Els morts no dicten epitafis

Fa uns dies visitava el cementeri d’Artana, el poble del costat. A banda de fer la parada obligatòria davant dels meus admirats germans Tomàs i Martí, vaig rodar per aquell agradable camp sant amb jardí i bones mostres encara de tombes en terra. En el mateix bloc, vaig tornar a entropessar amb el nínxol de Mn. Guinot, hui un personatge d’escàs record social. La seua làpida, tota en castellà, de fet no dona cap idea de qui va ser i què va fer: un simple «Tu familia no te olvida», «Sacerdote» i el nom. Cap rastre de la seua valencianitis malaltissa tan admirada un dia pel sector rebentaplenaris, tan ben caigut ara, de nou, per als que manen.

Ara fa uns anys, un bon amic escorcollador d’abocadors il·legals de deixalles i d’altres andròmines va trobar una part d’un arxiu que els hereus –amb l’ànsia de buidar la casa del difunt– no van saber valorar. L’amic va recuperar una carpeta que per a mi té un gran interés perquè em tornava a portar a l’actualitat les maniobres que a la darreria dels anys 50 i primeria dels 60 van encetar la segregació de diversos arxiprestats castellonencs del tronc de Tortosa, units a ella des de feia segles. La història no és nova, ni curta ni senzilla, i va omplir pàgines de premsa en aquells anys. Mn. Josep Alanyà ho explica de categoria en el llibre El Seminari Diocesà de Tortosa (2001). En la carpeta rescatada, hi ha un informe mecanografiat que enumera alguns dels motius que es van argumentar per fer que aquesta diòcesi encavallada –una entre tantes– coincidira amb la partició provincial «por el bien de las almas», justificava l’article 9 del Concordat de 1953. Res de nou: una nova maniobra de «matèria mixta» per fer que catalans i valencians no tingueren interseccions i que cada país (región, en deien) anara a la seua, estirant la corda en sentit oposat i creient-se autosuficients i nascuts ex novo com els bolets. Pese a qui pese, les Terres de l’Ebre han estat i continuen sent una terra de cruïlla cultural, lingüística, econòmica…

Tots els escrits que conté són de Mn. José María Guinot Galán (Artana, 1907-Castelló de la Plana, 2005), un canonge de la seu de Sogorb amb ínfules filològiques que anys a vindre va servir fidelment el blaverisme i n’era una icona. L’informe, anònim i datat a Sogorb el 12 de desembre de 1957, deu ser obra seua i forma part d’un dossier de cartes personals, premsa i altres publicacions sobre la qüestió de la segregació diocesana. Després de parlar de raons de tipus jurídic, polític, de conveniències i necessitats objectives i, també, subjectives –tot en un to nacionalcatòlic, per descomptat–, arribem a un punt final titulat «El hecho diferencial». Entre altres perles persuasives, hi llegim: «El carácter de Castellón y su provincia es muy distinto del carácter catalán. Castellón está unido espiritualmente y económicamente con la provincia hermana de Valencia». No diré que no era així, però ocultar segles d’intercanvis culturals i humans amb Tortosa no era ignorància, sinó mala fe. I continua: «Tienen las dos provincias la misma lengua, las mismas costumbres, el mismo carácter, las mismas fiestas y una religiosidad idéntica». Bé; m’estaré de comentar l’esbiaixament de l’autor com a futur ideòleg d’un altre segregacionisme, el lingüístic. I encara, parlant de festes, comenta que al clergat se li imposen les festivitats de la Mare de Déu de la Cinta i de Sant Jordi, «de honda significación tortosina o catalana, però que nada dicen al pueblo valenciano». Mala fe, de nou, almenys pel que fa a ignorar que Sant Jordi era patró del Regne de València des del segle XV i donava el nom original al Centenar de la Ploma que escortava la Senyera. En conseqüència, «el clero procedente de esta provincia [Castelló] no da el mismo rendimiento dentro de ella que situado en Cataluña», i remata garbes dient que «este mismo clero, puesto de la región catalana de la misma diócesis, no logra comprender su modo de ser, y no consigue ninguno de dichos resultados», és a dir, evangelitzar com Déu mana.

Trobe que els arguments es comenten per si mateixos, sobretot quan sabem que Tortosa va fer possible que el clergat valencià que hi estudiava conreara la llengua pròpia i s’hi arrelara per convenciment pastoral, cosa més estranya al vell regne segons l’opinió que Mn. Alcover repeteix amb insistència en els dietaris de les eixides filològiques: «Ja els vaig fer jo un bon sermó de la ignomínia que és per un poble despreciar la seua llengua, i haver-ne de manllevar una altra per parlar amb Déu i fer obres de crestians i en les ocasions solemnes, i que axò sols ho fan els pobles que se’n van, trot trot, carrera uberta, per la pendent de la ximplesa a tirar-se de cap dins l’abisme de l’anul·lació de si meteix» (1902).

La segregació fou un fet amb efectes a partir del 31 de maig de 1960, amb polèmiques, dolors, vanitats de ciutats capitalines i unes conseqüències d’aculturació i desarrelament que es van notar encara més a la nova diòcesi sobretot a partir del pontificat polèmic de Juan Antonio Reig Pla (1996-2005), accentuades amb l’actual sorià Casimiro López. Castelló, poble eixamplat i provincià, va aconseguir per fi ser seu episcopal –compatida amb Sogorb– i vantar-se’n. Els activistes promotors no degueren morir prou satisfets, perquè els intents per arrancar els arxiprestats valencians de la influència tortosina (Vinaròs, Benicarló, Morella i Sant Mateu) continuen amb intermitències fins ara. De fet, uns anys més tard, cap al 1982, i amb la segregació aconseguida, Mn. Guinot –intel·lectual eclesiàstic del blaverisme– continuava glossant tals idees en les conferències que pronunciava. Crec que això no era pacificar…

No em considere un nostàlgic de cap història, però sí un crític dels artificis de la vanitat. I creieu-me: en aquesta història n’hi hagué moltes, de vanitats, i em fa l’efecte que no el coneixien ni a sa casa.

Revista número 497. Desembre 2023.