La revista degana en valencià

Els Negrets del Forcall (els Ports)

01/10/2020

El País Valencià és un país de danses: jotes, fandangos, boleros, seguidilles, malaguenyes… que es representen de punta a punta del territori; mostra evident d’una gran diversitat cultural. La comarca dels Ports no es queda enrere, i hi trobem un ric ventall de tradicions i costums entre les quals es compten nombrosos balls. Alguns pobles en conserven una gran varietat: Morella, el Forcall i Sorita; la Todolella, per la seua banda, reviu anualment una dansa guerrera datada entre el s. xiv[1] i s. xv. No obstant això, quan parlem de balls tradicionals valencians actius amb torre humana, tan sols en podem nomenar cinc en tot el territori valencià: els Negrets de l’Alcúdia, la Mojiganga de Titaguas, els Dansants de Peníscola, els Varetes del Forcall i la Muixeranga d’Algemesí. Aquesta darrera és la més espectacular de les representacions i on les torres humanes tenen major presència respecte del ball.

Novament, la riquesa cultural del ball de la comarca dels Ports es fa palesa en comptar entre les seues representacions amb un d’aquests balls amb construcció humana. De fet, alguns autors, a més del ball dels Varetes, afegirien al recompte la Dansa Guerrera de la Todolella. Aquesta és una qüestió que, sens dubte, continua en discussió perquè l’elevació d’un dels dansants té diferents interpretacions. Però, si hi ha un ball als Ports que no admet cap dubte a l’hora d’incloure’l entre el reduït grup de balls que construeixen una torre, aquest és el ball dels Varetes del Forcall.

Segons una de les publicacions consultades, aquesta ballada és relativament recent, no té ni cent anys d’antiguitat. Ferrer (1986) indica que «data de cuando estaba D. Tomás Sanz de vicario en 1934». Diu d’aquesta dansa que «consta de diez chicos de 7 a 11 años» i descriu la indumentària i la dansa tal com es conserva avui. Afig que «forman a veces un castillo humano. El más pequeño desde arriba, recita una quarteta y descienden formando cinco torres de a dos», és a dir, el famós pas de gegantets muixeranguer, amb la diferència que en aquests, en comptes d’anar drets un damunt de l’altre, els segons van a les galligotes dels de baix. El forcallà Vicent Pasqual explica[2] que en els anys 70 es posaven dempeus, com ho fan a Peníscola i Algemesí.

Llavors, són les torres humanes forcallanes del s. xx? Ni de bon tros. De fet, són un fenomen anterior al ball dels Varetes, el qual agafà el relleu de la torre d’un ball predecessor més antic per motius encara incerts. Però anem a pams. El Forcall compta amb nou danses actives diferents tot i que n’han estat moltes més en el passat. El ball de noms que es constata –en les publicacions consultades per a l’article– a l’hora de referir-se a les danses locals ha fet complicada la tasca per distingir unes de les altres i entendre si n’eren evolucions o ballades diferents. L’historiador forcallà, Ximo Segura, reconeix que «els noms de les danses han canviat en els darrers 40, 50 o 60 anys». Com veurem, tot apunta que hi havia una altra dansa local de major antiguitat que també finalitzava amb una torre. En trobem documentades tres maneres de referir-se: Negrets, Arquets i Ball de la torre. Aquesta riquesa lèxica és més fàcil d’entendre en un poble que, envoltat per quatre moles, conserva com a mínim dos mots per referir-se a cada muntanya.

El ball de la torre. El nom d’Amades

L’estudiós Joan Amades explica en el Costumari català que al Forcall ix per Sant Víctor el ball de la Torre. Avui dia no hi ha cap dansa amb aquest nom. Cal dir que és l’únic autor que empra aquest terme, diu d’aquest que «els ballaires del qual es limiten a aixecar un castell similar als dels castellers». S’entén que el ball de la torre[3] és un mot genèric per a indicar el més destacat de la dansada, o millor dit, segons el folklorista l’única funció dels dansaires.  I segueix: «La corona un infant que se sosté només amb un peu alternadament, ara el dret, ara l’esquerre, i que acaba posant-se cap per avall. En desfer-se el castell resta sol del tot el pilar que havien aixecat enmig, i en descarregar-lo és costum que l’infant que el corona baixi de cap per avall. Aquest ball és propi de fadrins i és regla que els més joves constitueixin els pisos més elevats.»

