Tens 0 productes a la teua cistella
Quins factors poden provocar l’extinció d’una llengua? L’esquema que presenta una situació en què un grup que parla una llengua, minoritària i desprestigiada, l’abandona després d’algunes generacions per a parlar una altra llengua, dominant i prestigiosa, moltes vegades no és vàlid. Si fos sempre així, no tindríem cap explicació per a la substitució de llengües prestigioses com ara el grec antic o el llatí. D’altra banda, hi ha desenes de llengües que tenien una densa base de parlants que han estat substituïdes per pidgins i criolls sense prestigi.
Quan el lingüista Bruce Connell, cap al 1975, feia treball de camp a la regió de Mambila, a la frontera entre Nigèria i el Camerun, recollí dades sobre uns fets interessants. A la regió, hi havia una concentració poc habitual de llengües en perill d’extinció imminent. Una, pel que sembla, ja havia desaparegut: el yeni. Una altra s’extingí mentre feia el seu treball: el kasabe. El njanga tenia només dos parlants coneguts, i el bung, tres. El njerep, el somyep i el cambap no arribaven ni al mig centenar de parlants. Generalment, l’extinció de les llengües africanes s’explicava en aquell moment com si fos una conseqüència de l’expansió dels idiomes colonials europeus, de l’àrab o d’alguna llengua africana que funcionava com a llengua franca. Totes eren llengües amb un nombre molt elevat de parlants i amb algun tipus de prestigi, per bé que el prestigi de l’àrab fos ben diferent del prestigi del francès o l’anglès. Però Connell constatà que a l’àrea on feia el seu treball de camp no passava res de semblant. Les poblacions que havien canviat d’idioma s’havien decantat simplement per les llengües locals veïnes, llengües i dialectes que no semblaven tenir cap prestigi particular i que no passaven d’uns pocs milers de parlants. En definitiva, quan es produeix un canvi de llengua, la gent no acaba parlant el que vol, sinó el que pot.
Connell es preguntà també per les causes de la concentració de tantes llengües a punt d’extingir-se en aquella àrea geogràfica. I apuntà cap a una causa remota: les incursions del gihad fulani en el segle XIX i la captura i deportació de comunitats senceres, que van ser disgregades i venudes en el comerç d’esclaus.
És prou habitual que l’abandonament d’una llengua per part de tota una població no sigui el resultat d’una tria que tingui en compte coses com ara el prestigi o el major nombre de parlants. Això, probablement, serà la justificació que es farà servir després, o durant el mateix procés de substitució d’una llengua per l’altra. Però en la major part dels casos, les causes reals s’hauran de cercar en algun tipus de violència o de constricció. Els parlants de kasabe van morir o van ser deportats i, en barrejar-se amb gent de procedència diferent, perderen la seva llengua. Els que tingueren més sort i no van ser deportats, ben pocs, igualment s’hagueren de barrejar amb uns altres grups i, a la llarga, van parlar com ells. Si els parlants de kasabe haguessin tingut pràctiques matrimonials endogàmiques, potser haurien perviscut més temps. O, potser, ja les tenien i per això van resistir tant.
Els canvis en la demografia, l’aïllament geogràfic, la diversificació dels dialectes o l’actitud dels parlants són els factors més comunament esmentats per explicar per què unes llengües proliferen i unes altres desapareixen. Ben entès que mai no intervé un sol factor i que hi ha factors, com ara la reducció o la fragmentació de la base territorial, que són més efectes que no causes.
Les emigracions, els genocidis i les deportacions en alguns casos poden ser determinants, com també les immigracions massives. Un fenomen migratori voluminós pot canviar en poques generacions la configuració lingüística d’una zona i convertir la majoria en minoria, com passà a les conques mineres del sud de Gal·les amb l’arribada massiva d’anglesos i irlandesos entre el 1850 i l’inici de la Primera Guerra Mundial. A l’Europa de l’Est, algunes minories lingüístiques que havien perviscut durant segles van ser esborrades en pocs anys.
També és prou conegut que l’aïllament geogràfic i les dificultats d’accés afavoreixen la diversitat i entrebanquen els processos d’uniformització lingüística. Se sol recordar que a les illes del Pacífic es parlaven al voltant de mil cinc-centes llengües i que a les selves del Brasil eren conegudes més de cent setanta llengües ameríndies. Evidentment, els canvis en els mitjans de transport i en les vies de comunicació poden produir canvis notables, com també pot influir la instal·lació d’una emissora de ràdio o l’obertura d’un canal de televisió.
Sovint, els lingüistes parlen del prestigi com un factor decisiu en els processos de substitució. D’entrada, el concepte resulta massa nebulós, encara que es pugui concretar molt. Té més prestigi un idioma que apareix en els formularis oficials que un que no; un que és utilitzat a les escoles que un que se’n troba exclòs; un que estigui associat al poder polític que un que sigui només utilitzat per la població subalterna; un que s’usi tothora en els mitjans de comunicació que un que només hi tingui un ús restringit i anecdòtic; un que aparegui en l’etiquetatge dels productes comercials que un que n’estigui absent… L’escola, l’administració o les lleis que regulen el comerç, de la mateixa manera que poden ser decisives en la recuperació d’una llengua, poden ser utilitzades com a instruments d’imposició lingüística. En el món de les llengües no tot són jugades netes. I, per tant, convé no oblidar que molts prestigis es basen simplement en una llarga sèrie d’opressions.
Revista núm. 513, pàgs. 44-45. Maig 2025
