Els mestres de hui en dia

Ser mestre/a avui en dia, com en altres temps, té les seues dificultats i els seus entrebancs. Problemes de caire exogen, esdevinguts fora de la comunitat educativa, i endògens, del mateix col·lectiu de mestres. Però fóra molt injust fer una reflexió o començar aquest article parlant dels problemes propis del nostre temps, sense posar la vista enrere i observar qui som i d’on venim. Per aquest motiu, va per davant el meu reconeixement a tots els mestres: sense la seua tasca i la seua lluita no hauria estat possible tenir l’escola de hui. Sobretot, a tots aquells que han patit la repressió de règims totalitaris amb la imposició de valors i criteris que contradiuen directament no tan sols principis bàsics de la pedagogia, sinó també dels drets humans, i han donat la seua vida per lluitar davant d’una injusta realitat. Ells i elles van suportar una gran càrrega, i convertiren un sistema educatiu per a pocs en una escola pública, democràtica, inclusiva, on tots poden accedir a l’educació. Per aquest motiu, en comparació amb el que han patit els mestres i les mestres en la història recent al País Valencià, em replantege i relativitze els nostres problemes, però sense restar-los importància.

Podríem partir de l’escola com a reflex de la pròpia realitat social, una societat en evolució constant, que exigeix uns coneixements i uns aprenentatges que l’Administració plasma en el currículum de l’alumnat. Els mestres suportem una pressió constant –un problema exogen, com esmentava a l’inici– amb els canvis cíclics de les lleis d’educació. La LOMQUE, en concret, ha estat un greu endarreriment en molts aspectes, l’augment de ràtio amb els temuts arranjaments escolars, massificant les aules amb tota la diversitat d’alumnat i amb supressions de personal docent als centres públics. Una mala gestió del temps de les sessions, modificacions del currículum avançant contingut innecessari, suprimint hores de llengua en valencià en favor del castellà. Un esment a part mereix la introducció d’un precipitat Pla del Trilingüisme, amb una descompensada formació dels mestres i un grau d’exigència molt elevat pel que fa als títols requerits. Tots aquestos problemes són alguns –i no tots– dels que ens ha portat l’última llei d’ensenyament, que ha castigat l’escola pública i ha afavorit el model concertat.

Un altre aspecte és la poca valoració per part de la societat, i ací hi ha dues vessants: per una part, el pla de formació universitari, que ha passat de l’especialització i l’eficiència del mestre en una àrea concreta al mestre titella que val per a totes les àrees. Fóra necessària una formació amb un bon currículum equiparat a qualsevol altra carrera, i amb una alta càrrega d’àrees en anglés que possibiliten una competència oral i escrita per a un trilingüísme real. Personalment, no vaig aprendre com era l’escola de la República en magisteri, o altres models nord europeus d’ensenyament actuals que funcionen; ho vaig aprendre més tard, i pense que s’haurien d’incloure coneixements d’altres realitats molt enriquidores dintre del pla de formació universitari. Per l’altra part, l’Administració ens ha protegit poc i ens ha exposat davant la societat i l’opinió pública com a privilegiats i poc solidaris cada vegada que com a col·lectiu s’ha protestat. Tots aquestos factors i d’altres fan que els mestres es troben en situacions actualment de desprotecció i descrèdit, davant d’uns pares exigents pel que fa als seus drets, però sense cap responsabilitat o obligació.

L’Administració encara no s’ha adonat que no són les lleis les que canvien l’escola, sinó els mestres. Com diu el gran pedagog Tonucci: «Un bon mestre pot fer una bona escola, però un mal mestre seguirà fent una mala escola per molt òptima que siga la llei». Però sí que ens posen molts entrebancs: cada vegada reanomenen de formes distintes els elements curriculars com si foren novetats i, a poc a poc ens han tret espontaneïtat i flexibilitat a l’hora d’impartir-les. Si parlem de l’autonomia dels centres i dels equips directius ens passa exactament el mateix: cada vegada el centre té menys autonomia per a gestionar els seus recursos i les seues necessitats, amb un pressupost econòmic totalment obsolet i unes limitacions imposades a l’escola pública que no té cap concertada. I no esmente aquestos aspectes perdent de vista el tema tractat en aquest article, sinó que aquestos aspectes són els que dificulten la labor tan necessària dels mestres.

