La revista degana en valencià

Els gossos de la ira

07/10/2021

Havien viscut bé, durant segles,

en masos plens d’abundàncies i plaers

pel subjugar d’esquenes i ronyons:

humils i infortunades, servils ànimes

nascudes per a la humiliació,

víctimes d’ires i càstigs,

analfabets perennes, en nom de Déu.

 

Ja ve el senyoret!

Muntat sobre l’equí

observa les seues formigues

per trepitjar l’exànime.

 

Ve el senyoret a emportar-se a la seua alcova

el fruit jove i inexplorat de la serventa,
obscenes escenes als ulls d’aquell Déu

hipòcrita al sagrat sermó dominical dels altars.

Fúria del submís progenitor,

absència de paraules,

el fragor d’aquell silenci cedia

per l’obediència resignada…

Sí, senyoret! A manar! Amén.

Misògines Universitats

instruïen privilegiats cadells

perpetuant classe i condició,

divina doctrina que aconseguí la seua glòria

amb les eines d’aquell Déu:

els seus incultes i famèlics fills.

 

Però les raons del trenta-u

van venir amb els drets humans,

i van eixir ulls de la foscor,

i van vorer, i comprendre, van ser savis,

alçaren escoles de democràcia

reintegrant la llibertat a la vida,

ofegant el dret tirà

i els privilegis de classe …

 

Tanta pèrdua no podien suportar,

terratinents, banquers i burgesia,

els senyorets van resar al seu Déu

i aquest els va escoltar,

i els va donar un cabdill assassí

de la voluntat del poble.

 

El cordó de les sotanes

deslligà els gossos de la ira,

i agonitzaren poetes i llibertats,

i van sorgir col·legis farcits de crucifixos,

¡La letra con sangre entra!

durant dècades…

fins el dia del teatre transicional.

 

Aquelles caretes dictaren la seua democràcia,

nepotisme picaplets que ha arribat fins aquí,

i hui els seus deixebles lladren impunes

èpiques atrocitats, atàviques injustícies,

des de les tribunes histriòniques

de l’estat de dret …

 

Lladren, lladren,

en la seua nit d’eterna nostàlgia,

els gossos de la ira

davant murs de cementeri…

 

Lladren, lladren,

en la seua nit d’eterna nostàlgia,

front cunetes farcides

de memòria de llibertat i democràcia…

 

Solts caminen a la llum dels ciris,

solts, altra vegada,

deixen mostrar les seues gargamelles

davant el seny, la llibertat i la vida.

«L’encarnació de la hipocresia és el mal». Aquesta sentència hauria d’estar a les portalades de les esglésies.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top