Els «hooligans» del canvi climàtic

Tothom coincideix a considerar el canvi climàtic el problema més greu que patim els éssers vius en l’actualitat. Llevat d’un grapat d’«alficossos» indocumentats, Donald Trump, la «màfia» dels combustibles fòssils, els fons d’inversió ad hoc i alguns governs de variada tessitura.

Estem acabant l’estiu a l’Hemisferi Nord i les temperatures no sols no baixen sinó que, enguany, han estat una mica més elevades que l’any passat. Auguro que, a continuació, patiran el mateix fenomen a l’Hemisferi Sud, mentre nosaltres «gaudirem» d’una tardor i un hivern «primaverals» —perquè així reaccionarà la natura— acompanyats de fenòmens meteorològics força perillosos, com ara pluges torrencials, inundacions i nevades a destemps.

Fan el que diuen els polítics?

No. Que diguin que cal aturar el canvi climàtic no significa en absolut que ho estiguin duent a terme com pertoca.

I què caldria fer?

Quatre són els factors bàsics imprescindibles si, realment, volem combatre el canvi climàtic adequadament: desenvolupar de manera generalitzada les energies renovables —de debò, sense les travetes que els està posant el lobby dels combustibles fòssils—, invertir per reduir el dispendi energètic —en la renovació dels habitacles, per exemple—, consumir productes locals, carregar-se els tractats de lliure comerç internacional, desenvolupar l’economia circular¹ i començar a decrèixer.

Tanmateix, la política actual es basa a incentivar el mercat en el preu del carboni, subvencionar les empreses i imposar càrregues i crèdits fiscals totalment insuficients per a potenciar una transformació  real. Aquestes mesures tenen una incidència mínima en el canvi climàtic i són totalment insuficients  i ineficaces per a combatre’l.

La «pregunta del milió», la resposta correcta i la deriva calamitosa

Per què els Estats recorren a vies indirectes en lloc d’anar de front i guanyar temps contra el canvi climàtic quedant-nos-en tan poc?  Perquè no volen perjudicar els interessos financers de les companyies del petroli i del gas ni dels bancs que els han prestat enormes quantitats de diners que no volen perdre.

Enlloc, doncs, d’«agafar el bou per les banyes», els governs deleguen en els consumidors tota la responsabilitat del canvi climàtic mitjançant campanyes publicitàries que mai no enfronten la realitat. Hui són prou més perillosos els polítics hipòcrites que denuncien el canvi climàtic —el Make Our Planet Great Again² de Macron i el Canada is Back, My Friends³ de Trudeau, per exemple— però no hi fan res. Prou més perillosos que no pas els escèptics, que cada cop en són menys.

Els països rics ataquen de nou

Diuen que la culpa és dels països emergents, sobretot la Xina, perquè utilitza massa energies contaminants. Per cert, fins no fa massa produïen fonamentalment per a satisfer la demanda dels països rics.  Tot i això, no diuen que, per ser rics, tenen la capacitat financera i tecnològica que podria acabar amb la contaminació, factor bàsic del canvi climàtic.

A tall d’uns pocs exemples, els EUA⁴ han afegit quatre milions de barrils de petroli en els darrers anys, el Canadà està desenvolupant els olis de sorres bituminoses i França, el gas metà. El Canadà i Austràlia estan utilitzant més petroli que mai; els EUA, el Canadà, França i el Japó més gas, i el Regne Unit, Polònia i Itàlia, més carbó.

Ara bé, el més greu de tot és que aquest augment de producció no es correspon amb un creixent benestar social als països rics —sí als països en desenvolupament—, on l’única causa d’aquest «desenfrenament» productiu és resultat d’un enriquiment encara major. I, el que resulta encara més vergonyós i vergonyant, quan sabem que l’augment del preu de l’energia del 2004 al 2014 ha generat uns guanys a les companyies de combustibles fòssils que han superat totes les expectatives. Guanys que s’han invertit en investigació i explotació de les mateixes energies per a guanyar-ne encara més…

EXXON, Shell, BP, Chevron i Total —les grans companyies petrolieres amb seu als països rics— estan enriquint-se amb quantitats mil-milionàries i cap govern no els aplica impostos proporcionals a aquests guanys que podrien dedicar-se a la investigació en transició energètica. Per contra, els destinen a buscar nous jaciments, que encara agreugen més el canvi climàtic, com el que està ocorrent a l’Àrtic. I, per a fer-ho encara més insuportable, hi ha països on estan exempts de pagaments fiscals i de reglamentacions mediambientals. I això sense parlar de les conseqüències que aquest tipus de jaciments té en la salut de la població en general, que són molt greus.

La mala fe de governs i mercats davant el canvi climàtic

Els governs dels països on es duen a terme aquestes explotacions o aquells on estan les seus de les grans companyies no hi fan res per canviar la situació, ni lluiten de debò ni prenen mesures contundents.

La reglamentació econòmica actual ha optat per afegir un preu del carboni al preu del producte a fi que productors i consumidors es decanten per energies menys contaminants i subvencionar les energies alternatives. Però aquestes mesures són mínimament eficaces, perquè corregeixen l’economia, però no solucionen el problema de fons, que continua essent el canvi climàtic.

Quant al suport a les energies renovables per part dels Estats o de la mateixa Comunitat Europea, en realitat, és ben minsa, perquè les condicions competitives no els són en absolut favorables. De fet, els operadors dels fòssils controlen tot el mercat i no les deixen avançar ni permeten que els arrabassen la major part del pastís econòmic.

Quant a aplicar impostos al consum del carboni, tampoc no és totalment efectiu, perquè hi ha béns necessaris que no poden eludir aquesta càrrega i sectors de la població que no han pogut restringir l’ús de la gasolina, per exemple, ja que viuen lluny del lloc de treball i han de desplaçar-se per obligació, sense possibilitats d’apropar-s’hi, donada la volatilitat laboral present.

Així doncs, la mesura «de moda» és establir un mercat del carboni que fixi un preu que inciti les empreses a produir amb energies menys contaminants. Ara bé, les empreses més contaminants poden, al seu torn, comprar quotes de mercat a les que contaminaven menys per a seguir contaminant igual…

Aquestes mesures satisfan les empreses perquè no les obliguen a canviar estructuralment. Altrament, resulta ben curiós que els polítics, que tant s’afanyen ben voluntàriament i efectiva a canviar les estructures laborals a favor de les empreses i en contra dels assalariats, són força reticents si els canvis estructurals afecten negativament els lobbies empresarials que empitjoren el medi ambient.

En resum, el canvi climàtic és un problema massa greu per a deixar-lo en mans del mercat i els seus «cadells» polítics, puix que els incentius elaborats pels governs i aprovats per les empreses no solucionen el problema real.

 

Notes:

¹ Sistema d’aprofitament de recursos que advoca per la reducció dels elements: minimitzar la producció al mínim indispensable, quan sigui necessari fer-ne ús del producte i apostar per la reutilització dels elements que per les seues propietats no puguin tornar al medi ambient.

És a dir, defensa la utilització de materials biodegradables a l’hora de consumir per tal que aquests puguin tornar a la naturalesa sense fer malbé el medi ambient en exhaurir la seua vida útil.

² Fem que el nostre planeta torni a ser grandiós.

³ Canadà ha tornat, amics meus.

⁴ Estats Units d’Amèrica.