La revista degana en valencià

Els interins en l’educació pública

18/09/2019


Comence dient que amb aquest article potser em guanyaré més dʼun comentari contrari, i fins i tot també algun enemic o enemiga. Però vegem-ho i, després, parlem-ne.

En totes les professions que demanen uns estudis universitaris, a més dʼaprovar «la carrera», després has de demostrar la teua vàlua per a eixa professió o et recordaran, amablement o no, que «mira, tu no vals per a aquesta professió», o «encara està una miqueta verd per a treballar». Podem posar-ne molts exemples: si jo he acabat Dret, tindré un procés per a anar adquirint una experiència. De segur que el primer dia no em posen davant un cas important i davant del jutge: tal vegada fora una forma bastant clara de fracassar: pot haver obtingut unes notes magnífiques en la carrera, però això no em garanteix, ni de bon tros, que estic preparada per a fer front a un judici, posem per cas. Podríem posar-ne centenars dʼexemples.

Però, què passa en lʼeducació pública al País Valencià? Si aconsegueixes entrar en la borsa dʼinterins perquè has aprovat algun examen, o han obert una borsa nova per difícil cobertura, o perquè sʼhan acabat les persones que estaven en determinada assignatura, jo, de hui a demà, entre en una classe de primària, secundària o batxillerat. Els meus mèrits reconeguts són haver-me llicenciat, haver fet un curs de capacitació pedagògica –o no– i…, ja estic davant la classe. Però, he fet alguna pràctica que demostre que jo puc fer front a la classe? He demostrat la meua «pedagogia»? Fins i tot puc saber moltes matemàtiques, posem per cas, però sé ensenyar matemàtiques? Tindré algun seguiment o suport en eixa primera experiència docent?

A més, hi ha persona que va entrar com a interí, i com a interí pot arribar a jubilar-se sense que, en cap moment, haja vist analitzada o jutjada la seua labor. I, clar, la pregunta és: si jo «no aprofite per a fer classe», no sé, no tinc una pedagogia mínima, no sé fer front a la classe, no sé com atendre la diversitat, no sé com adaptar lʼassignatura a les personetes que tinc assegudes davant, continuaré sent tota la vida un interí o interina?

També, i ho sé, es pot dir que així hi ha molt de funcionari que tampoc no sap fer classe. I és cert. Però una cosa no lleva lʼaltra. Perquè lʼobjectiu dʼaquesta reflexió no és altre sinó la millora de lʼensenyament públic. Que en un centre educatiu sempre hi haurà un funcionari docent amb no massa ganes de treballar, amb no massa habilitats per a dirigir el procés educatiu dʼuna classe, crec que tots i totes ho tenim clar, però la pregunta és si, com que això ja passa, ho acceptem també amb les persones que són interines. Anem, però, per parts.

És clar que un sistema públic d’educació ha de tindre un sistema efectiu i ràpid per a poder fer front a les necessitats de professionals, dia a dia, no sols per a substituir les baixes per malaltia, sinó per a atendre els nous grups que es poden crear en un centre concret. Evidentment, allò més desitjable és que el nombre d’interins siga el menor possible perquè això permet una major estabilitat en les plantilles de cada centre i representa una garantia per a la millor qualitat del sistema.

Tenim, però, els interins. Perfecte. Els necessaris i alhora els menors possibles, la qual cosa permetrà que es puguen convocar oposicions no cada no sé quants anys. Perquè també és necessari pensar en tots els jóvens que acaben la formació i volen dedicar-se a la docència. Què fem ací? Acceptem que els interins, pel fet de ser interins, impossibilitaran que jo tinga la més mínima oportunitat d’entrar al sistema educatiu, que puga fer classe perquè ells i elles estan primer? Realment és just? Són dubtes que jo pose damunt la taula de la reflexió. Quins mèrits tenen més que jo per a «fer tapó» i impedir l’accés a persones noves?

Sindicalment, han defensat molt aquest col·lectiu, però la pregunta és per què? Perquè han arribat a treballar de docent sense massa filtre? I tinc clar que hi ha interins que són grandíssims professionals. Però, els qui no ho són, per què han de continuar, any rere any, treballant si ja han demostrat clarament, sobradament, que no tenen les capacitats mínimes per a estar davant dʼuna classe? Perquè són interins? Sols per això? Filosofies a banda, quan tu convius un parell de mesos amb un docent que no té gens dʼinterés, cap habilitat, cap compromís amb el procés educatiu, això es nota a quilòmetres i, evidentment, sʼhaurien dʼadoptar les mesures necessàries perquè aquesta persona no continuara fent malbé el grup dʼalumnes que li posen davant.

I com fem aquesta tria? Qui ha de dir qui és bo i qui no? És que ningú no vol mullar-se?  En un institut està el departament corresponent, està l’equip directiu, està la inspecció, està l’alumnat i les famílies. Per què no es pot fer un informe, des dels diferents nivells, sobre un professional docent? I si vius el centre des de dins, en molts pocs dies saps qui funciona i qui no funciona. Lògic és adoptar mesures com es fan a molts altres nivells i empreses.

Lʼeducació pública no sʼhauria de permetre tindre als seus centres persones que han demostrat les seues incapacitats. I sé també que si han arribat a aquest final, molt probablement més dʼun lector o lectora es deu haver enfadat o no hi estarà dʼacord. Sols demane que ho pensem, que reflexionem i que actuem.

 

Article publicat al número de juliol 450

Inscriu-te al nostre butlletí

Top