Com bé interpreta Sorribes (2020), de la descripció es desprèn que el xiquet fa la cameta[4], fa la figuereta i es basteix una estructura amb un pinet al mig, habitual aquest darrer en el món casteller però no en el repertori muixeranguer. Ara bé, d’aquesta darrera afirmació d’Amades, o el temps verbal que empra (present simple) no és l’adequat i en realitat fa referència com a poc al primer terç del s. xx o bé la descripció de l’etnòleg no és vàlida per als 50, data de la primera edició del Costumari català.

Negrets. El nom tradicional més utilitzat.

En el Forcall el mot apareix per primera vegada en l’obra de Carlos Gazulla de Ursino en el s. xviii. Entre els autors del s. xx, Gonzalo Puerto (1956) ens parla dels Negrets forcallans i no Arquets, Varetes o ball de la Torre. També Milian Mestre (1967) detalla (20 anys abans d’escriure l’Homenatge a Mosen Milian) els balls forcallans sense fer referència al ball dels Arquets ni Varetes o el de la Torre i descriu la indumentària -inclòs l’arc de flors i la corona- dels Negrets amb gran detall tal com vesteixen avui dia els Arquets. En aquesta publicació l’autor expressa que «juraria que antaño remataban su baile con una torre», també assenyala que les edats eren de 15 a 18 anys (l’edat dels Dansants de Peníscola) i afegeix que eren 8 balladors. La dansa no es ballava en 1967, Milian Mestre comenta que per aquell temps havia caigut en desús. Degué haver-hi un impàs perquè fa una pila d’anys que els Arquets es ballen anualment per Sant Víctor.

Arquets. Un mot relativament recent

La dansa dels Arquets és una de les 9 danses que és ballen en l’actualitat i no s’acompanya de cap torre. Però, com avisa Frechina[5], a la comarca dels Ports i Maestrat, Arquets i Negrets es gasten indistintament per a referir-se a la mateixa dansa. Avui dia, en Forcall preval el terme d’Arquets tot i que no sempre ha estat d’aquesta manera. Així doncs, Milian Mestre (1989) descriu les danses i empra arquets i negrets com a sinònims. L’autor forcallà repeteix la descripció que va fer en 1967 d’aquesta dansa de joves de 15 a 18 anys amb arcs que alguna volta feien una torre humana. Val a dir que l’autor, tal com ell deixa constància, participà de la processó en els anys quaranta. Pensem que Milian Mestre, aprofitant els seus records d’infantesa, descriu els Arquets dels vuitanta com els recorda de quan era menut i s’estava al Forcall. Sembla que no va caure en l’evolució que havia tingut la ballada, la qual ja no comptava amb la torre i els dansaires eren més jovenets.

En Culla (Alt Maestrat) també s’ha ballat la dansa dels Negrets, la qual desaparegué a principi del s. xx i es va recuperar fa cosa de pocs anys. Sembla que, com al Forcall, antigament portaven uns arquets com a complement, per aquest motiu també es coneixia com a dansa dels Arquets. En el cas de Culla, s’ignora si alçaven una muixeranga a l’estil del Forcall o Peníscola però actualment no en forma part. La fotografia d’una torre humana a Culla ben realitzada tècnicament per mossos del poble fa que pensar. Tal vegada aquesta bona execució de la construcció siga fruit de coneixements adquirits en els anys de servei militar o per contra aquells joves varen estar instruïts localment, hereus d’alguna pràctica antiga desapareguda.

Breu contextualització històrica del model de festa i de la dansa dels Negrets

L’església dissenyà un format comú per a algunes de les festes locals que n’organitzava, aquestes directrius homogeneïtzants foren aplicades sota la batuta de les autoritats eclesiàstiques, la qual cosa explica el perquè de moltes de les semblances que hi ha entre municipis. Bertran (2017) ubica en el s. xiv l’aparició d’un model de festa amb gran exhibició ideat per a les festes patronals i Corpus que perdurà segles. Aquesta modalitat festiva consistia en un seguici de danses variades a mode de cercavila que intercalaven entre les ballades elements teatrals i para-teatrals. Aquest model mantingué el format però les danses i teatres foren canviant o bé evolucionant amb el pas del temps. L’autor indica que «La voluntat de millora dels seguicis processionals facilità la transferència d’elements teatrals entre els diferents territoris de llengua catalana i amb la resta dels hispànics», a més apunta que «els trasllats dels arquebisbes entre seus episcopals i la rivalitat entre les diòcesis afavoriren aquests processos».

