Tens 0 productes a la teua cistella
En la primavera de l’any 1233, la monarquia de la Corona d’Aragó encetà la primera de les successives campanyes militars o guerres sobre el Sarq al-Andalus que portaren a la conquesta i ocupació de les terres valencianes. Unes guerres que s’allargaren en el temps una dotzena d’anys, fins a la rendició del castell de Biar el 1245, i encara amb dues noves etapes bèl·liques entre 1247-1258 i 1276-1280. No, la conquesta de Jaume I del nou regne medieval de València no fou un passeig. Més de cinquanta anys de violències requerí la imposició del nou poder de la societat feudal sobre la població valenciana local musulmana.
A més, aquesta conquesta del segle XIII comportà un important moviment de poblacions. D’una banda, l’expulsió aproximada d’almenys la meitat de la població andalusina vers l’exili, a fi d’expropiar els seus béns, cases i terres. De l’altra, un llarg procés de migracions de persones procedents en la immensa majoria dels regnes originaris de la Corona, de Catalunya i Aragó, al llarg de diverses generacions i fins a principis del segle XIV. És el procés conegut tradicionalment com el repoblament, i que hui en dia expliquem històricament amb el concepte de colonització medieval.
Perquè no fou un simple moviment migratori i de repartiment de terres entre els vencedors de la guerra de conquesta, sinó un procés molt més profund i complex en termes històrics. Fou el pas d’un model de societat basada en l’Estat, la fiscalitat i les comunitats locals, rurals i urbanes, de base clànica, amb la seua cultura i llengua àrab islàmica, a un model medieval de societat feudal, privatització del poder i les relacions socials per part de la noblesa senyorial, desplegament progressiu d’un món urbà mercantil i de poders municipals ciutadans, i amb la seua cultura cristiana i llengües romàniques. Una ruptura i un canvi total d’època històrica. És per això que des de l’àmbit acadèmic parlem del naixement d’una nova societat en el segle XIII, tot i haver-hi abans altres societats que visqueren, treballaren i construïren aquest territori. I per això pot parlar-se correctament del naixement d’una nova identitat, de la qual la nostra societat present és hereva directa.
I quines persones foren les protagonistes d’aquell canvi històric? La nova societat feudal no va fer-se en un dia, ni tampoc amb l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València. En realitat, va ser un procés històric de diverses generacions, de vora un segle fins als voltants del 1300. I tota aquella gent, d’entrada, foren forasters, perquè l’any 1238 –usem com a data simbòlica la conquesta de la capital valenciana– la població valenciana del moment, musulmana, fou marginada, espoliada i minoritzada fins a la seua expulsió definitiva com a moriscos l’any 1609.
I és que, arran de la conquesta feudal, el protagonisme humà i social en el nou regne de València passà a estar en mans dels colons cristians emigrants, dones i homes, que decidiren traslladar-se a les terres meridionals de la Corona. A Mallorca i València, a la recerca de fortuna, negocis o, de forma més simple, d’una vida un poc millor que a les seues terres de naixement a Catalunya i Aragó. Socialment parlant, gent molt diversa, amb protagonistes humans i socials diversos, tant per part del poder, monarquia i noblesa feudal, com per part de la gent corrent no privilegiada, ciutadans, mercaders i famílies camperoles, si bé cadascun d’aquests sectors amb un protagonisme i pes diferent en les decisions polítiques i econòmiques. No podem ni hem dʼoblidar que aquells nous valencians i valencianes del segle XIII no eren iguals entre si, ni gaudien dels mateixos drets i possibilitats. La societat en la qual vivien i traslladaren a les terres valencianes era una societat feudal en tots els seus aspectes.
Quant a la seua identitat, efectivament, la recerca històrica ha confirmat que en la gran majoria vingueren dels dos regnes constitutius fins aleshores de la Corona d’Aragó, del regne d’Aragó i de Catalunya. Altres orígens com occitans, castellans o navarresos també existiren, però foren molt minoritaris en aquell procés medieval. Aquesta mateixa recerca històrica dels darrers anys ha palesat, així mateix, que la instal·lació territorial per comarques de dites persones colones fou molt repartida entre totes elles. Això és, que arribaren catalans i aragonesos a totes les ciutats, viles i comarques valencianes del segle XIII, si bé en proporcions diferents en tant per cent segons dites comarques. De tal manera que del Camp de Morvedre al nord de Castelló la presència de colons repobladors catalans fou molt i molt majoritària; i el mateix al contrari, d’aragonesos, en les comarques dels Serrans, Alt Palància i Alt Millars, mentre que a la resta de comarques valencianes les proporcions foren en general d’una mitjana al voltant de dos terços de colons d’origen català.
