La revista degana en valencià

Els Moll

14/06/2021

Pilar Arnau i Segarra: Aina Moll i Marquès (1930-2019). Filòloga i activista per la normalització del català, Palma, Ajuntament de Mallorca/ Documenta Balear, 2021, 228pp.

La biografia d’Aina Moll a càrrec de la filòloga i investigadora Pilar Arnau aporta, al meu juí, un doble aspecte.

D’una banda, un necessari quadre contextualitzat dels marcs on Aina Moll fressà camins. En aquest sentit, la recerca –amb un important desplegament de documentació original (com cal en aquests casos)– concreta les dreceres per les quals transità la romanista: docència, investigació, organització i institucionalització. Aquests trets, però, acaben entrellaçant-se i ens “retraten” (una biografia és un retrat d’època) globalment la protagonista.

L’ambient en què es formà Moll és privilegiat. No ho dic tant per una pretesa situació de benestar “quantitatiu”, més aviat auster, sinó de “benestar” cultural.  Son pare, Francesc de Borja Moll, el far illenc de l’Obra del Diccionari, esdevingué un referent continu en les primeres passes formatives de n’Aina Moll; un referent, però, que (com a bon estendard) deixà marge d’actuació en la capacitat d’iniciativa de la filòloga.

Tot el periple de desenvolupament d’una personalitat intel·lectual és condicionat per una “manera de fer”, una forma de treballar. La influència de l’ambient de jovenesa que n’Aina viu fins abans d’ingressar a la Universitat de Barcelona (curs 1948/1949) marcarà un tarannà contrari a l’estridència, però absolutament guiat per la determinació i pel pas ferm. La voluntat de treball –sovint una tasca grisa i desagraïda limitada a tasques de base investigadora– és una característica que unifica tota l’obra de la Moll. Per exemple: l’elaboració de primeres recerques de camp i d’exegesi lingüística d’obres literàries (Joaquim Ruyra).

La tasca preuniversitària constitueix un canemàs sense el qual costa de capir sota quines bases Aina Moll bastí un caràcter orientat a resoldre nombrosos trencacolls. De fet, segons que es traslluu de la biografia que ens ocupa, qui esdevindrà Directora General de Política Lingüística de la Generalitat del Principat sembla ser l’hereva més destacada – entre vuits germans– de la dedicació editorial de son progenitor. El relleu generacional que significa l’Aina al capdavant de les edicions Moll entre 1954 i 1962 així ho ratifica.

Tot el món bastit entorn de l’estudiant i el context viscut permet de comprendre les raons d’unes estratègies d’assoliment de fites. L’aprofitament d’escletxes que provenen d’una acció –l’organització del Congrés de Filologia Romànica el 1953– aporta vies que poden projectar altres intervencions. Les microxarxes relacionals derivades del seguit de congressos a què Aina assisteix entorn dels anys cinquanta faciliten contactes acadèmics que li permeten de fer estades a diverses universitats de l’àmbit de la Romània.

Una anàlisi acurada de la correspondència de la lingüista hauria de poder fixar els circuits de vincles acadèmics que seran ben útils –a més dels establerts amb el Sanchis Guarner “illenc” (1943-1959) i la col·laboració que Aina Moll efectuà a l’Atlas Lingüístic Peninsular (ALPI)– per a reconstruir els referents intel·lectuals i metodològics de la llicenciada en Filologia (1953).

Així, tres escenaris de la jove Moll que sobresurten en l’estudi elaborat per Pilar Arnau són: el mestratge docent de Moll de llengua francesa a l’Institut Joan Alcover, l’ensenyament del català, la intervenció a l’Obra Cultural Balear (1962) i l’etapa de funció pública a través del bastiment d’una línia de política lingüística al govern del Principat i al Consell interinsular. Són graons d’una evolució que recullen el fil conductor del recobrament (frustrat?) de la llengua, des del vessant associatiu, civil i institucional autonòmic, àmbit, aquest darrer, amb les limitacions que comporta d’antuvi. No cal dir, però, que l’etapa de conscienciació lingüística efectuada per l’OBC mereix de ser analitzada detingudament. El model d’Òmnium Cultural traslladat a les Illes (l’Obra) ha de permetre de desenvolupar –a través de la trajectòria de n’Aina Moll (pp. 115-121)– l’aportació impagable de l’associacionisme cultural-nacional a la lluita per la normalitat d’ús de la llengua entre 1962 i el II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

