La revista degana en valencià

Els festivals de cinema com a eix de vertebració i difusió de l’audiovisual

03/06/2021

L’origen dels festivals internacionals de cinema es remunta a 1932, quan es va celebrar la primera edició de la Mostra de Venècia (Itàlia). Catorze anys més tard, en 1946, naixia el Festival de Cannes (França). No sembla casual que tots dos estigueren localitzats en ciutats de la conca mediterrània, com molts de la Comunitat Valenciana. Tots dos van sorgir també de la conjugació d’interessos comercials (turisme i hostaleria) i polítics (projecció pública de la cultura i, per extensió, dels seus gestors i patrocinadors), però la proliferació dels festivals al llarg de les dècades els ha convertits sovint, i especialment en les localitats menudes, en l’única ocasió en què la gent té la possibilitat de viure –ni que siga durant una setmana l’any– una trobada amb pel·lícules diferents dels productes de consum de masses, no sols d’altres cinematografies nacionals (al marge de l’hegemonia estatunidenca), sinó també en diferents formats (no-ficció, curtmetratge, animació, experimental).

Per tant, resulta absolutament indiscutible que els festivals acompleixen un paper fonamental en la difusió de l’audiovisual, i són una cita necessària per a la circulació d’obres cinematogràfiques, que a més es reforça amb la presència dels cineastes i l’organització de debats, col·loquis, taules redones, presentacions, publicacions i activitats professionals que afavoreixen tant l’intercanvi d’idees com el desenvolupament i creixement de la indústria.

En 2014, l’IVC (Institut Valencià de Cinematografia) va posar en marxa la primera edició de Festimapp, un informe que des d’aleshores s’elabora cada dos anys amb l’objectiu de traçar un mapa dels festivals de cinema existents en la Comunitat Valenciana. L’últim data de finals de 2020 i estableix un cens de setanta festivals repartits per tot el territori, amb una gran varietat de temàtiques i especialitats. Resulta molt significatiu constatar que la tendència des del primer sondeig ha sigut creixent, fins i tot en un any especialment complicat com el passat, a causa de la pandèmia, que ha obligat a molts a plantejar-se l’ajornament i a optar per formats híbrids o en línia.

Parlem de considerar com a festivals aquells esdeveniments cinematogràfics la convocatòria dels quals comporta la redacció d’unes bases escrites, amb naturalesa de concurrència competitiva, que compten amb un jurat professional i concedeixen premis, tinguen o no import econòmic. En aquest sentit, i en funció de les dades recaptades cada dos anys per l’informe Festimapp, el perfil mitjà del festival de cinema a la Comunitat Valenciana seria el d’un festival amb pressupost d’entre 10.000 i 50.000 euros, de caràcter internacional, centrat en els curtmetratges i que se celebra a l’estiu o a la tardor en localitats amb fórmules de finançament que combinen els pressupostos públics (fonamentalment, procedents de les institucions) i els privats (en els casos en què depenen d’associacions culturals o altres iniciatives).

Dins de l’ecosistema estatal de festivals, és indubtable que la Comunitat Valenciana juga un paper de rellevància per la quantitat de cites que concentra, dada important en la conjuntura actual espanyola, on és complicat mantindre l’aposta per un festival de cinema, ja que les polítiques d’austeritat dels últims anys han afectat de manera especialment dura la cultura. Així doncs, i enfront de les veus que periòdicament es pregunten si hi ha superàvit de festivals en la Comunitat Valenciana, no cal discutir en cap cas si un festival és necessari o no. Ho és. Sempre. Especialment en les localitats on resulta complicat accedir a la cultura o al cinema d’autor, que són la majoria quan eixim de la ciutat de València. Ni tan sols Castelló i Alacant, les altres dues capitals, compten amb una programació regular en versió original, que en el millor dels casos queda confinada a centres d’art contemporani i subseus de la Filmoteca.

Els festivals són, sense anar més lluny, una de les escasses plataformes de difusió que li queden a això que s’ha anomenat «cinema invisible», una quantitat de pel·lícules cada vegada major del cinema actual d’autor que no arriba a les sales tradicionals. Al mateix temps, s’han convertit en una finestra d’importància crucial per al cinema local, produït a València, i parlat en valencià, que no sempre té fàcil l’accés al públic. Per això, hi insistim, mai es pot parlar d’excés de festivals, encara que també convé subratllar que la selecció i el criteri han de ser elements fonamentals en la seua filosofia de treball, que manca de sentit si el seu objectiu és únicament oferir el que podríem denominar «sessions de preestrena i reestrena». Una de les obligacions d’un certamen cinematogràfic és apostar pel cinema diferent, que en molts casos pot ser, simplement, donar cobertura i suport al curtmetratge.

