Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans.

27/04/2020

Fitxa bibliogràfica:

Títol: Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans.

Autor: Ferran Garcia Oliver

Editorial Afers. Catarroja.

Any: 2019.

 

La historiografia pateix d’avorriment i saturació. Els historiadors actuem sovint per capes d’acumulació i sedimentació. La superposició acumulativa de coneixements no és en ella mateixa garantia d’avenços per a l’anàlisi i la interpretació.

Rarament succeeix que algú posi les peces en un ordre diferent per tal de teixir relacions i interconnexions. Costa força de trobar qui sàpiga interrogar els documents amb voluntat esclaridora. No són freqüents els estudis que sàpiguen transcendir la immediatesa textual i siguin capaços d’elaborar un teixit complex, que atengui la complexitat de la realitat social, defugi les simplificacions i tingui en compte la diversitat de causes, de conseqüències i d’explicacions.

De cop, però, fruit de molta feina, és clar, apareixen les grans intuïcions. Petites píndoles, concentrats d’excel·lència o llibres que broden i excel·leixen en la connexió entre els fets locals i la interpretació global. Es tracta de les grans intuïcions genials o els perfils de treballs de microhistòria que la pròpia vàlua o les circumstàncies eleven a categoria canònica. I això que alguns dels grans descobriments responen a l’estímul de les modes i s’esvaeixen i sucumbeixen com la pròpia moda.

És l’impacte sobtat de petits grans llibres. Ja sigui una monografia sobre la Pesta Negra a la ciutat d’Orvieto d’Elisabeth Carpentier, o les peces d’orfebreria de Carlo Cipolla com Cristofano i la pesta que ha editat l’editorial Afers, o el llibre d’impacte momentani de Carlo Ginzburg sobre el formatge i els cucs que va editar Publicacions de la Universitat de València, o encara el sorprenent i més discutit Montaillou d’E. Le Roy Ladurie, que té, però, la capacitat de focalitzar el seu interès en un poble al segle XIV des de la mirada d’un historiador general i de moda durant un temps. En una altra escala més a prop de l’assagisme i tots d’autors jueus, seria el cas de la permanent redescoberta de S. Zweig, els llibres més íntimament memorialístics de Tony Judt, com el refugi de la memòria o la brillant conferència, convertida en llibret excel·lent, de G. Steiner sobre la idea d’Europa.

Tots aquests exemples em serveixen per acompanyar el meu argument sobre el llibre de Ferran Garcia Oliver i la seva capacitat de sacsejar amb una fuetada, l’impacte d’autèntic coup de foudre i de descoberta en la seva lectura. És descobrir com es pot traspassar la frontera anodina del treball erudit i posar els materials al servei d’una interpretació suggeridora. És trobar de cop sentit a treballs i articles que posen al descobert «tres cartes de metges jueus», o «dos documents sobre l’aljama de…», i que interrogats des d’una perspectiva de conjunt aporten respostes entrelligades en aquest llibre. Un llibre que és un recull d’articles i treballs de més de dos decennis sobre els jueus i que en la seva estructura i construcció no ho sembla.

El dèficit que assenyalava de la historiografia es presenta en el món dels estudis hebraics amb un punt d’exageració. L’excepcionalitat etnicista tendeix a aïllar el col·lectiu jueu de manera uniforme i a posar-lo en contrast antagònic amb la realitat majoritària d’arrel i matriu cristianes.

La superposició de documents sense una aproximació crítica aprofundeix en les explicacions segregacionistes. Tant és així que una aproximació dogmàtica al món jueu en faria un tot homogeni i compacte potser aplicable a tot l’univers de la diàspora, sense matisos. La judeïtat dominant eclipsaria la territorialitat social, la idea que al cavall dels segles no són d’un no-lloc sinó justament són d’aquí, d’allà o de més enllà. I això passa perquè costa de trobar autors i autores que siguin capaços de capgirar l’ordre de les coses, que atorguin sentit a l’amuntegament de dades, que posin en contrast la realitat i l’imaginari construït i induït, que girin el mitjó de les interpretacions.

Tot aquest excurs no és una evasió retòrica. Aquest llibre és l’antídot; l’antítesi i l’antigen tot alhora. Llegim, he llegit, Garcia Oliver com una vacuna contra la desolació, la inanitat, la intempèrie, l’estultícia. Algú podrà trobar les tesis agosarades i algú podrà pensar que el llibre és la constatació documentada d’alguns apriorismes.

Ningú, però, no sabrà negar la capacitat de teixir els arguments, de renuar els fils amb destresa, d’interrogar els documents i situar-los a la taula pautada de les interpretacions. Segurament, un llibre així hauria estat impossible fa cinquanta anys, i sense les aportacions que s’han anat fent, però segurament mai ningú abans no havia encertat amb claredat i contundència a posar en relació Montpeller, Narbona, Perpinyà, Girona, Tortosa, Tàrrega, Besalú, Barcelona i València, Gandia i Dènia, posem per cas.

