Els mòbils i els centres educatius

El mòbil s’ha convertit en un aparell indispensable per a quasi tot el món. Moltes persones treballen amb el mòbil, estiguen on estiguen: el treball va sempre amb ells i elles i es pot utilitzar en qualsevol espai, per molt inversemblant que semble. Si avui desaparegueren, seria una hecatombe mundial. I mai ningú pot argumentar que aquests aparells s’han convertit en una eina que ens ajuda molt en la vida diària, sense negar els perills que també representen.

A una persona adulta se li atorga, d’entrada, un grau de sensatesa i del coneixement dels perills d’aquests aparells. Però, i què passa amb les persones joves, molt joves? Aquesta qüestió s’ha convertit en un tema candent i més encara si reflexionem sobre el seu ús als centres educatius.

Avui en dia, hi ha personetes que amb vuit o nou anys ja disposen d’un telèfon intel·ligent per al seu ús personal. I, en massa casos, sense establir un control per part de les famílies. Quina edat és, hauria de ser, la correcta perquè un fill o filla disposara d’aquest artefacte? La realitat, però, és que l’alumnat de secundària, amb dotze anys, si no porta a la butxaca el seu telèfon intel·ligent, no pot eixir de casa: és com si li faltara alguna cosa. Algunes famílies diuen que així es queden més tranquil·les perquè, si passa qualsevol cosa, poden telefonar al seu fill o filla. L’únic problema que sol passar és algun colp al cap en caminar mirant el mòbil i coincidir amb algun fanal o arbre. Fa uns quants anys ningú no tenia mòbil, i si passava res trucaven des del centre educatiu i avisaven la família.

S’està arribant a l’extrem que ni els mateixos pares i mares són capaços de controlar l’ús permanent del mòbil, fins i tot quan estan a la taula per a menjar. El desig irrefrenable de saber-ho tot, i de saber-ho els primers, s’ha convertit en una mena de carrera que t’obliga a estar mirant contínuament la pantalla. Tant és així que si per algun accident el mòbil deixa de funcionar, es produeix un drama de dimensions inimaginables, amb atac de nervis inclòs. En general, moltes famílies han abandonat la seua autoritat i resulta molt més còmode no pensar en l’obsessió malaltissa que tenen els seus fills o filles. Un altre exemple és el moment d’anar a dormir: ara els joves se’n van a l’habitació més prompte que mai. I quan alguna vegada s’ha plantejat a les famílies que haurien d’obligar a deixar el mòbil fora de l’habitació, la resposta és, quasi sempre, la mateixa: és que l’utilitza com a despertador. Realment no sap eixa família que en estar a l’habitació, s’utilitza el mòbil fins a altes hores de la matinada?

A més de l’ús compulsiu del mòbil i la dependència que això suposa, els joves de dotze, de tretze, de divuit anys… sembla que són molt conscients dels perills d’un mal ús, del perill de visitar pàgines perilloses, dels problemes, fins i tot policials, que poden provocar. Es creuen que ho saben tot, però, i és un exemple real, en dir que totes les empreses de telefonia, per llei, han de conservar les dades de l’ús que es fa del mòbil, una gran part de l’alumnat no s’ho creu i pensa que vols enganyar-los, ficar-los por. I la realitat és molt contundent. Es fan xarrades per part dels cossos i forces de seguretat, s’analitzen els perills a les hores de tutoria…, però sembla que és més forta la necessitat d’ús que comprendre les conseqüències d’un mal ús dels telèfons intel·ligents.

A un centre de secundària i batxillerat de qualsevol punt del territori, el mal ús del mòbil s’ha convertit en un problema per a la convivència i en són, cada dia més, els que acaben amb una expulsió temporal del centre i en una denúncia a la comissaria corresponent. No són conscients que si envien un missatge per les xarxes, eixe missatge queda gravat a tots els telèfons del grup. Igualment, tampoc no són conscients que si s’envia una imatge personal, de res val dir que el grup, la xarxa que utilitze, és privat. Qualsevol pot fer una captura de pantalla i compartir-la urbi et orbi, i després venen els problemes i les lamentacions.

Com quasi en tot, hom defensa el paper fonamental de l’educació, dels centres educatius. El problema és que ja estan fent tota la formació que poden i el resultat és el que és. On queda, per tant, la responsabilitat de la família, que fa deixadesa –aparent– de la seua responsabilitat? Tampoc cal no  oblidar que aquesta dependència absoluta de les pantalles té uns efectes psicològics, emocionals i de falta d’atenció que afecten la marxa educativa de l’alumnat.

Arribat a aquest punt, què es fa? S’arriba sols a la prohibició de l’ús dels mòbils als centres educatius o es fa una passa més i es prohibeix portar-los al centre? Sense obviar tots els problemes que podria provocar una prohibició total, el que sí que caldrà pensar és si no seria una forma que les persones més enganxades, i les altres, descobriren que poden viure de les vuit a les quinze hores sense mirar una pantalla. Sé que seria molt dur, que costaria molt, que seria dramàtic per a moltes persones, però si existeix una cobertura legal per a adoptar la mesura de la prohibició total, els beneficis serien, a parer meu, molt grans perquè ajudaria a crear eixos descansos digitals tan necessaris.

Evidentment, caldria continuar fent tots els esforços educatius en col·laboració amb les forces de seguretat, aprofundint, també, en la formació de les famílies. Però, s’hauria de fer un debat amb calma i adoptar una decisió. Cada dia que passa augmenta el problema i no és bo no fer-hi front. Es podrà errar en la decisió, però cal fer alguna cosa abans que la situació vaja a més.