La Dansa dels Negrets tenia bona aollida entre el públic i fou un dels balls que s’inclogueren en el seguici festiu patronal i del Corpus. Amb aquest nom és com popularment es coneixia als Ports el que en altres zones s’anomenava danses morisques, moresques, de morets, turcs o moros i cristians i s’interpretaven per bona part d’Europa. Benedetto Croce (2007) explica que al Nàpols del s.xv pertanyent a la corona d’Aragó «Las morescas eran pantomimas mezcladas con danzas». Kurt Sachs[6] diu que «entre todas las danzas del siglo xv, la que aparece mencionada con mayor frecuencia. Ya se describan verbenas, carnavales o ballets […], casi siempre se dice que los danzantes bailaron la moresca». Albert Llorca (2003) citant Kurt Sachs (1938) indica que al s. XV «Las morescas eran unas danzas con mucho ritmo, durante las cuales los bailarines, vestidos a veces a lo oriental y con cascabeles en las piernas, se movían de un modo extravagante -provablemente para evocar el «salvajismo» de los moros». No podem oblidar aquí d’esmentar els picarols que els de Sorita cediren a Forcall, Ortells, la Pobleta, Todolella o Bordó per a les danses dels pobles des de 1654. Molt les debien sacsar perquè cada poc les havien de reparar o substituir fins que es deixaren d’emprar en 1689. Segons Caro Baroja en els s. xvi i xvii estaven esteses per tota la península. Després del segle xvi, ens diu Albert-Llorca (2003) que «el término moresca se remite casi siempre, al parecer, a unos bailes de espadas integrados a veces en unas representaciones de teatro que evocan los enfrentamientos entre moros y cristianos». Per a Amades (1966) és la dansa armada per antonomàsia i representa «el conflicto de la lucha enre la cruz y la media luna» que es manifesta a través d’escenificacions diverses: la conquesta de la localitat per musulmans, la lluita per fer-se amb el sant patró de la vila, la intervenció d’éssers mítics com gegants o dimonis i també a través d’intervencions dialogades entre els personatges.

Aquesta va ser una dansa molt popular arreu del vell Regne de València i estava considerablement més estesa del que ho està ara. Per aquestes raons (antiguitat i ampla extensió) creiem que presenta avui una indubtable diversitat que alhora dificulta la seua interpretació. A les comarques centrals valencianes s’orienten principalment amb el tema de la reconquesta. En canvi, al Maestrat i als Ports agafen un tarannà més semblant a les representacions aragoneses pròpies del barroc «se las halla agrupadas con otras danzas procesionales de espadas y de palos y el conjunto del espectáculo consta de variadas danzas aparentemente alejadas y ajenas a las de moros, pero de un común origen. Las evoluciones constituyen una verdadera danza»[7]. Així doncs, les dansades d’espases, bastons, arquets, negrets, pastoretes, llauradores, gitanetes o cintes comunes la majoria d’elles en pobles com Sorita, Forcall o Peníscola figuren en les moresques aragoneses i comparteixen una arrel comuna, les quals s’inclogueren en aquest nou model festiu que identifica Jordi Bertran.

Presència històrica dels Negrets a la comarca dels Ports

Els Negrets són presents als Ports des de fa segles, amb seguretat a Sorita, Forcall i la Mata. Ramon Ejarque (1934) ens fa saber que la cita més antiga dels Negrets als Ports és a Sorita en 1687; si ampliem a la Diòcesi de Tortosa, segons Raül Sanchis (2015) hi ha constància en 1585 d’un ball de negrets a Tortosa que feia construccions humanes. Pel que fa a Sorita, la dansa formava (i forma) part de la processó de la Mare de Déu de la Balma junt amb d’altres i la ballaven xiquets. Amades (1950) explica que «hi assistien diferents balls: de Moros i Cristians, de Llauradors, de Gitanetes presidides per un pastor, de Cavallets, de Bastons, de Pelegrins, de Pastors i encara d’altres». En el moment d’eixir de l’església un xiquet vestit d’àngel recitava una lloa. L’etnòleg Amades sempre es refereix als Negrets de Forcall i Sorita com a Moros i cristians. Monferrer (1983) inclou en el seguici la dansa de les Verges i la dels Esclaus ja desapareguda en la que un grup de xiquets anaven «agafats a una cadena grossa […] dirigits per un home gran vestit de moro». Ariño (1983) inclou Morella i Catí (històricament dels Ports) com a viles on s’havien celebrat moros i cristians amb anterioritat al s. xviii i identifica la de Sorita com una soldadesca de moros i cristians coneguda com «Castell de foc». En el cas dels Negrets de Sorita no hi ha rastre de la torre humana i no sabem si n’ha format part alguna volta. Gonzalo Puerto (1956) menciona que tenien entre 8 i 10 anys, semblant a l’edat dels Varetes del Forcall i força al límit per construir muixerangues.

