Els inicis del valencianisme polític (1902-1923): El pensament de Vicent Tomàs i Martí

30/11/2020

Primer de tot, el terme «valencianisme polític» fa referència a tot moviment polític contemporani que reivindica la sobirania política del poble valencià, i al mateix temps defén un conjunt de particularitats etnoculturals que construeixen un imaginari col·lectiu propi: principalment vinculat a la llengua, la cultura i al territori. Per tant, valencianisme polític és sinònim de nacionalisme valencià. En eixe sentit, cal assenyalar que l’aparició dels primers moviments nacionalistes es va produir en el context històric de la configuració dels estats-nació moderns al segle XIX. En el cas d’Espanya, de forma similar a la resta del món occidental, el procés de construcció de l’estat-nació no es va produir fins a l’època contemporània.[1] Així doncs, la nova identitat nacional espanyola que es va dissenyar des de l’Estat tenia una evident matriu castellanocèntrica. No obstant això, en les zones perifèriques, on havien existit estructures polítiques premodernes i imaginaris col·lectius diferents dels de Castella, es complementaven les dues identitats, com una mena de doble patriotisme. Ara bé, a partir de la segona meitat del segle XIX, dos d’aquests regionalismes, el català i el basc, acabaren desenvolupant projectes alternatius al nacionalisme espanyol configurat.

Pel que respecta al País Valencià, i com a antecedents històrics del nostre protagonista, trobem la primera manifestació de nacionalisme valencià en el discurs pronunciat pel doctor Faustí Barberà en l’entitat valencianista Lo Rat Penat el 7 de desembre de 1902. En aquesta exposició titulada De regionalisme i valentinicultura, l’intel·lectual valencià reivindicà la necessitat d’un moviment valencianista capaç de mobilitzar el poble per aconseguir finalment l’autogovern polític. També va criticar l’actitud apolítica de Lo Rat Penat i va defendre la llengua com a element distintiu i essencial de la societat valenciana. Continuà manifestant la distinció entre nació i estat, i, per últim, assumí un anticentralisme polític i cultural. El discurs representava un autèntic trencament amb la línia mantinguda des de feia 25 anys per Lo Rat Penat, l’entitat que va impulsar el moviment romàntic de la Renaixença al País Valencià. El posicionament de Barberà constituïa la primera voluntat contemporània en polititzar les demandes polítiques i identitàries del poble valencià des d’una òptica nacional. En altres paraules, el doctor d’Alaquàs fou el precursor en l’eclosió del valencianisme polític primigeni.

La plasmació de les seues idees vingué amb la fundació, a finals del 1904, de la societat civicocultural València Nova, la primera a reivindicar clarament uns postulats regionalistes. Sota la presidència de Barberà, des del 16 de desembre de 1906 l’activitat fou frenètica. L’objectiu primordial era la valencianització del país. Cal destacar la celebració d’un congrés extraordinari entre el 29 i el 30 de juny de 1907,[2] conegut com l’Assemblea Regionalista Valenciana. En aquest congrés es pretenia agrupar distints partits polítics per defendre la causa valenciana, amb la idea de constituir una Solidaritat Valenciana anàloga a la catalana. El projecte va fracassar a causa de la virulenta oposició que van presentar els republicans blasquistes i a la poca entesa dels partits minoritaris que s’hi van adherir (carlistes i integristes, federals radicals i republicans sorianistes). El 1908, València Nova va convertir-se en el centre cultural d’excel·lència i modificà el seu nom pel de Centre Regionalista Valencià. Aquest canvi atenia motius d’estratègia electoral per eixamplar la seua base social. A més, la seua activitat es va incrementar: es va crear una secció juvenil, la Joventut Valencianista, es van publicar i difondre nous diaris i revistes com Renaixement, Lo Crit de la Pàtria o Terra Valenciana, i es van organitzar mítings, conferències i excursions a municipis del País Valencià. L’any següent es van presentar a les eleccions municipals de València, amb uns resultats reduïts; entre el 7 % i el 15 % per districtes. Aquesta primera etapa va concloure amb el balanç i les valoracions de Barberà en el llibre Regionalisme i valentinicultura, de l’any 1910. En ell, el metge alaquaser recuperava part del discurs de 1902 i assenyalava la poca receptivitat dels valencians a un discurs nacional alternatiu a l’espanyol.

