La revista degana en valencià

Els ports invisibles

24/03/2022

Peu de foto: L’antic port de Bristol, origen i final de tantes coses…

#postals

Hi ha articles que naixen vells. Vaig començar a redactar aquest text fa mesos, commogut després d’haver vist el documental Freightened en Filmin, un testimoni duríssim sobre les implicacions econòmiques i ecològiques del transport marítim. Per descomptat, volia lligar les meues impressions amb la polèmica sobre l’ampliació del port de València, un tema que cada vegada mereixia més atenció als mitjans de comunicació. La redacció de saó se’m va avançar i li va dedicar un excel·lent dossier. Al mateix temps, la crisi global del comerç (vinculada entre altres factors a l’encariment del combustible i l’augment de preus dels vaixells de càrrega) ha fet que caducaren ràpidament algunes de les afirmacions d’aquell article que tenia quasi enllestit a final d’agost.

Com passa sempre, he tingut la temptació d’abandonar la qüestió, que certament em sobrepassa. Així i tot, m’hi he resistit, perquè pense que en aquella redacció primigènia hi havia unes quantes idees coherents amb l’esperit d’aquestes #postals. Qualsevol persona que haja visitat una ciutat amb tradició portuària (des de Bristol fins a Alacant, passant per Barcelona, Bordeus o Sagunt) s’haurà adonat de com de difícil és transformar un grau vell en un espai per a l’ús públic. No debades, els grans projectes urbanístics vinculats a la recuperació de molls i magatzems han estat en el centre d’algunes de les trames de corrupció més notables de la nostra realitat –i, també, de les nostres ficcions literàries i audiovisuals.

Ara bé, parlar de ports vells implica parlar de ports nous. En el cas de les ciutats amb riu, s’han desplaçat cap a la desembocadura (pensem en Lisboa, per exemple) o, senzillament, han cedit el seu protagonisme a un altre lloc (com ara Algesires en detriment de Sevilla). En les ciutats costaneres, com és el cas de València, els ports s’han endinsat en la mar i s’han allunyat, en major o menor mesura, dels seus veïns i visitants. La raó és senzilla: cada vegada més, els vaixells de càrrega necessiten més espai per a maniobrar i fondejar. La paradoxa, en aquest punt, fa feredat: com més grans són els vaixells, com més mastodòntiques les infraestructures, més invisibles resulten, més amagades estan als ulls dels passejants. Aquesta és, per a mi, l’afirmació més colpidora del documental a què em referia adés. Supose que una part dels defensors de l’ampliació del port de València coneixen perfectament totes les contrapartides d’aquest model (globalització, desregulació, contaminació, precarització i moltes paraules més acabades en -ió). I, fins i tot en moments de crisi com l’actual, les assumeixen amb cobdícia, posant el benefici privat per davant de la més mínima noció del bé comú.

La pròxima vegada que contemplem la silueta del port de València, amb les seues grues immenses i els grans vaixells que s’acosten per l’horitzó, a caramull de contenidors de Maersk, CMA CMG o China Shipping, no pensem tan sols en els ocells de l’Albufera o la línia de costa del Saler. Pensem en tot el que implica aquest model de producció deslocalitzada i consum desenfrenat. Un model que té en els ports invisibles una de les seues realitats –i de les seues metàfores– més crues i devastadores.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top