Per tal de trobar l’origen dels Negrets forcallans cal remuntar-se a fets precedents. Les relíquies de Sant Víctor arribaren a la vila l’any 1685. Aquest esdeveniment va promoure una major vida cultural i festiva del Forcall en forma de música i danses. Milian Mestre (1989) indica que ressorgiren les danses processionals i «Se solemnizó, al estilo de la época, introduciendo danzas, entremeses y loas en la procesión». Carmen Ferrer (1986) diu que «se imitaron danzas de Morella, Sorita, la Mata y Todolella» amb melodia de dolçaina i so de tabal. En l’homenatge a Mossén Milian (1989) s’explica que Forcall no disposava de dansa pròpia a finals del s. xviii i «recurren los mayorales a La Todolella y la Mata, en 1773». Alguna cosa deguera passar al poble perquè sí sabem que abans de 1773 a Forcall la gent del poble ja ballava danses «en 1654 los de Zorita prestaban a los de Forcall cascabeles y plumas para sus danzantes»[8]. Tal volta algunes disputes locals o tal vegada degueren incorporar alguna dansa nova que els del poble desconeixien. De fet, tal com assenyala Eixarch Frasno (La Mata 1986), el poeta morellà Carlos Gazulla de Ursino (1674 – 1745) escrigué nombroses lloes, entre elles la dels Negrets a Sant Víctor que es va executar en el Forcall l’any 1721 per 8 xiquets i un guia. En aquesta recita diferents versos entre el que hem seleccionat un:

“dirán eloquios al santo

con devoción y llaneza,

y alternando cabriolas,

haran todo cuanto sepan.”

Aquestes cabrioles[9] podrien ser qualsevol filigrana com ara les executades pels Torners de Morella però, atenció, també hi ha la possibilitat que foren muixerangues primitives com el Castell dels Dansants de Peníscola, el Pilón de la Mojiganga de Titaguas o les construccions del Dance de Tauste. En tot cas, l’antiguitat de la dansa i els exercicis gimnàstics queden fora de dubte.

La revelació dels Negrets forcallans ens trasllada directament a l’Alcúdia i la seua famosa dansa processional homònima -documentada en 1767- que compta amb un castell de 3 altures, la qual l’havien executat exclusivament xiquets. Sabem d’altres danses de Negrets com la d’Alzira[10] i Picanya[11] on antigament havien aixecat torres. Eixarch Frasno (1986) recorda que a la Mata s’havia ballat una dansa de Negrets en honor a Sant Antoni Abad que la conformaven 8 persones «Los ocho negros, en sus danzas, van desgranando los lugares comunes del santo», el mateix nombre d’integrants que al poble veí del Forcall i els justs i necessaris per construir la Campana[12] (4-3-1), figura emblemàtica dels Negrets de l’Alcúdia. Durant la dansa es recitava una lloa dedicada al sant, obra novament de Carlos Gasulla de Ursino. Aquesta s’anomena «Festejos de Negretes al Señor San Antonio, Abad», i tot i que Frasno descuida citar l’any, s’entén que la representació va ser contemporània a la del Forcall. Frasno (1986) recull de Manuel Ferrer[13] que la lloa del festeig dels Negrets de la Mata, com les altres lloes «admite de lleno los festejos-dances. Tiene como elementos principales la música, el canto y la danza. Lo esencial era la danza.» Si recordem el Dance de Tauste (Saragossa) que és el dance més rellevant avui dia, entre els seus actes o escenes compta amb danses d’espases, bastonets, arquets i amb 4 torres humanes d’entre 3 i 4 alçades. Malgrat les semblances dels Negrets de la Mata amb la d’altres viles, especialment Forcall i  l’evident mimetisme cultural dels Ports, la informació és breu i no ofereix indicis suficients per aventurar-se a afirmar que també feren un castell com al Forcall o Peníscola. Cal recordar que les danses de Negrets admetien molta diversitat i de vegades comptaven amb el recurs de les torres humanes i altres no. Tampoc ajuda el fet que la Mata estiga sense danses locals (amb el permís de l’Escomençament del ball) des de fa més de 100 anys.