Dues observacions més sobre això. L’anàlisi detallada per poblacions palesa que fou habitual que arribaren a cadascuna de les viles valencianes gent de les diferents comarques, tant d’Aragó com de Catalunya. Del Pirineu de Jaca, de la Vall de l’Ebre i de Terol, de la Catalunya occidental i l’oriental, del Rosselló i de l’Urgell. El resultat de tot plegat fou una convivència durant una, dues generacions, en el mateix segle XIII, de gent d’orígens diversos, amb parlars diversos i, dins d’aquests, amb accents diversos que anaren anivellant-se entre ells. I segona observació: foren les seues filles i fills, les seues netes i nets els qui, nascuts ja a terres valencianes, donaren pas a la nova societat valenciana baixmedieval, en un procés similar al de tantes migracions mundials. Les generacions del voltant del 1300 que, pel pas del temps, només podien identificar-se ja més que com valencianes.
Així mateix, i en paral·lel, els orígens d’aquella identitat valenciana medieval varen construir-se des de l’àmbit de la construcció política d’una nova societat feudal. En aquest sentit, la primera decisió clau a nivell polític va ser la del propi rei Jaume I de crear un nou regne, separat dels seus estats patrimonials fins al moment. No va decidir unir Mallorca i València a Catalunya i/o Aragó, com sí que estava fent en la mateixa època la corona de Castella i Lleó amb els regnes andalusins de Múrcia, Jaén, Còrdova o Sevilla. Al contrari, el monarca va decidir crear un regne de València amb unes fronteres pròpies.
Tanmateix, no existeix un pergamí concret en el qual el monarca declarés creat el regne de València. La referència concreta es troba en realitat en el preàmbul de la primera recopilació dels Furs de València, duta a terme per la Corona arran de les primeres pre-Corts del nou regne, l’any 1261 a la ciutat de València, quan a més dit codi legal primigeni fou traduït del llatí, «arromançat» com diuen els documents.
En el preàmbul es declarava que era voluntat del mateix Jaume I la creació d’un nou regne, amb uns límits territorials generalistes, des del riu d’Ulldecona (de la Sénia) fins al port (de terra endins) de Biar, i del riu de Mançanera (a l’interior turolenc) fins a la mar. I que el rei volia que tal regne s’anomenara «regne de València». Aquest és el punt de partida clar d’una posterior i progressiva construcció d’una identitat valenciana en termes polítics, que es va veure desenvolupada a poc a poc en la segona meitat del segle XIII i primera del XIV, a mesura que la corona aprovà la creació d’institucions de representació. Concretament, els poders municipals, especialment per la seua significació i poder, el Consell Municipal de València. D’altra banda, les Corts del Regne, iniciades en temps de Jaume I i consolidades a partir del 1283 amb el rei Pere el Gran i, definitivament, a partir del 1291 pel rei Jaume II. Uns espais polítics on el patriciat urbà, ciutadans, burgesos… encetaren la via de govern i negociació amb la Corona i amb la noblesa, concretada bàsicament en dues qüestions: fiscalitat sobre tota la població i lleis/privilegis que abastaven tot el territori del regne.
Cal observar, tanmateix, que aquesta construcció inicial d’una identitat política valenciana a finals del segle XIII no fou democràtica ni universal. D’entrada, deixà fora una bona part del conjunt de la seua població. Primer de tot, els vençuts, la població musulmana conquistada i que al voltant del 1300 encara s’aproximava al 50 % de la societat. I juntament amb ells, la població jueva, molt menor en nombre, que calculem sobre un 2-3 % del total, marginada per la seua identitat etnicoreligiosa. També cal sumar la meitat de la població, les dones, secundaritzades a tots els efectes per una societat profundament patriarcal que les excloïa de la vida pública simplement pel seu gènere. I darrer, que no últim grup, el camperolat, els vassalls dels senyors, els serfs, els esclaus…, a fi de comptes la majoria numèrica de la població dels colons cristians repobladors masculins, exclosos de l’accés i participació de la vida pública i política per viure en el marc d’un Estat i societat feudals.
Sembla clar, doncs, que aquella primera identitat valenciana del segle XIII només pogué ser viscuda i protagonitzada per una minoria social reduïda. I, tanmateix, allí estava aquella identitat que veurem madurar al segle XIV.
