als cosins germans) per l’advertència. Si tu també hi vas, allí ens veurem.

El divendres i a l’hora anunciada me n’aní a Massanassa, malgrat que l’alcalde Sória m’havia telefonat advertint-me del que em trobaria i m’aconsellava no anar-hi i posar una excusa. Li vaig dir que ni pensar-ho, que jo aniria. L’alcalde m’esperava a l’entrada del poble, en el pont que els separa de Catarroja, m’aturí i em va tornar a dir que havíem de suspendre l’acte, que el carrer estava ple de gent forastera amb males cares. Li preguntí si també hi havia amics. Cap ni un. Doncs, m’és igual, jo ja estic ací, tu fes el que cregues millor, bona nit. Ell ja havia avisat els municipals, em digué.

Vaig aparcar enfront de l’escola on havíem de fer la conferència i m’acostí decidit cap a la gent, cap on estava el meu cosí, també vaig veure que hi havia unes paisanes d’Albal, i excompanyes de l’acadèmia Larrodé, on havíem estudiat el batxillerat. Petonegí el cosí, les albalenques: Vivi, quant de temps sense veure’ns; des que anàvem a donya Amparito (parvulari); hola, tu ets Maruja, no? Com està ta mare? Dona-li records i digues-li que aniré a veure-la. Ai, Elvirín (dos besos), com estàs? Era un amor de pubertat; els dos enrogírem un poc, mentre les amigues que l’acompanyaven somreien còmplices; açò funciona, pensí i vaig continuar fent gracietes i petonejant les dones; als homes els deia hola i avant, perquè vaig creure que era millor anar cara a elles. Vaig veure un tal Zarzo, que era un capo del GAV, amb cara de comissari polític i el vaig saludar, senyor Zarzo, quin honor, moltes gràcies per vindre… Els assistents, unes cent i pico de persones, anaven deixant-me passar cap a la tarima; saludí cadascuna de les rebentaplenàris; Paquita, que bé que et veig, supose que tan valenta com sempre, m’alegre; Conxín, estàs més guapa que mai, ja parlarem… Finalment arribí a la tarima. Bona nit.

Comencí jo, que era l’invitat, vaig dir que estava content que m’hagueren invitat, que hi havia moltes cares conegudes, un cosí germà, uns amics albalencs de la quinta, veïns i veïnes de Burjassot, poble que jo coneixia prou perquè aní moltes vegades mentre vivia el meu iaio i jo era el net que més volia i moltes amigues amb les quals vaig fer el batxillerat… Vaig proposar que hauríem d’organitzar-nos per a no parlar tots a l’hora i que necessitàvem un moderador. Un jove del poble, aleccionat per l’alcalde, que ja m’havia advertit que era un jove anarquista, però molt segur i hàbil, aquest jove alçà la mà, jo puc fer-ho, doncs avant, vine ací a la taula a dirigir l’orquestra. El jove digué que hauria de començar jo, ja que m’havien invitat, que procurara marcar un temps i que m’haurien de deixar parlar; quaranta minuts, vaig dir; d’acord, doncs l’hem de deixar parlar i quan acabe anireu demanant la paraula i cadascú i cadascuna dirà el que pensa i tots l’atendrem, especialment ha de fer-ho Pitarch, per si vol contestar. Podran també contestar-se uns als altres i així i amb ordre podrem acabar la sessió a bona hora, digué el jove, que tenia el públic a la butxaca. Totes les mirades s’adreçaven a ell i al comissari, hi havia un silenci total. D’acord? Doncs, ho farem així, té la paraula Pitarch.