Forcall. Ball de noms i de torres humanes.

L’historiador Eixarch Frasno (1986) ubica l’obra de Gazulla de Ursino en els moviments barrocs i explica de l’autor que, tot i fer ús d’un llenguatge culte i metafòric, s’adapta a la cultura popular i «penetra en el sentir de su pueblo bebiendo de las corrientes estéticas de su tiempo». Ursino no introduí una nova dansa comarcal sinó que s’adaptà al poble, a allò que ja existia, incloses les danses de Negrets i les cabrioles dels forcallans. Com a home culte, degué aportar unes lloes més elaborades i cultes de les que rondarien en aquella època als Ports. Però, gràcies a Gazulla de Ursino constatem l’existència dels Negrets de la Mata i del Forcall l’any 1721.

Amades (1966) parla d’una dansa forcallana que representava els moros i cristians (Negrets). Aquests dansants es batien amb pals i vestia un grup de cristians i un altre de musulmans. Ens explica l’etnòleg que «en la actualidad no se practica en tierras valencianas danza de palos alguna en la que los danzantes vistan un grupo a lo moresco y otro según el estilo del país. La última danza de esta categoria de que tenemos noticia se practicaba en el lugar de Forcall, pero hace años que perdió este carácter por haberse estropeado los trajes que usaban el grupo de los que simulaban musulmanes, los cuales no los renovaron en atención a su elevado coste». Senzillament, els vestits eren cars i quan es van fer malbé no els van substituir per uns altres. En canvi, el ball de lluita va romandre però sense les connotacions de moros contra cristians. Afegeix l’estudiós que la del Forcall està estretament emparentada amb les danses de Peníscola on hi ha moros i cristians, dansa de bastons i torre humana.

Ferrer (1986) comenta que a darrers del s. xix apareix el ball dels Bastonets[14] que rellevà el dels Negrets «Fueron fundados por Mosén Julián Sanjuán, siendo vicario de Forcall, a fines del siglo xix y substituyó a otra llamada dels Negrets». En realitat, creiem que aquests Bastonets i Negrets eren el mateix ball però ara amb la nova caracterització i amb un significat de la dansada en plena transformació. Amades (1966) ja avisa que el sentit de la dansa de moros i cristians, com ell nomena al que es coneix localment per Negrets, ja està quasi oblidada. I afegim, avui dia no queda ni rastre. Ferrer (1986) indica que el ball dels Bastonets l’integraven sagals de 12 a 16 anys i descriu la indumentària i l’arc -sense mencionar els bastons- tal com s’abillen els membres de l’actual ball dels Arquets.

Amades[15] explica que per Sant Víctor els homes ballaven Arquets, Cintes i Bastons de manera «alternada i barrejada, fins al punt de semblar tot una mateixa dansa». Recordem que els Arquets s’incorporen més tard, com a Peníscola, i que Arquets i Bastonets vestien igual. No era l’únic cas, fins als anys vint els Llauradorets vestien com els Dansants (altres dos balls forcallans), d’ací la dificultat fins i tot a ulls d’un foraster experimentat per discernir si eren distintes danses o una mateixa amb episodis diferents. En aquest sentit, pensem que el ball de la torre formava part com a colofó de les danses del seguici forcallà, i que Amades no concreta el nom local.

A partir del treball de Ferrer (1986) ens adonem com l’autora ha deixat constància de la transició entre els Moros i cristians d’Amades abillats a l’antiga (s. xix) i els Negrets forcallans de Gonzalo Puerto i Milian Mestre vestits d’arquets al s. xx. S’observa com des de les acaballes del s. xix el nom de Negrets entrà a poc a poc en decadència. Els dansaires no vestien caracteritzat com a Negrets o morets, el record s’esvaí i altres elements de la dansa més representatius com l’arc oferiren un nou apel·latiu i significat a la ballada. Malgrat la transformació de la dansa, el mot dels Negrets persistí fins la segona meitat del segle xx;  quan el nom dels Arquets acabà per imposar-se.

