Els nous temps: amb la vida, no s’hi juga

15/10/2020

Editorial número setembre 461

Ni s’hi fa negoci. Fa poc més de sis mesos que ens va esclatar a la cara de la realitat aquesta pandèmia, de la qual, encara hui, en sabem ben poc. Ha sigut tan gran el canvi que si haguérem de mesurar l’impacte d’aquest fet en una escala de desastres dintre de la història recent del nostre planeta, sospitem que assoliria una graduació bastant elevada. Sembla, si més no –i en això hi ha un consens generalitzat–, que hi haurà un abans i un després de la COVID-19.
Sʼhan mort moltes persones, han estat unes morts molt igualitàries perquè no només ni sempre han perdut la vida els més necessitats, tot i que aquests –com no!– han estat els més exposats a la infecció i a les seues conseqüències econòmiques i de supervivència. Noms molt coneguts, sempre malauradament, han perdut la vida. Sembla que el virus ha estat poc escrupolós amb els nivells socials. Moltes persones majors, d’edat avançada, i molt cridaneres i obscures –encara que previsibles, però no abordades amb eficàcia pels seus titulars ni pels poders públics– les situacions viscudes a les residències… Vam estar tancats a casa. Vam deixar d’anar al gimnàs, a les escoles i universitats, a les platges, a missa, no podíem viatjar, vam començar a parlar del teletreball… I després, caminàrem cap a «la nova normalitat».
I pensàvem, tal vegada, que ja havíem superat la pandèmia. Però aquest virus, pel que sembla, no és fàcil de derrotar, i en un parell de mesos es va iniciar novament la carrera de persones infectades. I les xifres dels nous contagis són una lletania diària en tots els mitjans de comunicació. S’han incrementat les mesures de «control», les mascaretes, la limitació del nombre màxim de persones reunides…, però sembla que no hi ha manera de véncer o eliminar o controlar el virus. Una altra cosa és que ens indignem –i amb raó– amb les persones que, amb llur irresponsabilitat, no respecten les normes mínimes sanitàries i poden afectar la societat en general. A banda del problema de des-educació que un tal comportament revela, les autoritats hi haurien de prendre mesures més dràstiques contra els infractors.
Ara s’han obert escoles, instituts i universitats. Amb una nova normalitat, però s’han obert; amb molts canvis formals i socials, però hem tornat a les classes. I, clar, tenim l’esperança que vaja tot bé, però una certa por continuem tenint-la en el cos. Quedem a l’espera.
Aquesta pandèmia ha suposat també una guerra entre les diferents comunitats autònomes que, en acabar-se l’estat d’alarma, són les responsables d’adoptar les mesures necessàries per a guanyar la batalla al virus.
Però, la lliçó més gran que ens està donant aquesta nova plaga és que amb la salut no s’hauria de jugar ni fer política. Ara és quan estem veient amb tota la seua duresa les repercussions d’aquelles innocents decisions sobre privatitzacions de la sanitat, de les residències de majors… i de les reduccions en educació. Ara és quan veiem que, si la sanitat pública perd personal i recursos, no està preparada per a fer front a les necessitats de hui –les que coneixem– i les de demà, que en vindran. I ja sabem que amb la salut no es juga. Que no se’ns oblide quan anem a votar la pròxima vegada. Salut i trellat.