Fins a quin punt aquest bagatge previ influí, en algun sentit biogràfic, en la concepció de la campanya de normalització lingüística del govern del Principat  –“La Norma”– (1983-1988)? Sense voler caure en el determinisme, el que sembla clar és que el context sociolingüístic resultant de l’aprovació de la Constitució espanyola (1978) canvia molt poc quant als criteris de poder dominant pel que fa a l’ús de la llengua. I la institucionalització autonòmica, perfectament reflectida en l’estudi d’Arnau, no fou un assoliment resolutiu davant l’imperialisme lingüístic espanyol. De manera latent existia la dialèctica entre la lògica sociològica “L.V. Aracil” –substitució lingüística– i el possibilisme cooficial (“La Norma”), que no contrarestava la ideologia bilingüista.

En qualsevol cas, la darrera part de la trajectòria de n’Aina Moll, que ens duu a les etapes de reconeixement familiar i del coneixement d’alguns dels textos, no ha d’empal·lidir gens la importància dels anys compresos entre la represa del Diccionari i la tasca enfebrada de producció editorial duta a terme entre els anys cinquanta i seixanta (la insubstituïble col·lecció “Raixa”). Constitueix un període axial no tan sols del recorregut de la biografia, sinó del país.

El segon factor a què em referia pel que fa al treball ponderat de Pilar Arnau és la importància de nissagues contemporànies que han exercit una funció de suplència cultural insubstituïble. La recerca entorn de la biografia que ens ocupa m’ha fet pensar en la centralitat de trajectòries com les de Borja Moll, Casacuberta, Casp-Adlert (al capdavant de l’editorial Torre), Albert Vilaplana-Santiago Albertí (Quart Creixent), el nucli de l’obra civil del Diccionari (la trinxera de la llibreria Públia entorn de Joan Ballester Canals), la funció mitjancera editorial de Carles Bauby (revista La Tramontane) a la Catalunya Nord. Situacions que es debateren en l’entreforc d’una conjuntura marcada per la voluntat de represa territorial expansiva. Són uns exemples, doncs, que remeten a voluntats de compromís cívic, també “polític”, sense els quals no és fàcil de situar ni de capir el perquè d’un procés de conscienciació emergent de país a partir dels anys cinquanta.

El cas de la família Moll, definitori de baula i de frontissa patriòtica en un erm cultural com eren –en termes generals– els anys quaranta, mereix un retrat de conjunt atès que defineix un món on la relació amb plataformes valencianistes i catalanistes ocupa, en l’espai nacional, un paper preponderant. Funció traduïda, per exemple, en el ressort d’informacions culturals amb vocació d’intervenció civil que foren els fulls introductoris dels fascicles del Diccionari, o en la xarxa organitzava latent de la plataforma Acció Coordinada Editorial (Albertí-Torre-Moll). És aquest context el que explica la biografia de l’Aina Moll.

“Els símbols no s’improvisen, i si el poble no els sent com a seus és inútil oficialitzar-los”.

Els mots transcrits d’Aina Moll, corresponents al pregó de la Diada de Menorca de 1998, podrien al·ludir al fet –més enllà de la seva funció pedagògica en un discurs commemoratiu– que si els Moll esdevenen un símbol per a Menorca, per a les Illes, i per al País Valencià i Catalunya ho són perquè una part substancial del ‘poble’ l’ha incorporat al seu imaginari. Més enllà de l’Aina “institucional”, l’Aina viscuda, que és la fonamental. Pilar Arnau aconsegueix d’explicar-nos, amb resolució, aquesta fita.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top