En definitiva, el ball dels Negrets (moros i cristians per Amades) canvià de vestuari a finals dels s. xix però mantingué la lluita de bastons. Més tard, com també passà a Peníscola, s’incorporà al seguici un ball d’Arquets que adoptà el nou vestuari dels Bastonets. Després d’anys de convivència, els Arquets desplacen la dansada dels Bastonets que passen a fer-la els sagals menuts (7 a 11 anys) allà pels anys 30 o 40. Moment en què -interpretem- passen d’anomenar-se ball de Bastons a ball de Varetes i estrenen la muda que porten avui dia.

Finalment, l’aparició recurrent de les torres humanes en les balls de Negrets (de vegades identificats amb els apel·latius de moixiganga o folls)[16] entenem que se’n deriva pel tarannà transgressor, bàrbar o boig que pot semblar fer una torre (amb anterioritat ja es feien en actes pagans com Carnaval: on tot s’hi val) i de les condicions pròpies que se li atribuïen en el passat a les persones de color: gent sense cultura, per tant, bàrbara; boja per incompresa i sense fe cristiana. Aquell espectacle grotesc i divers complaïa les expectatives dels feligresos, responia als interessos de l’església i, en conseqüència, la comparsa encarregada les incorporava quan era possible com a colofó de l’exhibició.

Fonts consultades:

Ajuntament de Forcall: secció «festes i tradició» del web de l’Ajuntament de Forcall. En línia: <http://www.forcall.es/ca/content/festes-patronals>. Darrera consulta: 6/9/2020.

Albert-Llorca, Marlene i González, Jose Antonio (2003): Moros y cristianos: representaciones del otro en las fiestas del Mediterráneo occidental. Presses Univ. du Mirail.

Alt Maestrat: secció «música i dansa» del web d’Alt Maestrat Human Land. En línia: <https://altmaestrat.es/va/musica-y-danza/>. Darrera consulta: 6/9/2020.

Amades, Joan (1966): Las danzas de moros y cristianos. Edicions Alfons el Magnànim.

― (1987): Costumari català. Salvat ediciones.

― (2001): Els Xiquets de Valls. Ed. El Mèdol.

Ariño, Antoni (1988): Festes, rituals i creences. Edicions Alfons el Magnànim, pàg. 34 i 35.

Bertran, Jordi (2017): «La construcció de la festa en l’escena de la urbs: el trànsit del segle xv al xvi», en Revista de poètica medieval, 31, pàg. 71-85.

Bofarull, Joan (2007): L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica. Cossetània Edicions.

― (2016): Les muixerangues valencianes. Onada Edicions.

Comarques Nord (2018): «Danses i tradició a les festes de Forcall. En línia: <http://arxiu.comarquesnord.cat/2018/08/26/danses-i-tradicio-a-les-festes-de-forcall-2/>. Darrera consulta: 6/9/2020.

Cortés, Manuela (2017): «La música, los instrumentos y las danzas andalusíes y moriscas en las fuentes árabes y cristianas (ss. Ix-xvii)», en Cuadernos del CEMYR, 25; pàg. 147-190. Universidad de Granada.

Croce, Benedetto (2007): España en la vida italiana del Renacimiento. Editorial Renacimiento.

Eixarch, José (1986): Forcall. Trabajos históricos 1966-1993. Ajuntament del Forcall.

― (1986): La Mata (els Ports de Morella). Aportación gráfico-documental a su historia. Jordi Dassoy, impressor.

Ejarque, Ramón (1934): Nuestra señora de la Balma. Imprenta Moderna de Algueró y Baiges.

Febrer, Juan José (1924): Peñíscola: apuntes históricos. Castellón: Est. tip. Hijo de J. Armengot.

Ferrer, Carmen i sabater, José (1986): Forcall. Lugares, gente, historia. Talleres S.G.A. SA.

Frechina, Josep Vicent (2002): «Músiques festives i danses tradicionals», dins d’Antoni Ariño i Vicente L. Salavert (coords): Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. Tardor. Fundació Bancaixa.

Gimeno, Lluís (1991): «Folklore i llengua: les paraules de la dansa», ponència presentada a les Jornades culturals sobre dansants i danses guerreres en la Todolella. Universitat Jaume I.

