Els indesinenters

Ciceró denuncia Catilina. Fresc de Cesare Maccari al Palazzo Madama de Roma (1889). Wikipèdia

 

Fa uns anys, uns quants anys, com a responsable de l’organització dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, vaig anar a cal senyor Rafa Ninyoles a portar-li la invitació per a l’acte de lliurament dels guardons. Havia passat mil vegades per aquella placeta on vivia, però no havia gosat de tocar-li a la porta. El saludava molts dies en arribar a Sagunt a treballar, quan ell baixava de la pujada al Castell i marxava a València a la Conselleria de Cultura. Ninyoles era una referència ineludible i mítica per als estudiants de Filologia pels seus estudis clàssics i pioners de sociolingüística. No negaré que tenia un neguitet alegre en tocar a aquella porteta…

Rafa va obrir la porta, es va ajustar el sonotone i em va fer entrar a aquella casa medieval rehabilitada. A les butaques de la saleta vam xarrar una estona sobre Sagunt, sobre el futur de la llengua, sobre els polítics valencians d’ací i d’allà, sobre planificacions lingüístiques… En fi, coses del gremi. De tota aquella conversa, em ve sovint a la memòria una frase sobre la contraplanificació que en aquell temps –i també ara– practiquen alguns poders públics contra el valencià i la seua recuperació social efectiva: «¿Quan es cansaran d’anar en contra de la llengua?», va dir el sociòleg. Era com el «Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?» de Ciceró, pronunciades a finals de l’any 63 aC al senat romà en descobrir la preparació secreta d’un colp d’estat del noble Catilina contra el govern legítim de la república. El noble traïdor Catilina era un populista que volia rebentar el sistema legal des de dins i reprén una vella conspiració quan el seu grup no guanya les eleccions.

En el terreny de la llengua també hi ha conspiracions; fins i tot, una política lingüística passiva, de deixar fer, de no prendre decisions, ja és un tipus de política lingüística amb conseqüències nefastes.

Diuen que els valencians som especialistes en el llançament de pedres a la nostra teulada. De vegades ho fem amb la gent de dins, criticant i tirant per terra el seu esforç; en definitiva, fent crítiques poc o gens constructives. Altres vegades, busquem fora de casa els culpables de les nostres incapacitats col·lectives; els acusem de portar banyes i cua i de ser els responsables de tots els nostres mals, ja siga en l’àmbit econòmic, laboral, social i també cultural. Sí, també en el cultural.

Si partim del principi que una llengua és l’eix transversal que connecta tots els trets identitaris d’un poble i és la transmissora de tot el que el defineix, ens adonarem de seguida que no només l’hem de lligar al concepte de Cultura sinó a tot el que conforma una manera d’entendre la vida, ni millor ni pitjor que qualsevol altra. Això no obstant, un dels reptes més difícils que tenim al voltant de la situació de la llengua i la cultura del nostre territori és intentar fugir dels constants discursos apocalíptics mentre esperem que les institucions facen una faena que ens correspon a tots.

S’ha consolidat la idea que l’ús social de la llengua està retrocedint de manera alarmant, que el seu abast social minva, que en alguns llocs estem arribant a un punt de no-retorn i que si continuem així tot està perdut. Això pot ser cert en part, però també ho és que es donen altres indicadors positius que hem de valorar per no perdre la perspectiva i perquè des del catastrofisme no aconseguirem aturar el que tant i tantes vegades vaticinen. Si només emprem un discurs apocalíptic per a il·lustrar la situació actual i el futur de la llengua, estem enviant el missatge que ja no cal lluitar i aquesta és la millor manera perquè els presagis s’acaben acomplint. Les batalles per les causes justes es perden quan les donem per perdudes abans de lluitar-les.

