Els ràfecs improbables

Els edificis que tenen la teulada inclinada solen acabar en «una porció extrema», com diu l’Alcover, que sobreïx per la façana i la protegeix de les inclemències del temps, en especial de la pluja. El ràfec (amb les seues nombroses variants: ràfel, rafi, rafe…) és habitual en tota mena d’edificació, pública i privada, civil i religiosa. En moltes poblacions de la Corona d’Aragó, els carrers més nobles es caracteritzen pels ràfecs amplíssims, d’una bella fusta treballada que, pràcticament, tanca la visió del cel als caminants curiosos que alcen el cap.

A pesar de la seua utilitat i de les ressonàncies àrabs de la seua antiga etimologia, els ràfecs van substituir-se, al llarg del segle xix i del segle xx, per acabaments d’obra més discrets i plans, on la recollida d’aigües es feia mitjançant una canonada metàl·lica. A la ciutat de València, diverses ordenances referides a la renovació de façanes van contribuir a la desaparició dels ràfecs històrics. A pesar d’això, els més humils, amb els seus senzills cabirons de fusta, van resistir en certs edificis populars, en particular a les façanes dels desllunats –el cul de les cases–, on les imposicions estètiques no arribaven i, de tant en tant, als badalots, és a dir, en aquella mena de casupet on culmina la caixa de l’escala i s’obri una porta al terrat o a la teulada. Qualsevol persona que tinga interés, podrà constatar-ho si fa una ullada a la part alta de moltes finques dels barris més antics de València, en particular el Carme i Velluters. A banda, queden ràfecs de més presència en determinats palaus, tot i que sorprén el seu declivi comparat amb poblacions on s’han conservat més bé, com ara Morella, Xàtiva, Vall-de-roures, Alcanyís o Palma, per posar exemples d’allò més diversos.

A València ciutat els ràfecs han esdevingut tan improbables que fins i tot s’ha perdut la paraula. En el millor dels casos, la gent en diu alero, a la castellana, o cornisa, que no és ben bé el mateix. La desaparició d’un mot, sovint, implica l’oblit progressiu del concepte que designa. Per això, em pregunte si les mateixes autoritats municipals que, fa més d’un segle, s’afanyaren a destruir els ràfecs, no els podrien preservar ara. Així, de pas, podríem salvar edificis que, sense cap mena de protecció urbanística, s’han enderrocat per a vergonya de tots. La fotografia que acompanya aquestes línies no té bona qualitat, però és un testimoni del Corpus de 2005, en un punt del carrer de la Bosseria on es conservaven dos edificis històrics amb ràfecs de fusta i un tercer amb ràfec d’obra. L’edifici cantoner es manté en bones condicions, però els altres dos els van tombar fa poc. Un s’ha convertit en un edifici anodí condemnat a allotjar apartaments turístics. L’altre, que tenia una interessantíssima i antiga retolació comercial (mireu el rètol de la fallera), és ara un solar tan estret que el que resulta improbable no és recuperar el ràfec, sinó simplement la dignitat urbanística de l’espai.