Leturia, Félix (2015): «Una etnohistoria de las danzas de espadas europeas y sus atribuciones contextuales», en Kobie Serie Antropología Cultural, 19, pàg. 27-40. Bizkaiko Foru Aldundia.

Milián, Manuel (1967): Morella y sus puertos. Occitània.

― (1987 i 1989): Homenaje a Mosén Milián. Volums i i ii. Diputació de Castelló.

Monferrer, Àlvar (1997): Els endimoniats de la Balma, pàg. 54 i 55. Consell Valencià de Cultura.

París, Albert (coord.): Enciclopèdia castellera. Història I: dels antecedents al 1939. Cossetània Edicions.

Puerto, Gonzalo (1956): Danzas procesionales de Morella y el Maestrazgo. Ed. F. Monroy Colón.

Sanchis, Raül «Representacions festives extraordinàries a Tortosa (segles xiv-xix): Jocs, farses, balls i entremesos», en Actes de la xiii Jornada d’Etnologia de les Terres de l’Ebre, 24 d’octubre de 2015, Roquetes.

Soler, José (2006): Morella y Els Ports. Rutas, historia y tradición. Carena editors.

Sorribes, Enric (2020): Torres humanes a Castelló i les seues comarques. Ajuntament de Castelló.

Todo Peñíscola: secció «Fiestas de Peñíscola: les danses» del web de Todo Peñíscola. En línia: <https://www.todopeniscola.com/fiestas-peniscola/les-danses>. Darrera consulta: 6/9/2020.

Trescolí, Oreto (2006): «La dansa dels Negrets de L’Alcúdia», dins d’O. Trescolí i G. Porras: Velles i novelles. L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto, Ajuntament de l’Alcúdia. En línia: <http://desocaiarrel.blogspot.com.es/2015/11/la-dansa-dels-negrets-de-lalcudia.html>. Darrera consulta: 16/3/2020.

― (2018): «La dansa dels Negrets de l’Alcúdia: origen i evolució». En Temps de Muixeranga. En línia: <https://tempsdemuixeranga.com/2018/02/25/dansa-dels-negrets-lalcudia-origen-evolucio/>.

[1]Vegeu Gonzalo Puerto (1956).

[2]Entrevista realitzada per Joan Bofarull en 2014 a Vicent Pasqual.

[3]Gonzalo Puerto (1956) parla de «danza de las torres».

[4]Acció molt característica en les muixerangues.

[5]Vegeu Josep Vicent Frechina (2002).

[6]Citat en l’obra d’Albert-Llorca (2003).

[7]Vegeu Joan Amades (1966).

[8]Vegueu Ramon Ejarque (1934).

[9]El terme cabriolas també s’usa en la Tudela (Navarra) del s.xviii per descriure una dansa de valencians: «Antes de los toros ejecutaron diversas danzas e hicieron cabriolas y figuras de palos». Enciclopèdia Castellera (I): Jordi Bertran. Els antecedents dels castells: el ball dels valencians o la muixeranga.

[10]Bofarull (2007) pg 45. A més, Oreto diu que en 1759 una muixeranga a Alzira aixecà figures però es desconeix si es tractà en aquest cas dels Negrets.

[11]Vegeu Oreto Trescolí (2006).

[12]En Amades (2001) s’explica que l’any 1633 va actuar a Tarragona un grup de ball que executà una torre, segons es desprèn de la crònica, anomenaven la Campana. Per aquest motiu, és considerada que és la figura més antiga de les torres humanes valencianes, malgrat que en el relat original no es precisa quin era l’origen dels dansaires.

[13]Tesi doctoral inèdita del Dr. Manuel Ferrer de 1970 consultada per Frasno en que s’analitza la cultura literària-musical de Morella i comarca entre 1700 i 1730.

[14]Ferrer (1986) assenyala que el Ball dels Bastonets (Negrets) forcallà eren del gremi dels obrers i fusters per estar acompanyats del guió de Sant Josep. Aquest era un gremi habitual en el món casteller primitiu i sembla que en alguns balls valencians amb torres. L’actuació del Bayle de la Mogiganga de Gandia, documentada en 1875, indica que es ballava per les festes patronals i estava format per membres del gremi de la construcció.

[15]Vegueu Joan Amades (1987), recordem que la primera edició és de 1950.

[16]Oreto Trescolí (2006) indica que de vegades són sinònims de Negrets i en altres s’aprecien com a dansades ben diferenciades.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top