Els parlants ocults

El lingüista Lyle Campbell publicà el 1975 un parell d’articles sobre la llengua cacaopera, d’Amèrica Central. En un dels articles deia: «La llengua indígena de Cacaopera, al Departament de Morazán, gairebé s’ha extingit. Només unes poques persones en guarden algun record. Tots són vells i, pel que sembla, es tracta dels nets de la darrera generació que usava la llengua per comunicar-se».

En el viatge que havia fet a El Salvavor l’any anterior, Campbell no hi pogué trobar cap parlant nadiu de la llengua cacaopera, sinó només uns vells que en recordaven algunes expressions soltes. D’aquests vells, n’hi havia dos que visiblement recordaven més paraules i frases que els altres. Un digué que havia après la major part d’aquells mots escoltant la seva àvia; l’altre digué que els havia après escoltant el seu avi. Cap dels dos havia après mai a parlar el cacaopera, ni tampoc sembla que l’haguessin après els seus pares. Com que hi havia poca documentació sobre aquella llengua, Campbell recollí tota la informació que tingué a l’abast, tot i que estava convençut que la pronunciació dels seus informats devia estar molt influïda per la fonètica de l’espanyol, que era la llengua que habitualment parlaven.

Des de feia uns anys, Campbell feia sovint viatges per estudiar les llengües d’Amèrica Central. A El Salvador, hi va poder recollir dades sobre el pipil, que es parla a l’oest, i sobre el cacaopera i el lenca, que es parlaven a l’est. Segons Campbell, hi havia hagut, almenys, dues llengües lenca: la d’El Salvador i la d’Hondures. Ell havia pogut entrevistar encara, l’any 1970, el darrer parlant del lenca d’El Salvador, poc abans que morís.

La raó per la qual Campbell estava convençut que el lenca d’El Salvador s’havia extingit era que, tant ell com els lingüistes del país, havien cercat intensament possibles parlants supervivents l’any 1974, però no els havien pogut trobar enlloc. En canvi, tot i que s’inclinava a creure que el lenca d’Hondures també havia desaparegut, no n’estava tan segur, perquè «a diferència del petit i accessible territori lenca d’El Salvador, la zona lenca d’Hondures comptava amb molts pobles remots». En qualsevol cas, si el lenca d’Hondures no s’havia extingit encara, devia ser un idioma «extremadament moribund».

Campbell estava llavors més preocupat per demostrar que no hi havia cap afinitat entre el cacaopera i el lenca salvadoreny que per explicar els motius que havien fet desaparèixer aquestes llengües. Però, quan van haver passat deu anys, es decidí a publicar un llibre sobre el pipil i, tot i l’eixutesa habitual de les seves exposicions, digué alguna cosa sobre els factors polítics. A diferència del cacaopera i del lenca, del pipil encara en restaven alguns parlants nadius. En solia trobar dos o tres a cada poble. Però eren sempre vells. No hi havia joves que haguessin après a parlar la llengua amb prou fluïdesa. Ensopegà, a més, amb un fenomen estrany: els parlants s’ocultaven. «Es desconeix el nombre exacte de parlants, perquè molts són reticents a deixar-se identificar com a tals. Això es deu a la desconfiança generada per les experiències dels pipils en la història recent, entre les quals no va ser la menys important l’anomenada matanza o massacre d’indis de l’any 1932, junt amb el decret governamental que deia que les llengües índies ja no es podien parlar legalment».

Per a Campbell, els fets del 1932 van ser determinants en el declivi de la llengua pipil. La República d’El Salvador havia estat governada des de la independència per una oligarquia de terratinents. L’economia del país s’havia orientat des de feia dècades cap a producció de cafè. Però a l’inici de la Gran Depressió, el preu del cafè baixà de manera abrupta i el valor de les exportacions s’enfonsà. Les plantacions deixaren de contractar jornalers i els salaris es reduïren fins a extrems ignominiosos. El Partit Comunista tot just havia començat a organitzar-se a El Salvador quan un cop d’estat situà el general Maximiliano Hernández al capdavant d’un govern dictatorial. Al cap d’uns mesos, es produí una insurrecció popular a les regions de l’oest, on habitava la població pipil. Els comunistes hi estigueren involucrats, però no sembla que aconseguissin dirigir-la. Milers de camperols es revoltaren, atacaren les casernes i les hisendes dels terratinents i van arribar a controlar algunes poblacions, però la revolta va ser esclafada al cap de pocs dies. Els derrotats intentaren endinsar-se a Guatemala, però el govern d’aquell país havia ordenat acordonar la frontera i va entregar els fugitius a la policia i a l’exèrcit salvadorenys. La repressió va ser cruenta. La manca d’informació fa que establir els fets amb seguretat sigui difícil. Sembla provat que els qui tenien trets indígenes o portaven robes indígenes eren acusats i declarats culpables. Els metrallaven en grup i els enterraven en fosses comunes. La xifra de morts se sol situar entre els vint-i-cinc mil i els trenta-dos mil.

Seria a partir d’aleshores que els pipils deixaren de parlar la seva llengua. És ben segur que la llengua havia iniciat el seu declivi abans, des de la colonització, o des dels canvis econòmics que es van introduir a El Salvador amb l’expansió dels cafetars. Però, indubtablement, la repressió de l’aixecament degué ser traumàtica per a la població pipil. La Constitució del 1950, introduïda per decret, convertí el castellà en l’únic idioma oficial. A aquest decret governamental es devia referir Campbell quan deia que les llengües índies «ja no es podien parlar legalment». El recompte oficial calculava que el nombre de parlants era d’uns dos mil. Però Campbell, després dels seus viatges a aquelles terres, creia que en devien ser molts menys. En el llibre The Pipil Language of El Salvador, que publicà el 1985, digué que en devien ser un dos-cents. Des d’aleshores, aquesta és la xifra que se sol repetir sempre.

La lingüista Berta Montoya explicà en un article com s’ocultaven els parlants de pipil l’estiu del 1979, poc abans que esclatés una guerra civil. En el primer contacte, els informadors generalment deien que no sabien parlar la llengua, ni recordaven cap mot, ni cap llegenda. Unes setmanes després, quan ja s’havien assegurat que els investigadors que feien treball de camp eren qui deien ser, acceptaren una reunió, però posaven com a condició que la trobada tingués lloc fora del poble on vivien, en algun lloc apartat. De vegades, després de caminar durant hores per una senda, l’investigador arribava al lloc que li havien indicat i no hi havia ningú. Però quan havia iniciat el retorn, cansat i decebut, l’informant li sortia al pas i el conduïa a lloc tranquil, on contestava les preguntes i es deixava enregistrar la veu. «Tot era una barreja de precaució i por –deia Montoya– i, alhora, un gran desig de parlar i de contar tot el que sabien». En públic, però, ningú no reconeixia que parlava pipil.

Revista número 497. Desembre 2023.