Paradoxalment, mentre altres sectors de l’audiovisual porten dècades organitzant-se en associacions professionals, fins fa un any no existia una federació que unira els festivals davant l’Administració. La creació de Pantalla, l’objectiu de la qual és aglutinar les diferents associacions de festivals de cinema del territori espanyol, ha arribat per a pal·liar la situació. A Catalunya existia ja una coordinadora en actiu, fundada fa quinze anys, però altres, com la gallega, l’andalusa o l’extremenya, són de creació més recent. La intenció és compartir experiències i exercir com a interlocutor vàlid davant les administracions locals i l’ICAA (Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals espanyol).

Tot i la quantitat i varietat de festivals de cinema existents en la Comunitat Valenciana des de fa dècades, no ha sigut fins a l’aparició de Pantalla que s’han iniciat converses entre diferents certàmens locals per a crear una associació autonòmica que puga integrar-se en la xarxa nacional en marxa. FESCICOM (Festivals de Cinema de la Comunitat Valenciana) és en aquests moments un projecte que fa les primeres passes i que té l’objectiu d’aglutinar el màxim nombre de festivals valencians, amb la intenció de tindre representativitat, veu i vot en un context en què resulta especialment necessari. Es tracta, probablement, de la iniciativa més ambiciosa a escala global empresa pels festivals de cinema valencians en conjunt. Però hi ha altres objectius que, més enllà de congratular-se pel bon moment que viu el sector, poden marcar el futur.

Encara que restringida als festivals de gran pressupost (molt escassos en la Comunitat), és obligatori apuntar la possibilitat d’acollir, potenciar i fins i tot cofinançar treballs en fase de desenvolupament, apostar per obres en curs (que no és el mateix que premiar projectes, una altra alternativa d’interés), que busquen finançament per a tancar la seua postproducció o que fins i tot es troben encara en fase d’escriptura. Una opció que pot costejar-se mitjançant el patrocini (molt poc explotat en els nostres festivals) i que estableix un nou tipus de relació del festival amb l’obra, que lògicament es vincula amb el certamen i s’estrena en el seu marc. D’aquesta manera es poden fidelitzar projectes i cineastes, alhora que s’ofereix un contingut exclusiu o en primícia. A un nivell més modest, es pot aplicar a projectes de curtmetratge, format en el qual cada euro compta, i que posaria la iniciativa a l’abast dels festivals més modestos. El desenvolupament de tal línia de treball podria derivar en el futur en un mercat de coproducció, una de les fórmules que més i millor funciona actualment en l’àmbit internacional.

De fet, els festivals s’han convertit també en una mena de mercat alternatiu per al cinema d’autor, un espai de recursos financers al marge de les sales comercials, monopolitzades per un tipus de pel·lícules que exclouen les altres. D’ací ve que l’existència d’un mercat autonòmic i amb projecció nacional i internacional puga potenciar un intercanvi econòmic de vital importància. La posada en marxa d’aquesta iniciativa, des d’una nova perspectiva adaptada als temps, permetria aglutinar un volum de negoci que, en aquests moments, no té una finestra oberta en cap dels festivals valencians, i que funciona molt bé en altres llocs.

No menys important ha de ser abordar la relació entre els festivals i l’Administració Pública, que no pot limitar-se a un mer intercanvi econòmic. Les institucions apareixen sovint als ulls dels festivals com caixers automàtics proveïdors de fons, quan es pot establir amb elles diversos i fructífers tipus de col·laboració, que van des de la utilització mitjançant préstec de les pel·lícules pertanyents al seu arxiu fins a la programació de cicles conjunts o l’organització de mostres i retrospectives. Aquest treball crida l’atenció per la seua absència, ja que podria, i potser hauria de ser un dels motors de funcionament de l’estructura festivalera valenciana, que es troba en una situació d’evolució favorable, però encara té per davant un llarg recorregut per a exercir el paper de vertebració i difusió de l’audiovisual que li correspon.

Autor: Vicent Ramon Pascual

Inscriu-te al nostre butlletí

Top