La revista degana en valencià

Els màsters i la diferència social

20/03/2020

Històricament, que un fill o filla arribara a la universitat era un símbol de dues coses: la primera és que la família no necessitava que començara a treballar als 14 anys, i la segona era que podien pagar/assumir les despeses dels estudis, dels viatges, dels desplaçaments. Es podria pensar que aquesta situació és de fa segles, però no cal anar a l’Edat Mitjana sinó a la dècada dels anys 80 del segle passat: era una herència de l’anterior sistema polític i fruit també d’una situació social i econòmica.

Però, en molt poc de temps de la nostra història recent, arribar a la universitat ja no era una heroïcitat i moltes famílies sense recursos econòmics van veure com els seus fills i filles podien graduar-se en estudis superiors després de cursar i aprovar els cinc anys de la carrera.

Després arribaria el Pla Bolonya l’any 2010, primer any d’implantació completa. El Pla Bolonya divideix l’ensenyament superior en tres nivells: el grau té una durada de quatre anys, 240 crèdits, i substitueix les diplomatures i llicenciatures. El màster representa una especialització en un àmbit concret o multidisciplinari i pot tenir una durada d’un any (60 crèdits) o dos (120). Al doctorat s’accedeix a través d’un màster específic, i de mitjana els estudis es prolonguen durant quatre anys.

A més, els European Credit Transfer System (ETCS) són els nous crèdits que regulen els estudis. Es diferencien dels anteriors que no sols es mesuren les hores de classe. Abans, un crèdit equivalia a 10 hores, i ara també baremen el treball de l’alumne fora de l’aula: de mitjana, un ETCS equival a entre 25 i 30 hores d’aprenentatge. La seua implantació en totes les universitats europees permet unificar la valoració de l’alumnat, la qual cosa es tradueix en major facilitat de moviments de l’estudiant pels centres d’ensenyament superior del continent.

L’alumne passa de ser un agent passiu a un d’actiu amb el nou model educatiu. L’objectiu és que prenga les seues pròpies decisions respecte del seu aprenentatge a l’hora de triar un itinerari o un altre o una especialització. Bolonya requereix a l’alumne un esforç major, entre altres coses, per a la realització de treballs i l’assistència constant a classe.

Fa deu anys també sentíem dir que conceptes com l’avaluació contínua, tutories acadèmiques i foment de l’aprenentatge actiu caracteritzaven el nou paper del professorat en l’educació superior. D’aquesta manera, al costat de les classes magistrals es combinen les tutories específiques i altres modalitats d’ensenyament més pràctiques i individualitzades, com ara tallers, sessions de laboratori o seminaris i el foment dels treballs conjunts entre els estudiants. A més, es potencia la comunicació i el desenvolupament dels plans docents entre els professors.

Fins ací el disseny, les bondats, les bones intencions, les… del Pla Bolonya. No estic en condicions de saber què s’ha aconseguit o no, en què hem millorat o no, però hi ha una realitat que afecta tota la joventut que ha (que hem) passat per la universitat.

Una carrera d’obstacles

Ara, acabar una carrera d’estudis superiors no és més que el principi d’una mena de competició per tal d’aconseguir un treball i poder treballar en aquell camp que t’agrada. Estudies i si, per exemple, vols arribar a ser docent, no es tracta d’aprovar, no. Després has d’aconseguir la Capacitació i, ràpidament, apareixen a l’horitzó de la competició els famosos màsters per a tindre més punts, més mèrits que les altres persones que competeixen amb tu per una plaça de treball. I ací és on apareix, novament, la diferenciació social per les possibilitats econòmiques de les famílies.

Són els màsters un negoci?

Clar, quan veus les tarifes d’alguns màsters és quan penses que sí, que és un negoci i que no és sinó una forma d’ampliar la bretxa entre les persones que tenen una família que pot pagar 5.000 euros, o 12.000, i aquelles que els ha vingut justet pagar els estudis de la universitat.

Ha arribat el moment d’adoptar mesures, i ràpides, perquè, en cas contrari, la situació es pot fer molt dramàtica socialment. Tornarem a tindre una diferència àmplia: ara no serà entre les persones que arriben a la universitat, els qui tenen estudis superiors. Ara és i serà entre els qui tenen diners per a pagar-se màsters de preu elevat o molt elevat i els qui sols puguen tindre el grau aprovat. I aquest fet és el que marcarà qui podrà aconseguir treball i qui no. S/i la teua família pot pagar les xifres que et demanen per un màster, podràs, tal vegada, aconseguir el teu objectiu de treballar. Si no pots pagar, doncs ja saps que ho aconseguiran aquelles persones que sí que puguen.

Les institucions públiques hauran de preguntar-se si han d’adoptar cap mesura per a aconseguir que les quantitats que es demanen per aquests cursos no arriben a les xifres actuals i es reduïsquen sensiblement.

 

Article publicat al número de gener 455.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top