És responsabilitat de tots i de cada dia que l’ús social del valencià no patisca el retrocés que es detecta en certs àmbits. Per tal d’aconseguir-ho, és millor que treballem des del missatge positiu, sense perdre de vista les amenaces –que n’hi ha– i neutralitzar-les. Si la nostra llengua és la novena més parlada de la Unió Europea, si és la huitena llengua a Internet, si té una activitat i tradició literària llegida, traduïda, secular i internacional i és un idioma plenament codificat, normativitzat i estandarditzat, tenim raons per a l’esperança, veritat?

 

Tancats a l’armari?

Els pobles assimilats culturalment i políticament no solen ser conscients de la pèrdua d’identitat genuïna, i fins i tot exerceixen ells mateixos un paper proactiu en el procés de disgregació cultural, just perquè acaben creient –els ho han fet creure gota a gota– que és això el que toca fer si el que volen és assemblar-se més a l’altre poble que havia iniciat l’assimilació, presentat com a millor i amb més possibilitats de tot tipus. L’altra cara de la imitació és l’autoodi, dos cares inseparables d’un mateix fenomen.

L’autoodi, però, no és constant. Si ho fora, acabaria minant la salut de la persona a la qual no li agrada alguna característica seua, per això hi ha mecanismes de compensació que alleugen una dolença tan profunda que afecta l’autoconcepte i l’autoestima. Un d’aquests mecanismes és la idealització compensatòria o compensació consoladora. Com deia Ninyoles, la dinàmica identitària valenciana és bàsicament immobilista i es limita a l’adhesió purament emocional de l’individu. En tot aquest procés de despersonalització i de desintegració (és a dir, d’homogeneïtzació cultural per assimilació) és ben probable que apareguen discursos idealitzadors amb una funció consoladora o compensatòria que tracten de contindre’l, però no de superar-lo.

Tal configuració mental d’una part majoritària dels valencians –entre els quals es troba una part majoritària dels rectors socials–, per necessitat, té un trasllat fidel en qualsevol àmbit de la societat per reflex. Els nostres dirigents ho saben ben bé això, i pretenen mantindre l’equilibri inestable promovent un valencianisme sentimental que no exigeix cap compromís d’acció a la ciutadania, ocupada en altres afers més importants i productius. Deuen pensar això, dic jo, perquè no s’entén el grau de marginació social de la llengua pròpia dels valencians i les lluites aferrissades que són capaços d’organitzar ells quan els toquen les essències. Si la llengua és també una essència intocable, l’haurien de fomentar, però que no ho facen en contra de res ni de ningú, fet que reapareix periòdicament quan tenen a la vista unes eleccions; i així ens va… Clar, la llengua és tan intocable –com una rosella, com una palometa de mil colors– que cal no tocar-la ni actuar sobre ella; ja desapareixerà el problema.

Deia l’escriptor Josep Pla que «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”». Cal continuar dient «Bon dia!», una expressió amb un poder tan gran que, tot d’una, fa traure la llengua amagada a l’armari lingüístic que porten penjat a l’esquena algunes/moltes persones valencianoparlants. Convé continuar invitant la gent a eixir d’armaris traumàtics i fer-los ascles. No podem perdre de vista que tot allò que no defensem nosaltres i no fem nostre serà territori que ocuparan altres per a fabricar un discurs acientífic basat en la ignorància i en la mala fe. No ho oblideu.

Catilina es va quedar sol i apartat en aquell senat romà l’any 63 aC. Era un conspirador, un traïdor, un enemic públic. Ciceró va denunciar públicament les seues maniobres contra la pau social i els senadors feren el buit al díscol. Observeu la imatge d’aquest fresc de Cesare Maccari: els escons del seu grup s’han buidat i els senadors s’amuntonen a l’esquerra de la imatge en senyal de rebuig. Catilina no feia en aquell moment un acte de penediment públic. No. Ell, indesinenter, mentre ressonaven les acusacions d’un vehement Ciceró al bell mig de la cúria, ja planificava els següents moviments contra Roma…

Revista número 496. Novembre 2023.