I no és pas que la conquesta i la colonització del segle XIII no aportés arguments per teixir, al voltant de la monarquia, els seus territoris i els seus súbdits, uns llaços que permetessin garbellar les interrelacions, les sintonies i les contradiccions.

El pròleg és una declaració d’intencions i de principis. És l’explicació d’una interpel·lació i una expiació alhora: imprecació i reconeixement.

Desfila, davant nostre, la vida i les contradiccions dels jueus i de les  jueves de les terres catalanes sotmesos a les regles del joc i a la realitat de la societat on estaven inserits. Un al·legat contra la idea i el predomini de la idea de «la unitat irrompible», de «l’aïllament de la religió», i és una demostració i reivindicació de la permeabilitat, de l’osmosi de la societat i les contradiccions de classe per damunt dels aïllaments victimistes religiosos. És una reivindicació de la tensió dialèctica i violenta i dels vasos comunicants entre els diversos col·lectius separats aparentment pels murs de la religió.

I al si mateix de les comunitats hebraiques el descobriment de les aljames com a comunitats escindides, amb governs minoritaris amb el cap més ple d’afany de poder que d’interès comunitari, que ens parlen d’esquerdes internes de més entitat que el mateix abisme, sovint més aparent que real entre les comunitats. On la radicalització i l’enfrontament només es precipiten en moments de crisi i d’exacerbació de les desigualtats socials tant al si de la comunitat cristiana com al si de les comunitats hebraiques.

El caràcter convuls de la vida a les aljames, l’accent singular de les veus de dones, més per dones que per jueves, els negociants que es lucraven a una banda i altra, l´ús i l’accés de la violència i la venjança a traves de la justícia, la transgressió sistemàtica que aniquilava la norma i la feia permanentment redundant pel fet mateix de la regularitat en la transgressió.

Com que potser no m’explico prou bé, deixeu-me reportar aquí algunes citacions textuals de l’autor:

«El llenguatge de la cultura urbana —festiu, desvergonyit, pagà i burgès— creava guals permanents de contacte, lligams de companyonia entre els fidels de la sinagoga i de l’església».

«El ban municipal i el sermó de la trona —també el del rabí— s’estampaven contra una realitat més flexible que afavoria una xarxa densa de sociabilitat prohibida».

Tant les dones jueves «com les cristianes parlaven i renegaven en romanç, vestien les mateixes teles, si més no el dia a dia, jugaven com les cristianes quan eren menudes i potser amb elles; ingressaven en la societat dels adults amb les mateixes urgències i angoixes, expel·lides cap al treball o el matrimoni; patien similars estretors afectives i morien també obsessionades per la salvació».

«Anys a venir un Divendres Sant de 1380, a Girona, mentre a la Seu es cantaven matines, tres veïns, Torró, el corredor, Canet el sastre i Cros el forner, menjaven, bevien, jugaven i blasfemaven en casa d’un jueu, dins el call, mentre que al costat en casa d’un rabí, bevien i jugaven dos cristians amb sis jueus».

És clar que el 1391 les coses es van tòrcer i la violència desfermada i atiada contra els calls va desmuntar molts dels fonaments de la sociabilitat transversal que s’havia anat establint i va donar pas a processos de conversió i a una actuació dels conversos d’extrema intransigència en públic, mentre en privat mantenien algunes de les seves pràctiques tradicionals.

L’al·legat de Profiat Duran, perpinyanès, és rellevant, i a l’hora de buscar causes i culpables dels pogroms va ser concloent: «la primera que els seus caps i dirigents havien escollit el profit particular sense preocupar-se del general; la segona, l’odi que els seus caps es tenien entre ells; la tercera que es lliurà la direcció a homes  als quals faltava enteniment sense experiència per dirigir».

Mentre acabava el llibre de Ferran Garcia Oliver, em va caure a les mans —vaig comprar a Perpinyà— el llibre de Georges Didi-Huberman Éparses (Les éditions de minuit, París, 2020), sobre la vida, la lluita i la mort al gueto de Varsòvia i els testimonis aplegats que se n’han conservat. A l’hora d’analitzar la vida al gueto, les contradiccions de classe entre els grups dirigents i la massa ingent i heterogènia de jueus, l’autor ens porta a la interpel·lació brutal d’alguns testimonis i de Hannah Arendt que mostren com la decisió d’unificar tots els morts jueus entre 1939 i 1945 per part de les instàncies jueves oficials pretenia (tradueixo del francès): «reunificar en la mort un poble efectivament unit per l’hostilitat dels seus perseguidors, però dividits en la realitat històrica de la seva tortura —o en les seves realitats existencials, socials i polítiques quotidianes— pels conflictes inherents al sotmetiment establert pels dirigents de les Judenräte, als quals Arendt anomena l’establishment, sobre la resta del ‘poble’».

I a mi, en la seva brutalitat, de cop em va sonar una anàlisi molt propera al judici de Profiat Durant o a l’argument de Garcia Oliver sobre el caràcter escindit de les aljames o la fragilitat real i virtual dels murs aparents dels calls.

Segurament d’altres potser trobaran d’altres arguments sobre aquest llibre. Jo em conformo confessant que m’ha seduït.