Els immigrants denuncien que la falta de papers obliga a sobreviure i impedeix una vida digna

Un grup de migrats arribats de tres continents a València exposen les seues esperances i frustracions

La dificultat per regularitzar les seues situacions personals i les traves que els posa l’administració per poder treballar en condicions legals són les principals barreres que ha de salvar la població migrant que arriba a Espanya i que tracta d’integrar-se en les comunitats on viuen. Així ho va exposar ahir a València un grup d’estrangers residents al nostre país en la segona conversa del cicle ‘Visió cristiana de les migracions’ que organitza el Fòrum Cristianisme.

L’encontre tenia l’objectiu de donar veu als protagonistes reals dels processos migratoris, escoltar les seues històries particulars i posar damunt la taula les esperances i frustracions que experimenten des de la seua perspectiva. Al llarg del col·loqui es van analitzar les causes que provoquen l’abandonament de la pròpia terra i la recerca d’un nou destí. La violència política i la crisi econòmica són alguns dels denominadors comuns. Com en el cas de Dulce María García de Atuve, de 59 anys, sociòloga, professora universitària a Veneçuela, que explicava que la seua família havia fugit d’un context “molt violent, on l’economia s’ha deteriorat tant que s’arriba a haver de sobreviure amb només 4 euros al mes, el que obliga a exercir més de deu treballs diferents”. També la violència està en l’arrel de les motivacions de Miriam Torres, de 60 anys, procedent de Paraguai, qui va prendre la decisió d’eixir amb el seu fill “perquè estava abocat a clavar-se en les organitzacions juvenils de delinqüents” i especificava que el clima de delinqüència era tal que “eixies cada dia a treballar sense saber si tornaries”. La situació extrema de guerra és òbvia en immigrants com Yuliia Startseva, assessora financera en el seu país natal, Ucraïna, que ara tracta de ressituar-se ajudant als seus compatriotes en Espanya. L’anhel d’una vida millor també va espentar als germans Abdel i Mounaim a abandonar Algèria, jugar-se la vida travessant el Mediterrani en una pastera i arribar a un lloc on no saben on estar, on anar, on no entenen l’idioma, però amb la prevalença d’un propòsit: “sols vull treballar i ajudar a la meua família”, diuen. I el desig d’una recuperació mèdica i la fugida d’un sistema dictatorial està al darrere de la història del guineà Juanvi Nve Kung Mangue, qui ara es dedica a ajudar als altres com a responsable de l’Associació per a la Solidaritat amb Àfrica i director de Càritas a la parròquia de Sant Josep Artesà de València.

El grup de migrats coincidia en diferenciar el bon tracte rebut de la gent, en línies generals, respecte al que els dispensen les administracions, per la lentitud en atendre les seues demandes. L’obsessió pels papers per poder treballar marca el seu horitzó. “El nostre principal problema és poder obtindre papers per treballar”, remarcaven els germans algerians. “Encara que fa tres anys que vivim en Espanya ens trobem amb moltes persones que ens posen moltes traves per donar-nos d’alta”, reconeixia Miriam Torres. Coincidien en el fet que “la llei d’estrangeria complica les coses” i denunciaven que “n’hi ha immigrants que estan vint anys sense papers i han de sobreviure perquè no poden tindre una vida digna perquè estan indocumentats”. El guineà Juanvi Nve ressaltava que “la immigració l’hem creat les persones”. A més diferenciava que l’obligatorietat de tindre documentació per traslladar-se d’un país a altre “es complica més per a la gent desfavorida, per a la gent pobra. Per a un ric és més fàcil desplaçar-se d’un lloc a altre”.

En el col·loqui es va fer especial incidència a les diferents possibilitats d’integració laboral que tenen els immigrants segons la seua procedència. El guineà Juanvi Nve puntualitzava que per a un subsaharià, amb independència que tinguen estudis o títols “l’única oportunitat és treballar en el camp o en un magatzem, amb treballs temporals que difícilment poden fer-te guanyar la vida”. Per a tots és el mateix procediment per tal de regularitzar la seua situació, però no el mateix futur en el mercat de treball.

La possibilitat de tornar algun dia als seus països d’origen varia segons cada cas i circumstàncies. En situacions de guerra com Ucraïna, ara per ara, es veu molt lluny. I el mateix succeeix en països on encara la situació econòmica i política és inestable. Per a alguns testimonis com el de la veneçolana Dulce María García el més important és “tindre reunida a la família i establir llaços amb la gent d’ací després d’haver superat l’esglai mutu i ens permeten integrar-nos amb tot el que portàvem de la nostra vida anterior, les nostres experiències i capacitats”.