Els quaranta primers anys de l’Estatut

10/10/2022

A les persones ens agrada, hi estem acostumades, a celebrar els aniversaris, més encara si coincideixen amb números redons: 10, 20… Els valencians i les valencianes celebrem els 40 anys de l’Estatut d’Autonomia i, fins i tot, tenim un decret, el 201/2021, per a la commemoració del quaranté aniversari de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. El temps vola.

Cert és que aquesta constitució valenciana va ser redactada en un moment històric molt determinat, quan encara Franco i la seua ombra era molt allargada i, més encara, la dreta espanyola no estava disposada a perdre tots els privilegis que havia aconseguit durant el període franquista. Més que no por a perdre, tenien por d’allò desconegut, allò que atemptara contra la seua estabilitat.

Per a algunes forces polítiques i per a una part de la ciutadania, aquell Estatut va significar una renúncia a massa coses, renúncia provocada per la pressió del poder central, de la dreta local, pels jutges, per les forces de seguretat i l’exèrcit, que sempre han vist amb por qualsevol modificació del seu estatus. Realment, ¿no es podien aconseguir més coses o era que el PSPV també tenia por d’anar més enllà?

La llengua, els símbols, ser considerat un estatut de segona, el nom del territori, són algunes de les coses que hom retreia a la norma escrita. Per a molts van ser unes renúncies massa grans. No s’havia fet tot el camí perquè, a la primera de canvi, s’acceptaren quasi totes les postures de Madrid i de la dreta local: «o és això o no hi ha Estatut!».

Si ho pensem dues vegades, sense negar, ni molt menys, les renúncies injustificables, no és menys cert, a parer meu, que ara, quaranta anys després, i vist el camí en què ha entrat la dreta de sempre, amb el nom de dreta o de dreta extrema, hui quasi de segur que es negarien a signar-lo. I és greu que, passat el temps, eixe sector polític i ideològic siga –encara més– retrògrad. ¿Seria possible que hui el senyor Mazón i la senyora Català signaren aquest text?

Per altra banda, no es pot negar que per als valencians i valencianes aquesta norma de convivència ha fet possible que siguen realitat moltes coses que, de vegades, ens passen desapercebudes. Hui l’Estatut i demà la Llei d’Ús. ¿Hauria estat possible la LUEV sense l’Estatut? Novament pregunte: ¿signaria ara la dreta la Llei d’Ús?

La memòria és curta, de tant en tant. Ja no recordem que fa quaranta anys les escoles no estaven en barracons: estaven en baixos de finques, en el primer pis de la biblioteca –si n’hi havia. Tampoc no recordem les classes amb 45 alumnes, separades per sexes, com encara fan els centres de l’Opus Dei i els governs d’ací i d’allà els permeten. ¿Tindríem la sanitat que tenim? ¿Hauríem de continuar anant a Madrid per demanar un metge o un nou ambulatori? Sempre he pensat que la proximitat dona informació directa i és molt més fàcil decidir vistes les necessitats.

Quaranta anys d’Estatut han donat per a molt, malgrat totes les renúncies, la qual cosa no eximeix de continuar demanant més valentia i força per a modificar el que calga i per a continuar exigint més autogovern, menys renúncies històriques i de símbols. Enfront dels temps, dels moments d’involució, plantem cara i utilitzem la intel·ligència.