La revista degana en valencià

Els gossos de la noblesa

09/06/2022

La societat actual té la necessitat d’això que es denomina mascotes –és a dir, animals que, fora del seu àmbit natural, passen a viure a les nostres cases i reben atencions quasi com si fossen membres de la família. Sabem, també, que cada dia hi ha més gossos que viuen acompanyant les famílies, ben allunyats de les dedicacions que els eren pròpies, per selecció acurada de segles i segles, on es buscaven determinades perícies –sobretot, caçar, o, també, la defensa de les propietats dels amos. Tanmateix, no totes les races han tingut la mateixa sort. I, molt possiblement, entre els gossos destinats a la funció cinegètica, els llebrers i els conillers –o podencs–, dos tipus de gossos molt freqüents en les nostres terres en el passat, són dels que pitjor ho porten. Els conillers, prims i de formes bàsiques, primitives, amb el pèl blanc o blanc i roig, dedicats a caçar conills en els pobles de l’interior valencià, germans d’això que se’n diu «ca eivissenc» i que es troba arreu de les Illes Balears i de Catalunya, també, són condemnats, sovint, a viure en llocs xicotets, tancats i sense quasi llum, fins que arriba el dia d’anar al camp a caçar. En altres terres hispániques –fins a les Canàries– tenen els seus equivalents –en especial a Andalusia. Per tot arreu, si aquests gossos resulten no ser massa bons o es trenquen una cama –per exemple–, solen ser abandonats. Els llebrers, elegantíssims i més propis de terres de meseta o d’Andalusia, però també detectables en les nostres comarques interiors, pateixen una sort semblant. En les grans caceres, a Castella, segons sabem, quan els gossos d’aquesta raça no cacen bé, se’ls penja dels arbres, estampa tètrica que prou que parla de la gent que fa això. Els llebrers –els greyhounds dels països anglosaxons– encara són utilitzats en carreres als canòdroms i, si després d’un temps no rendien com s’esperava d’ells, també eren abandonats sense cap mirament: si no corren prou o, simplement, quan es fan vells, passen a una vida miserable.

Sembla, però, que a poc a poc tot això va canviant: la societat actual té una altra sensibilitat i, també, les lleis de les diferents instàncies del poder fan que cada vegada siga més difícil –afortunadament– cometre aquestes barbaritats amb uns animals tan nobles i fidels com els gossos.

Els llebrers i els conillers foren, en un altre temps, els gossos dels reis i de la gran noblesa: eren els qui podien permetre’s el luxe d’alimentar-los. Apareixen al Tirant, per exemple, i acompanyen Cèsar Borja a les pintures de les estances familiars, al Vaticà. Gastó Febús, al seu Llibre de la caça, els dedica capítols sencers, amb riquíssimes il·lustracions. Ara, però, encara són uns dels gossos més maltractats per la societat, tot i que a poc a poc es fixa en ells i cada vegada és més freqüent trobar-los passejant per les nostres ciutats, en competència amb altres races de terres llunyanes o que, amb molt de pedigrí i tot, en ocasions arrosseguen tares hereditàries derivades d’una selecció no natural, que comporten nombrosos problemes que van des de la displàsia als comportaments ferotges injustificats. Mentre, els llebrers i els conillers, castigats i abandonats, els condemnem a l’oblit, disposats a creure’ns tot el que ens diguen d’altres races amb noms estrangers. I els abandonem en companyia dels mastins, els gossos d’atura, els raterets i un curt etcètera de gossos que han habitat les nostres terres al llarg dels segles i que ara es veuen obligats a desaparéixer, a poc a poc.

Cal dir, també, que en alguns països existeixen agències que faciliten l’adopció d’aquests gossos ibèrics, i a casa nostra també n’hi ha. Però fa una gran llàstima pensar que els descendents dels llebrers de Tirant i els descendents de les gosses conilleres del rei Martí, ja no són animals de luxe. I no per la mítica dels seus posseïdors antics, sinó per l’evidentíssima elegància d’aquests animals ara sovint menyspreats.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top