La revista degana en valencià

Els metges que no estimaven el valencià

16/11/2020

Hi ha un fantasma que recorre tots els centres de salut i hospitals valencians i que fa que els metges en fugisquen espaordits: el fantasma del valencià. Ha sigut aprovar-se la Llei de la Funció Pública a les Corts, que obri la porta (perquè ara toca que se’n desenvolupe en un reglament) a exigir el coneixement del valencià per accedir a un lloc de treball en l’administració de la Generalitat, i tots els profetes de l’apocalipsi han fet sonar les trompetes a l’uníson: el valencià provocarà un èxode de facultatius d’aquesta la nostra comunitat i els valencians ens quedarem sense qui ens guarisca dels nostres mals. Hem de triar entre ser rebuts amb un “bon dia” o dessagnar-nos cruelment sense que cap metge acudisca en la nostra ajuda, ja que es troben fugint cap altres terres lliures d’aquest totalitarisme lingüístic.

L’Il·lustre Col·legi de Metges de València (el qual, a propòsit, té en la directiva una eminència que es dedica a guarir malalts fotent-los aigua a pressió pel furó, cosa que, segons entenem, no és incompatible amb la bona salut) ha emés un comunicat en el qual rebutgen de manera taxativa la “imposició” d’una llengua com a requisit per exercir la medicina al País Valencià. De totes les llengües? No, és clar, ja que el castellà se’ns imposa directament des de la Constitució espanyola, que declara que el coneixement d’aquesta llengua, que és l’única que es considera oficial en l’àmbit estatal, és un deure per a tota la ciutadania espanyola. Més enllà d’això, també s’habiliten proves de coneixement del castellà per als qui no ho siguen, així com hi ha un fet pràctic -però del tot contundent- que fa de seleccionador implacable: intenteu aprovar un examen que, entre moltes altres coses, inclou legislació espanyola… sense conéixer la llengua castellana. Però, és clar, açò no és cap imposició, sinó que és la “normalitat”. L’ordre lògic universal dels elements.

De fet, jo no tindria cap problema a eliminar el requisit d’un certificat a banda de coneixements de valencià a canvi d’un fet molt senzill: que els exàmens de les oposicions siguen en valencià. En aquest sentit, crec recordar que a Galícia havien fet una prova semblant en una convocatòria d’ocupació pública durant els anys del bipartit, en què el BNG hi tenia capacitat de decisió: no s’exigia el coneixement de la llengua gallega, simplement hi havia una prova que, obligatòriament, s’havia de resoldre en gallec. Si ací espantem el personal només amb dir-los “bon dia”, una proposta així faria que esclatara una guerra termonuclear.

És per això que la flamant consellera de Justícia, la socialista (perquè té carnet del PSOE) Gabriela Bravo, ha calmat tots els ànims esvalotats de totes les ànimes càndides i innocents del món, amenaçades pel poder destructor de la llengua de Bernat i Baldoví, i, doncs, s’ha apressat a aclarir que, entre el dret a la llengua i el dret a la salut, prevaldrà el dret a la salut. Perquè ja sabem que, si tens tos, no pots parlar valencià, és una impossibilitat fisiològica, donat que les vocals obertes obstrueixen els conductes de respiració, cosa que no passa amb l’elegant llengua castellana, que només en té cinc, de vocals, un sistema harmònic i perfecte gràcies al qual va dominar, domina i dominarà el món, com no s’està d’explicar la Real Academia Española, al mateix temps que “limpia, fija y da esplendor”.

I és que, com que Bravo ni tan sols es plantejava que el dret a la llengua castellana estava subordinat al suprem dret a la salut, hem d’entendre que, per contra, la llengua oficial de l’Estat espanyol, la llengua comuna, l’única llengua de debò, no només és compatible amb una bona salut de ferro, sinó que és, fins i tot, terapèutica. Si un metge és el millor del món, doncs, passaran dues coses: que se li farà d’un misteri insondable desxifrar una frase com “em fa mal la gola” mentre que, automàticament, serà capaç de glossar tota mena d’”achaques”, “quejumbres” i “quejíos” en la llengua de Santiago Abascal i Antonio Cantó García del Moral. Ja sabeu: si parla valencià, és un paleto de poble; si parla castellà, com a mínim, menistro.

En definitiva, més enllà d’argumentar que és important terapèuticament que un metge entenga la llengua primera del pacient -i, al respecte, podem posar molts exemples de iaies i iaios valencians que els ve justetet expressar-se en castellà (conec un cas que, com a prevenció i revisió en previsió de l’Alzheimer, a una dona valenciana de vora 90 anys li posen com a exercicis de memòria l’aprenentatge tot un seguit de conceptes en castellà. Així, si el metge li mostra una foto d’una berenjena i a la dona només se li acut que albergínia, ja sabem que el seu cap no acaba de carburar correctament, com a mínim constitucionalment. De Premi Nobel, aquest metge, a qui ni tan sols se li havia passat pel cap aquest fet)-, hem de defensar-nos (perquè d’això es tracta: de defensar que no volem ser aniquilats culturalment, vaja) d’una manera molt simple i senzilla, sense anar més enllà d’una obvietat aclaparadora: si el castellà té un tracte X, el valencià ha de tindre’n el mateix. Si el castellà és obligatori per a exercir el noble ofici de Galé a casa nostra, el valencià també. Punt. Més encara quan no estem demanant ni tan sols un tracte preferencial per qüestions d’identitat, reparació i història. I qui hi estiga en contra, com el PSOE quan no necessita els vots d’un partit valencianista o la senyora Bravo fins i tot així, que siguen qualificats com el que són: supremacistes castellanistes. No hem de justicar-nos: que ho facen ells, que, almenys, serà divertit.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top