Tot i les dificultats, progressivament el valencianisme polític deixà de ser un grupuscle minoritari i avançà cap a un espai ideològic més ampli que impregnava les diferents cultures polítiques de l’època. Per a dur a terme aquesta tasca, van aparéixer diversos corpus doctrinals que continuaren teoritzant al voltant de la conscienciació nacional valenciana, entre els quals destacaren Orientacions valencianistes de Gaetà Huguet, La síntesi del criteri valencianista d’Eduard Martínez Ferrando, Substantivitat del valencianisme d’Ignasi Villalonga o Nacionalismo valenciano de Rafael Trullenque. A més, les reivindicacions valencianistes van trobar ressò en altres zones: a Castelló amb la fundació de l’entitat La Nostra Terra, o a Barcelona amb l’expansió de la Joventut Valencianista, creada a partir d’un grup joves que residien al Principat. També es van reeditar antics mitjans escrits, com el de València Nova, i en nasqueren de nous com el setmanari Pàtria Nova. En 1914, les dues Joventuts, la de València i la de Barcelona, celebraren un acte d’afirmació valencianista rememorant l’estela de l’antiga Solidaritat Valenciana. L’acte va culminar quatre anys després amb l’eixida a la llum de les huit bases de la Declaració Valencianista, propugnada pel partit Unió Valencianista Regional, entre novembre i desembre del 1918. La UVR, fundada a principis d’aquell any, és considerat el primer partit nacionalista valencià, a imitació de la Lliga Regionalista, i fou la responsable d’establir l’esmentada Declaració, les primeres bases polítiques del valencianisme. D’altra banda, cal tenir en compte el marc polític nacional i internacional de l’època, ja que fou summament favorable al sorgiment de moviments nacionals; concretament ens referim a la desintegració del sistema de la Restauració, la consolidació del catalanisme i les conseqüències polítiques de la Gran Guerra.[3]

En aquest context es va configurar el pensament polític del jove estudiant Vicent Tomàs i Martí (1898-1924). El castellonenc va tindre el seu baptisme de foc en el món del valencianisme quan encara tenia 16 anys, a través d’un escrit d’adhesió a l’acció de la Joventut Valencianista per l’escàndol dels Jocs Florals del 1915.[4] En aquest sentit, la seua cosmovisió estigué principalment marcada per tres eixos: la nacionalització del país, la sobirania completa i l’agrarisme valencianista.

Respecte del primer concepte, la nacionalització del país constituïa un dels objectius primordials en el pensament de Tomàs. En els seus discursos defensava la formació d’un entramat associatiu capaç de «valencianitzar» la societat. Com aconseguir dur a terme aquesta tasca? Si atenem les seues paraules, calia començar per l’escolarització bàsica dels infants valencians, per a després continuar a les universitats, l’església, la sanitat i les institucions. De fet, la defensa del valencià fou un dels trets més importants en el cos doctrinal que desenvolupà en els seus escrits. Per ell, era la peça fonamental en la reivindicació nacional, sense la qual no es podia estendre la tasca revalencianitzadora a tots els sectors de la societat. Així ho expressà:

«La savia nueva de ideales salvadores les rejuvenece, les reanima. Las ramas desnudas se engalanan y florecen. (…) El arte, la economía, etc., van tomando características peculiares valencianas. (…) A este movimiento de despertar no podía ser ajeno uno de los factores primordiales de nuestra vida: el factor escolar. (…) Cuando el ideal valencianista alcance su máximum de amplitud, será seguramente cuando esta generación de escolares valencianistas lleguen a hombres, y por tal, a llenar todos los sectores de la vida ciudadana». (La Correspondencia de Valencia, 05/07/1918)

Aquest ideal ja havia sigut defensat prèviament per altres valencianistes, com és el cas de Faustí Barberà, Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez Ferrando o Carles Salvador. Una vegada aconseguit aquest objectiu es podria avançar cap al següent pas, la sobirania política.