Aleshores comencí i no me n’estiguí de dir-ho tot. Del nom científic de la llengua; de la història frustrada del País; del maltractament que ens havien fet sempre els espanyols; del descobriment d’Amèrica i del viatge de Colom, que l’havia pagat un jueu valencià, Lluís Santàngel, mentre que Isabel la catòlica ens exclogué de poder anar a Amèrica, perquè se n’apropià en nom de Castella, o siga que fórem com la puta Ramoneta que no cobrava i damunt pagava el llit; algú començà a aplaudir. Parlí de la Batalla d’Almansa… i fins i tot els parlí dels països catalans, comparant-los als països hispanoamericans, esteu tranquils, diguí. Ho vaig dir tot en 40 minuts i pel seu nom i vaig citar tots els personatges que em venien a la memòria, fins i tot el pare Fullana, de qui volia explicar el cas de la seua gramàtica. Vaig acabar. El jove, que s’anomenava Fermí, va obrir el torn d’intervencions. Tothom mirava Zarzo i Fermí li donà la paraula. El comissari començà a parlar sense agressivitat, així ho entenguí jo; va dir que amb algunes coses que jo havia dit no estava gens d’acord, però amb altres, sí, n’hi havia una que me la volia rebatre. Vosté ha dit que el pare Fullana era partidari de la unitat del valencià i del català i això no és cert, ell era defensor de la llengua valenciana. Em vingué de cine, com si ho haguérem assajat. Doncs sí, era un gran defensor del valencià i en sabia molt, dels que més i per això és tan important llegir el que va escriure. Com jo ho sé prou bé, em jugue una paella per a tots els que estem ací, si el senyor Zarxo accepta el repte: jo el mirava esperant una resposta, però ell amb la mà deia que no. Recordeu el que he dit fa un moment de la reedició de la gramàtica de la llengua valenciana del pare Fullana, reeditada en facsímil pel GAV i on Fullana deia que el valencià era un dialecte del català, cosa que el senyor Zarzo sembla que nega? Alguns es removien en la cadira. Zarzo no acceptà el repte. Ara us llegiré el que va escriure el nostre frare. Com ja us ho he contat el GAV ha publicat en facsímil fa uns dies la gramàtica, amb la qual ompliren totes les llibreries; la mateixa nit varen descobrir el que deia Fullana i gairebé que s’acabà el món; decidiren, doncs, retirar tota l’edició, cosa que feren, menys 3 llibres que ja s’havien venut i que els havia comprat jo, Zarzo estava lívid. Zarzo sabrà més que jo tot el que ha passat i per això no vol jugar-se la paella, per tant, podrà corregir-me si no ho explique bé, però sobretot podrà explicar-nos el que passà aquella nit. Ara els mostraré la gramàtica, la vaig treure del maletí i la mostrí, fins i tot, quan llija la pàgina 2, us la deixaré perquè la fullegeu i la toqueu, feu-ho amb reverència perquè el llibre és una relíquia. Les cares de sorpresa del públic eren d’antologia. Vaig obrir el llibre per la pàgina 2 i amb veu segura, cordial i ferma, vaig llegir «El valencià […] no és llengua essencialment diferent del català i baleàric […] existeixen certes diferències dialectals…» Això ho diu Fullana només començar, en la pàgina 2. Prèviament, el director de Las Províncias Teodor Llorente Falcó, fill del gran poeta Teodor Llorente, en un molt documentat pròleg, dona pèls i senyals dels estudis i del compromís del pare Fullana per la llengua i destaca la participació que tingué en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, on va assistir en representació de València. Aquest pròleg i el seu autor no deixen cap lloc al dubte. (passí la gramàtica a la primera fila), he posat un paper en la pàgina 2, perquè aneu directament a llegir el que diu el pare Fullana sobre la unitat de la llengua. El llibre anà passant de mà en mà i els assistents l’agafaven com ho farien amb una bíblia, amb un gran respecte.

I vaig continuar. Ara m’agradaria recordar que el pare Fullana, que havia publicat la seua gramàtica l’any 1915, mantenia les seues particulars opinions respecte de les normes gramaticals, que encara no existien de manera única i general i que, per això, cada escriptor se les inventava sobre la marxa; ell havia fet una proposta molt seriosa, en la gramàtica que esteu veient i el mateix passava a Barcelona i a Palma de Mallorca. Tothom coincidia que havíem de tenir una gramàtica igual per a tots. Hi havia algunes propostes ací i enllà i finalment la proposta de Pompeu Fabra a Barcelona fou l’elegida, i a poc a poc fou acceptada a tots els territoris on es parla català. Al País Valencià, en 1932, les més importants entitats culturals i la major part dels escriptors, debateren i acceptaren adoptar la normativa de Pompeu Fabra, adaptant-la a les diferències valencianes. Aquell acord se signà a Castelló de la Plana l’any 1932 i el primer signant fou el pare Fullana. El mateix havia passat a les Balears, i aniria passant a la zona catalanoparlant d’Aragó, al Rosselló i la Cerdanya ara en mans franceses, a Andorra i a l’Alguer (Sardenya).

A la sala no es movia ni una mosca. Zarzo estava petrificat. Jo notava que el meu cosí se sentia orgullós de mi i algunes dones orgulloses, o m’ho imaginava. Silenci. Aleshores Paquita la rebentaplenaris, amb la seua aguda i irritada veu, em digué: tu eres molt valent i dius el que vols i els que no sabem més, no podem replicar-te; però, a vore, bonico, què dius d’eixos catalanistes malparits que cobren dels catalans? Paquita, jo tinc molt bona opinió d’eixos malparits que tu dius, entre els quals sé que m’heu inclòs, però no és cert que cobrem de Catalunya, per eixe mal que fora. No cobrem de ningú i fem el que fem, gratis, però com no et convenceré et demanaré un favor, amb confiança. Sé que heu anat a mostrar-li una llista, on estic jo, a ma mare i li heu dit que jo cobre mil duros cada mes; el favor que et demane és que si torneu a intentar marejar-la li digueu que cobre no mil, sinó deu mil duros cada mes i així podrà pensar que no em mame el dit i que podré tirar endavant… Les mares patiu molt pels fills.

Amb aquesta intervenció haguérem de donar per acabada la conferència. Jo vaig recuperar la gramàtica, que m’havia guardat el meu amor de pubertat Elvirín, gràcies, altre petó, hem de parlar; algun dia, em digué. Jo estava fet un flam. Zarzo s’avançà, em donà la mà i em digué que hauríem de parlar. Quan vulgues, Zarzo. El meu cosí es tirà al meu coll i a cau d’orella em va dir que el iaio s’hauria alegrat d’estar ací; ell sempre deia que jo seria diplomàtic. I somriguérem. Totes les xiques passaren a besar-me. Aquella fou una nit gairebé màgica. L’alcalde, uns dies després, em trobà a Silla, em felicità, estava content com si haguera estat ell el conferenciant. Com Zarzo no havia acceptat jugar-se la paella amb mi, no hi hagué paella per a ningú.