La revista degana en valencià

Els polítics ja sabien el 2020 què passaria a Afganistan enguany

20/08/2021

Ho va publicar The Economist1 —la  «Bíblia» del neoliberalisme— el 4 de juliol de l’any passat: a les afganeses joves els resultaven molt difícil de creure les històries que els contaven els seus pares sobre el règim talibà. Era comprensible, perquè gairebé dos terços de la població és menor de 25 anys i no sabien absolutament res de com visqueren les seues mares i àvies del 1996 al 2001 sota l’opressió d’aquell sistema autocràtic.

Les dones tenien prohibida la seua presència en l’espai públic, a més d’estar privades del dret a l’educació, el treball i, fins i tot, riure. Per això, les afganeses que ho havien viscut temien una tornada a l’infern, ja que la història ha estat massa cruel amb elles i desconfiaven de les negociacions de pau entre el seu govern i els talibans. Efectivament, temien tornar a la situació anterior, perquè l’Administració Trump deixava el país sense un pacte definit amb els protagonistes de la guerra i tan sols imposava als talibans la iniciació de negociacions amb el govern afgà. Així mateix, a les dificultats creixents s’unia una desconfiança total envers els vells tirans.

Sabrem algun dia per què els dos darrers governs dels EEUU han estat tan mesurats amb els seus vells «dimonis»?

En el cas de les dones, els talibans asseguraven que els seus drets serien protegits d’acord amb la religió islàmica; amb tot, quina interpretació de les ensenyances en defensen? Si bé garantien que no impedirien la seua educació, Human Rights Watch afirmà que, a les zones rurals —controlades pels talibans—, les nenes s’hi veien obligades a abandonar els seus estudis quan arribaven a la pubertat. De fet, se sospitava que, un cop se n’haguessin anat els nord-americans, els talibans tornarien a ocupar el poder per la força.

Quant a l’estructura política, prometien preservar «una república sobirana, democràtica i unida», i Abdullah Abdullah, negociador governamental, va prometre que «no arribarem a un acord de pau sacrificant els drets bàsics i fonamentals del nostre poble», els quals incloïen les dones.

Si bé la població afganesa desitjava que acabés la guerra i esperava ansiosa l’inici de converses, les dones exigien per la seua banda no perdre els drets aconseguits; sobretot perquè desconfiaven de les intencions dels talibans, la ideologia dels quals podia impedir la pau, la seguretat i la construcció d’un país millor. Els preocupava que els fràgils avanços aconseguits amb la Constitució del 2004 se sacrifiquessin en nom d’interessos polítics d’altri.

No obstant això, és en l’àmbit literari on més han lluitat les dones sempre, puix que és —segons afirmen les mateixes intel·lectuals afganeses— la millor arma que posseeixen.

El 2020 es va complir un segle de l’aparició del Cercle Literari de Herat. Ahmed Said Haghighi era el seu president quan el 4 de novembre del 2005 era assassinada a casa seua la poeta i periodista Nadia Anjuman a conseqüència de la pallissa que li va propinar el seu marit, Farid Anjuman. Com ella, tenia una formació acadèmica i cultural superior, la qual cosa no va impedir el seu crim.

El mateix Haghighi va idear la utilització de les classes de costura com a «cobertora» per a ensenyar a les dones, un cop els talibans van cloure les escoles per a nenes, les destruïren i les substituïren per mesquites. De Nadia Anjuman va dir que «era una gran poeta en persa».

Tal com informava el Centre Pulitzer d’Investigació2 en relació amb les dones, sols se’ls permetia cosir i brodar, la qual cosa va permetre el floriment dels Cercles de Costura. Anjuman i altres joves acudien a l’Escola de Costura «L’Agulla d’Or» de Herat, llar del professor Rahyab, on estudiaven literatura i llegien escriptors com Shakespeare, Balzac, Dostoievski, Dickens, Tolstoi, Joyce i Nabokov. D’haver-ho sabut els talibans, hauria acabat a la força.

A Kabul, capital del país, va sorgir una la societat literària femenina anomenada Mirman Baheer, que continua molt activa a pesar de la pandèmia. Les seues sòcies s’hi reuneixen cada dissabte al vespre per recitar poemes escrits per escriptores de tot Afganistan. No obstant això, sols poden acudir-hi les poetes de la capital, ja que tenen més llibertat, puix que les habitants de l’àmbit rural ho tenen prohibit i han de lliurar els seus versos a les col·legues de la capital, que els llegeixen amb passió. Les seues autores escriuen en un total anonimat per por a ésser descobertes per les seues famílies, ja que els ho prohibirien i podrien arribar a morir a mans dels seus parents masculins.

L’any passat, totes aquestes dones ja sabien què podien esperar si els talibans hi tornaven: la realitat els ha donat la raó.

Els dirigents d’arreu del món també ho sabien. Què han fet per evitar-ho?

1 Se n’han extret alguns paràgrafs.

2  Les seues fonts parlaven de dones afganeses que s’arriscaven a morir pel simple fet d’escriure poemes. Amb posterioritat, han aparegut articles en altres mitjans.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top