Tal com ha assenyalat Vicent Franch, la proposta de sobirania nacional que defensava l’estudiant d’Artana era el resultat de les influències de Prat de la Riba i Rovira i Virgili. El pensament polític de Tomàs anava més enllà del de la URV i aspirava a l’autogovern complet de l’antic Regne de València, enfront de la uniformitat imposada pel centralisme de l’Estat. Pel que respecta a la relació amb la resta de territoris de parla catalana, Tomàs reivindicava «la unió espiritual» de Catalunya, les Balears, el Rosselló i el País Valencià. Una idea que fonamentalment es basava en l’assumpció d’una trajectòria cultural i lingüística comuna. Ara bé, aquesta idea no comportava la reivindicació d’un mateix Estat, sinó només d’una relació que qualificava Tomàs, «d’agermanament», és a dir, els seus plantejaments no tenien una vessant política en la construcció dels Països Catalans.

D’altra banda, la tasca nacionalitzadora defensada per Tomàs es diferenciava de la dels seus predecessors valencianistes per l’aposta que feia en el component rural i agrari del país. Aquest principi suposava un tret significatiu i singular en el pensament de l’artanenc. De fet, ell no entenia la nacionalització si no arribava a totes les zones del territori i, a més, defensava una estructura comarcal. Cal destacar la canalització que feu de les demandes del camp, ja que aconseguí connectar la variable de classe amb la nacional, de tal forma que per a ell el nacionalisme es concebia com un punt de trobada amb les ideologies progressistes, i, especialment, amb aquelles que representaven el poble treballador. Ho manifestà de la forma següent:

«Las masas nunca acuden de por sí. Hay que atraerlas, seducirlas, convencerlas, dominarlas… A la conquista de la masa hemos de ir ahora. (…) hemos de tener en cuenta que cada campesino valenciano que se produce siempre en nuestro idioma y piensa y siente en valenciano, es un nacionalista impulido, como el guijarro que se troca en diamante por el trabajo del artífice». (La Correspondencia de Valencia, 02/12/1919)

«Reivindicar el preu de les taronges, de les garrofes, o de l’arroç és ben parcial si no inclou l’aspiració de reivindicar la personalitat valenciana» (El Crit de la Muntanya, núm. 10, 1922)

«Vosaltres (els llauradors), víctimes propiciatòries i inconscients de l’actual política espanyola de brutícia i atropell, haveu girat els ulls cap a les inspiracions madrilenyes, oblidant a la vostra natural i verdadera Pàtria: València, integrada per les terres d’Alacant, València i Castelló». (El Crit de la Muntanya, núm. 19, 1923)

Per últim, Vicent Tomàs i Martí volia ser el líder que portara el nacionalisme valencià al lloc que somniava, però malauradament aquesta obra quedà truncada per la seua mort sobtada, a causa del tifus, amb a penes 25 anys d’edat.

[1]El consens historiogràfic gira al voltant del primer ordenament constitutiu, és a dir, la Carta Magna del 1812. Per a més informació, vegeu SEIXAS. N. (2018): Suspiros de España: el nacionalismo español, 1808-2018, Madrid, Crítica.

[2]Data escollida en commemoració pel segon centenari de la batalla d’Almansa i l’abolició del règim foral valencià en el Decret de Nova Planta de 1707.

[3]Especialment, amb els 14 punts del president nord-americà Wilson.

[4]En aquest certamen, l’entitat escollí com a mantenidor el diputat centralista José Estrada, una decisió que provocà la protesta enèrgica del valencianisme polític.