Els jocs de l’aigua

Ja fa mesos que reflexionem sobre l’aigua. Sobre danes, una en concret, que ha devastat el sud de la ciutat de València, el conegut com a barranc de Torrent (tot i que s’obstinen a dir-li del Poyo). Però no n’ha estat la primera, ni en serà l’última. De danes, gotes fredes o com vulguem referir-nos, a la Mediterrània, en tenim coneixement des de fa molt, massa temps. El règim de pluges, com és conegut, es concentra en determinats mesos de l’any i, com diria Raimon:

Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

Però el problema no és aquest, com ja saben els experts en climatologia. El problema és qui gestiona i com ho fa, si de cara a la galeria i al vot immediat, o sap fer-ho de forma seriosa i ens assegura un futur més tranquil, si és que aquest estat és compatible amb els múltiples factors que ens condicionaran aquest futur. Perquè podem conéixer el règim de pluges, però el canvi climàtic (vulguen o no els que es neguen a acceptar-lo) ens permet intuir uns anys per davant que ens seran com una muntanya russa.

Amb una mar que podria ser més pròpia d’una sauna. Amb unes temperatures que baten rècords a cada dia que passa. Com no tindrem més danes que ens continuaran colpejant, una vegada i una altra? L’únic que podem fer és tractar de minvar els efectes. I això sempre és políticament incorrecte.

No és suficient poder avisar la població, que sí, que ens cal fer-ho i molt. Perquè si continuem construint a dins dels espais inundables, els efectes de la devastació seran inevitables. I com podem avançar en la prevenció, ens podríem pensar? Doncs caldrà un trasllat de la població que viu en llocs d’alt risc (i també d’altres usos del territori), i fer-ho dignament, no estalviar-nos cinc cèntims, perquè el dolor d’haver de canviar de paisatge vital ja és prou gran per a donar-los solucions miserables.

I apostar per canvis en els nostres costums. Accelerar les mesures que poden iniciar la reversió, tot i que siga a anys per endavant: les noves tecnologies no contaminants se’ns plantegen com fonamentals si volem aspirar a continuar vivint on ho hem fet fins ara.

Conscienciar, apostar, invertir. Tot pot sonar molt abstracte. I mentrestant, els anys passen i tot continua igual. L’Albufera, plena de sediments que li ofeguen la vida (i es tracta d’un patrimoni de la humanitat). I molta gent més preocupada per si les platges del sud han perdut, i força, la seua cobertura d’arena. Perquè venen els turistes i no podran estendre les seues ombrel·les vora mar, que és el que s’estila. I ja sabem que, a més turisme, més massificació, més contaminació i més canvi climàtic. Però quan aquest turisme es canse de passar-ho malament a les nostres costes i esculla unes altres més fresques, o més barates, ves a saber què…, llavors ja ens plantejarem què farem amb tota la megainfraestructura que li hem anat creant, com si aquesta font d’ingressos ens anara a durar per sempre.

Sortosament, hi ha detalls que ens permeten veure una mica d’esperança. De tant en tant, els nostres autors i autores decideixen eixir de la seua torre de vori i participen en actes que volen reconéixer el patiment col·lectiu. El poeta com la veu del poble. Ja sabem qui ens va mostrar els primers passos. Així, llibres com Renàixer del fang (Ara Llibres), Demà serà una cançó (Andana editorial) o Que torne la joia pura del carrer. Versos per la Dana (Onada edicions) ens marquen una direcció necessària. Cap a un món més sostenible i més bell. I més humà, hauríem d’insistir en això.