La realitat social es mostra en la nostra heterogènia comunitat educativa, amb una part de les mares i pares de l’escola que col·laboren i s’impliquen en col·lectius com l’AMPA o altres entitats vinculades amb l’escola, així com en el propi procés d’ensenyança-aprenentatge dels seus fills. D’altres, malauradament, no s’ocupen d’educar i delegen tots els aspectes més bàsics de l’educació en els mestres. Habitualment, entre els companys de l’escola ens queixem de la poca col·laboració dels pares. A casa ja no conviuen amb llibres, no van al teatre ni a altres activitats culturals, i no ens sorprenen les actituds agressives i les faltes de respecte dels pares cap als mestres. Parlant amb els companys i les companyes, de vegades la decepció és generalitzada, amb un sentiment d’impotència per no poder donar solució a molts conflictes dels alumnes. Sovint estan disposats a denunciar tot allò que puguen, defensant i justificant qualsevol comportament per part dels seus fills. Tots aquestos aspectes són nous en una societat cada vegada més complexa, amb menys temps d’atenció per part dels pares i mares, que passen gran part del dia treballant.

Els mestres i les mestres moltes vegades també no donem un espai de participació als pares, sobretot als nivells superiors. Per poc que hi puga aportar la família de l’alumne, serà significatiu per a desenvolupar noves experiències d’aprenentatge. Aquest treball permet als pares conéixer una nova realitat, observant com el tutor/a treballa a l’aula i les dificultats de tal feina. Aquesta perspectiva sol ser molt positiva, ja que les famílies veuen el mestre/a de forma més propera.

La participació dels pares i del mestre en l’entorn de l’alumne és fonamental, escoltant les propostes i deixant espai per construir, així com col·laborar amb les institucions pròpies de la localitat. Per això, com diu Alfred Ramos, hi ha funcionaris i hi ha mestres. El funcionari és una persona sense cap tipus de vocació; han caigut en aquesta feina per qualsevol circumstància. Entra a una hora establerta i plega a l’hora determinada, no troba cap tipus d’implicació amb la resta de la comunitat escolar i no motiva ni il·lusiona l’alumnat amb allò que li està ensenyant, les seues classes són magistrals, la feina és una càrrega. Al contrari, el mestre no sols desenvolupa correctament la seua tasca, sinó que participa en tot allò que té a l’abast, fa cursos de formació per conéixer noves formes de treball i sempre està disposat a millorar la seua metodologia. Per aquest motiu, en som molts els qui creiem que hauria d’haver-hi un control més profund del mestre, tant en les oposicions d’accés al funcionariat com en el procés de desenvolupament de la docència, expulsant del cos de mestres si cal.

A l’escola s’ha d’escoltar la veu dels nostres alumnes per saber què en saben, i, allò més important, què volen saber. Sovint, l’abús dels llibres de text i de les fitxes absurdes redueixen la creativitat, la difuminen i no ens deixen veure les habilitats i les competències d’un alumne poc destre en matemàtiques però brillant en les arts plàstiques. El guia no pot ser un llibre, però sí que és una eina i cal que siga el mestre qui oriente i facilite l’aprenentatge dels alumnes. Si a l’inici reconeixia el paper dels mestres al llarg dels temps i les seues dificultats a l’escola, que van superar, de segur que nosaltres podrem lluitar per canviar les coses. Obrir les portes i escoltar, saber entendre’ns, sent flexibles i gaudir com sempre d’ensenyar.

Sergi Joares Tarín. Mestre i psicopedagog

Article publicat al nº 407, corresponent a setembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar