22/11/2019
La Unió Europea es reivindica com una promotora dels drets humans i de la democràcia a escala mundial. És un dels seus elements fonamentals…, o hauria de ser-ho. Una mirada a la seva política internacional i migratòria ens mostra una realitat ben diferent.
Segons el Tractat de la Unió Europea, «la Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans» (article 2). A més, en les seves relacions amb la resta del món, la Unió afirma «l’estricte respecte i el desenvolupament del dret internacional, en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides» (article 3, apartat 5). Els dos articles representen una font primària del dret comunitari de la UE, i en teoria són disposicions d’obligat compliment per les seves institucions. Però, es corresponen els principis teòrics de la UE amb la realitat de la seva actuació en el món?
Drets Humans i interès comercial. Potser un passeig per l’Amèrica Llatina ens ajudi a esbossar una primera resposta. Fa deu anys vaig començar a treballar a Brussel·les com a assistent parlamentària de l’eurodiputat d’Izquierda Unida Willy Meyer, poc després del colp d’estat de juny de 2009 contra el president electe d’Hondures, Manuel Zelaya. El govern colpista encapçalat per Micheletti va exercir una brutal repressió. Una de les meves primeres tasques va ser la redacció de preguntes parlamentàries adreçades a les institucions principals de la UE per denunciar casos concrets de tortures i assassinats.
Al novembre de 2009, sota un clima de terror, es van convocar eleccions. La UE va decidir no enviar-hi una missió d’observació electoral i no va trigar gaire a reprendre relacions amb el govern de Porfirio Lobo, guanyador d’aquells comicis sense garanties. La repressió per motius polítics va continuar en un macabre degoteig d’assassinats i desaparicions. Davant d’això, van continuar també les preguntes parlamentàries de denúncia de cada cas conegut i documentat, però amb el canvi de govern de Micheletti a Lobo, l’Alta Representant de la UE per afers estrangers va deixar de contestar-hi i vam rebre la comunicació que s’havien considerat inadmissibles en tractar de fets repetitius. Era una excusa falsa perquè cada pregunta es referia a un assassinat diferent. Però la diplomàcia europea té l’obligació d’esmentar els fets denunciats per les preguntes parlamentàries davant del govern implicat i aquestes preguntes havien esdevingut incòmodes en un escenari en el qual l’interès de la UE era reprendre el més aviat possible les negociacions de l’acord d’Associació UE-Amèrica Central, fonamentalment un acord de lliure comerç. Al juny de 2012, just tres anys després del colp d’estat contra Zelaya, la UE i els països d’Amèrica Central anunciaven a bombo i platerets el seu acord precisament a Tegucigalpa.
De manera contundent, l’anàlisi dels informes anuals de la UE sobre els drets humans i la democràcia al món durant els últims deu anys evidencia una correlació inversa entre el nivell dels acords comercials i la valoració de drets humans: com més gran és la liberalització comercial, més es suavitzen les crítiques de la UE al país en qüestió.
Una política exterior (des)comuna. La retòrica de la Unió Europea està plena de mites, com per exemple l’existència d’una política exterior comuna de la Unió Europea. Tot i el salt endavant en la comunitarització de la política exterior de la UE que va suposar l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa al desembre de 2009 i la creació formal de la figura d’Alta Representant de la UE per afers estrangers i política de seguretat, així com del Servei Europeu d’Acció Exterior (equivalent al cos diplomàtic de la UE), la Política Exterior i de Seguretat Comuna segueix fonamentalment dirigida pel Consell, és a dir pels caps d’Estat o de Govern . El Consell Europeu és l’encarregat de donar a la Comissió Europea les directrius de negociació dels acords amb tercers països. Una anomalia democràtica greu a la Unió Europea consisteix en el fet que el Parlament Europeu, l’únic òrgan de la UE elegit democràticament de manera directa, no té capacitat d’iniciativa legislativa.
Això es tradueix en el fet que, en el cas d’un acord de la UE amb un tercer país, el Parlament Europeu es limita a concedir o denegar el seu consentiment als acords ja tancats, sense poder modificar-los. En matèria de política exterior, les seves resolucions són simplement recomanacions traslladades al Consell i a l’Alta Representant, sense que aquests tinguin cap obligació de complir-les. Això explica que, tot i la vulneració del Codi de Conducta de la UE en matèria d’exportació d’armes, i de les reiterades crides del Parlament Europeu a la imposició d’un embargament en la venda dels Estats membres de la UE a l’Aràbia Saudita, l’Alta Representant no hagi promogut cap iniciativa en aquest sentit.
En aquest context, al juny de 2016, Mogherini va presentar l’«Estratègia global per a política exterior i de seguretat de la Unió Europea. Una visió comuna, una actuació conjunta: una Europa més forta». El document reconeix la desunió dels estats membres en política exterior, fa una crida a la seva actuació conjunta i representa el reconeixement del viratge de la Unió Europea d’un declarat «multilateralisme eficaç» a un «pragmatisme de principis». Però, quins principis? Cínicament, el text afirma que «els nostres valors fonamentals estan ancorats en els nostres interessos», i defineix la importància que la UE exerceixi el seu paper principal com a «proveïdor mundial de seguretat». En l’acció exterior de la UE ja no es busca la democratització dels socis, sinó que, basada en el «principi del pragmatisme», la prioritat ha de ser la seguretat de la UE i la «resiliència estatal» dels països del veïnatge oriental i meridional. Precisament, si fem una ullada a la relació amb els països de la Mediterrània, queda al descobert la hipocresia de la Unió Europea que, tot i declarar-se compromesa amb el dret internacional, i en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides, té com a socis privilegiats Israel, el Marroc i Turquia, precisament els tres veïns que violen clarament el dret internacional ocupant Palestina, el Sàhara Occidental i part de l’illa de Xipre, respectivament.
«Seguretat» i migració. Des de la revisió de la Política Europea de Veïnatge de la UE de 2015, queda cada vegada més clar que la UE el que vol és l’estabilització dels seus socis amb l’objectiu de la cooperació en dos àmbits fonamentals: la «lluita contra el terrorisme» i la «gestió dels fluxos migratoris». Cada vegada més, la Unió Europea identifica en l’àmbit oficial la immigració com una amenaça. Prova d’això és la polèmica actual amb la proposta de la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen –exministra de Defensa d’Alemanya–, de la cartera de comissari de «Protecció de l’Estil de Vida Europeu», responsable a nivell de la UE per «les migracions, la seguretat, l’ocupació i l’ensenyament».
Ara bé, la Unió Europea no té una política d’immigració i asil comuna. Només s’ha dotat d’una política de repressió de la migració irregular a través dels Reglaments de Dublín i l’actuació de Frontex, l’ Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes. Aquest enfocament repressiu de les migracions –que, no ho oblidem, està causada en molts casos per guerres i conflictes provocats per la intervenció directa o la venda d’armes d’estats membres de la UE–, porta la Unió Europea a fer xantatge als països africans condicionant l’ajuda al desenvolupament a la signatura d’acords de readmissió (és a dir, de deportació) dels seus ciutadans.
En el cas de Turquia –on viuen uns quatre milions de refugiats sirians–, els estats de la UE van signar a l’abril de 2016 un pacte amb Erdogan pel qual el govern turc es comprometia a readmetre els refugiats sirians que arribessin des de les seves costes a les costes gregues a canvi d’una contraprestació financera d’uns 6.000 milions d’euros. Precisament, és important assenyalar que no es va tractar d’un acord de la UE com a tal, sinó dels estats membres. I això, per què? Per evitar que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea tingués competències i el pogués anul·lar en considerar-lo una violació del dret comunitari en matèria de dret internacional i drets humans.
En conclusió, la Unió Europea es troba cada cop més lluny de promoure amb les seves accions en política exterior els principis i valors que propugna en els tractats, com la promoció de la democràcia i els drets humans en el món. La UE és cada vegada més un actor securitari, vinculat i subordinat a l’OTAN. Els estats continuen sent l’actor principal de la seva política exterior, de manera que no podem considerar que hi hagi de manera efectiva a dia d’avui una política exterior comuna de la Unió Europea com a tal. Ara bé, sí que assistim a una preocupant tendència de vinculació dels acords de la UE com a bloc amb tercers països sobre la base de la seva acceptació d’una agenda de lliure comerç, de repressió i de criminalització de la migració i de cooperació en matèria antiterrorista.
I és que la Unió Europea d’avui és cada vegada més hipòcrita, cada vegada menys creïble davant del món que contempla com la Mediterrània es converteix en la gran fossa comuna de milers de migrants anònims davant la connivència de l’Europa Fortalesa. Una Unió Europea capaç de pactar fins i tot amb el diable per tal d’impedir l’arribada de persones a les seves costes.
Article publicat al quadern del número d’octubre 452.