La revista degana en valencià

Els primers vint anys de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

18/10/2021

Durant 2005 i 2006 vaig assistir a una sèrie de reunions en la seu de l’INAP convocat pel ministre d’Administracions Públiques, el valencià Jordi Sevilla, per a formar part d’un grup d’experts (així es denominava) que tenia per objecte estudiar les propostes que calia aplicar en l’Administració General de l’Estat per a introduir-hi l’ús de les llengües cooficials. Al mes de març de 2006 es va reunir per última vegada el mencionat grup que coordinava José María Vidal, aleshores director general de Cooperació Autonòmica, a fi d’aprovar el document final, que va servir per a promulgar el reial decret amb què es va crear el Consell de les Llengües Cooficials de l’Administració General de l’Estat.

La nit d’abans d’eixa última reunió vaig eixir de l’hotel a estirar les cames i, en passar per davant del Congrés dels Diputats, en una Carrera de San Jerónimo deserta perquè ja era tard, vaig advertir un parell de persones que raonaven als peus d’un dels lleons de l’entrada monumental. En aproximar-me, vaig reconéixer que es tractava de Ciprià Ciscar i Antoni Such, i em vaig acostar a saludar-los. Els vaig trobar preocupats i decebuts. L’endemà s’havia de votar en el Congrés la reforma de l’Estatut d’Autonomia i els diputats populars havien introduït a última hora, per sorpresa, l’expressió «idioma valencià», que els socialistes consideraven inacceptable perquè entenien que era un concepte particularista amb què es podia validar el secessionisme lingüístic, i la reforma de l’Estatut se n’anava en orris.

En explicar-los a aquelles hores de la nit el concepte lingüístic del terme idioma (DRAE: «Lengua de un pueblo o nación, o común a varios») vaig aconseguir calmar-los, i els vaig tranquil·litzar encara més quan els vaig indicar que el significat dels termes idioma, llengua, valencià, etc., es definiria adequadament en el Diccionari Normatiu Valencià (DNV), aleshores en procés de redacció. Ens vam acomiadar i l’endemà la reforma de l’Estatut va prosperar.

El DNV es va elaborar al llarg de dotze anys. Es va aprovar al gener del 2014 i va assolir un èxit immediat, amb milions de consultes en la versió electrònica, que s’actualitza constantment amb noves entrades que aprova el ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Les definicions d’idioma i llengua són tècnicament neutres, com també són objectives les definicions dels termes valencià i català.

Al principi de la institució, quan el Consell sabia que tramitàvem alguna declaració, solia cridar-me el vicepresident Ripoll, que tenia maneres de bon negociador: «Oye ‒em deia‒, me parece bien que llevéis ese documento al pleno; solo te pido que dejéis pasar un par de meses, y después de las elecciones haced lo que queráis. Se trata de no dar carnaza a los blaveros, ya me entiendes». Uns anys després, a punt d’aprovar-se el DNV, el PP valencià ens va pressionar una altra vegada. En esta ocasió, el vicepresident del Consell era José Ciscar, persona afable, que em va paréixer torbat pel paperot que li tocava fer. Com en aquella ocasió anterior, també aleshores jo era vicepresident de l’Acadèmia. Em trobava a l’Hemeroteca Municipal Madrid, repassant premsa històrica, quan em va tocar Ramon Ferrer, president de l’AVL: «Vine, demà a les onze tenim una reunió amb el vicepresident del Consell. Estan nerviosos». A eixa reunió va assistir també un jove invisible que es va limitar a prendre notes; era un observador del president Alberto Fabra. En la reunió vaig observar a Ciscar la inconveniència de no respectar l’autonomia de l’Acadèmia, obstinats a conservar una clientela electoral residual a costa d’avivar l’enfrontament lingüístic en la societat valenciana. Qui sap si els nous dirigents del PP valencià ressuscitaran el vell mantra!

La reunió va acabar com havia començat, perquè a partir de l’acord de l’Acadèmia adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual es va aprovar el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, les definicions de valencià i català del DNV eren sincrètiques, objectives, complementàries i reversibles, com es pot comprovar en les entrades corresponents del DNV. Recordem la de valencià: «Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català».

Quan es va aprovar la creació de l’Acadèmia al setembre de 1998, a partir del dictamen del Consell Valencià de Cultura, a moltes persones del valencianisme eixa llei els va esvarar, i quan les Corts Valencianes van designar els primers vint-i-un acadèmics encara va haver-hi reaccions pitjors. Els primers cinc anys de la institució van haver de ser, per força, cautelosos i prudents. De fet, quan vaig tindre ocasió de visitar el senyor Rigol, aleshores president del Parlament de Catalunya, personalitat que havia intervingut discretament en les negociacions que havien afavorit la creació de la institució, em va donar el consell següent: «En els pròxims deu anys, no facin res amb l’Institut d’Estudis Catalans». Vint anys després, en canvi, l’AVL i la Secció Filològica de l’IEC mantenen convenis de col·laboració en condicions d’igualtat per a resoldre determinades qüestions puntuals.

Actualment som molts els que considerem que els primers vint anys de l’Acadèmia han sigut molt profitosos per la quantitat de treballs que han produït les diferents seccions i comissions, com ara la celebració de l’Escriptor de l’Any, les jornades dedicades a un escriptor o escriptora actual, els treballs sobre toponímia (Corpus Toponímic Valencià), les propostes per a fomentar l’ús del valencià, els més de setze mil documents de totes les èpoques digitalitzats i allotjats en el CIVAL (Corpus Informatitzat del Valencià), els neologismes i novetats lèxiques que integren el PTV (Portal Terminològic Valencià), la Gramàtica normativa valenciana (també actualitzada en línia), i, en fi, el Diccionari, així com una quantitat extraordinària d’iniciatives que han convertit l’AVL en un referent inqüestionable, gràcies tant a les aportacions dels acadèmics com al treball dels excel·lents professionals que formen part de la plantilla.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top