Tens 0 productes a la teua cistella
La crisi global de l’aigua ve de lluny, encara que s’ha agreujat els darrers deu anys a causa del canvi climàtic. La seva pitjor conseqüència, fer malbé i aniquilar la vida de milers de milions d’éssers vius.
L’accés a l’aigua va ser considerat un dret fonamental fins no fa massa temps, raó per la qual se n’exigia la seva protecció. Avui, tanmateix, ha minvat pel que fa a la quantitat i el sanejament.
Quan els experts parlen de «crisi global de l’aigua», es refereixen a qüestions com ara no poder accedir-n’hi o el seu progressiu deteriorament qualitatiu a causa de la contaminació, la incidència del canvi climàtic, la privatització dels recursos hídrics, la sobreexplotació d’aqüífers, la responsabilitat de l’agricultura i la ramaderia intensives en detriment seu, la nova cultura de l’aigua front a les grans infraestructures hidràuliques i la ineptitud política davant la greu situació.
Resulta imprescindible recuperar l’equilibri dels ecosistemes aquàtics
per a garantir el dret a l’aigua potable de tots els éssers humans. Especialment, dels 2000 milions que no en tenen. Resulta deplorable aplicar noves tecnologies, construir grans obres i recórrer a l’aigua embotellada per a abastir una comunitat extremadament pobra.
No oblidem pas que la contaminació tòxica sistemàtica, massiva i irreversible de l’aigua afecta centenars de milions de persones, sobretot nens i nenes, és considerat un crim de lesa humanitat per l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional2. Contaminació que afecta enormes territoris travessats per conques fluvials contaminades.
L’aigua no entén de fronteres
perquè són molts els rius i els ecosistemes que travessen els territoris d’uns quants països. Així doncs, cal una gestió hídrica amb un enfocament ecosistèmic que garanteixi els drets humans, la col·laboració entre països i la responsabilitat compartida en benefici de tota la humanitat. Aquesta gestió cal que superi necessàriament i urgent els conflictes que suposa compartir aigües.
Encara que existeixen acords transnacionals en tot el planeta relacionats amb l’aigua, no en són prou i caldria que s’estenguessin pertot arreu. Dissortadament, no és el fet habitual i les guerres per l’aigua en són moneda corrent. Els exemples més sagnants son Iraq i, especialment, Palestina. Fa dècades que Israel bloqueja els serveis d’aigua i sanejament de la població de Gaza. Es tracta d’un crim de lesa humanitat segons l’article 7 de l’Estatut de Roma, que el tipifica d’«extermini».
Massa milions sense aigua
és el que els ocorre als 2000 milions de persones pertanyents a comunitats enormement empobrides que viuen vora rius i aqüífers força contaminats o acaparats per grups de poder immens i que no tenen accés a l’aigua potable.
Les úniques vies per a solucionar la crisi són:
- Treure-li la contaminació als recursos hídrics del planeta.
- Controlar democràticament aquests recursos perquè son un bé comú tot evitant la privatització dels serveis d’aigua i potenciant el seu sanejament i la seva nacionalització.
A més a més, el canvi climàtic agreujarà encara més la crisi global de l’aigua pels successos extrems que s’esdevenen al planeta: sequeres, crescudes, inundacions, huracans, terratrèmols, erupcions volcàniques…
La política de l’aigua desenvolupada per la Unió Europea (UE)
ha anat per davant d’altres continents i països quant a la gestió integrada i ecosistèmica de l’aigua, però amb dificultats, contradiccions i inconsistències a l’hora d’aplicar-les. Causa: la pressió de poderosos sectors privats que n’han intentat neutralitzar els aspectes positius, encara que, de moment, no ho hagin aconseguit.
La Iniciativa Ciutadana Europea Right2Water va exigir el reconeixement dels drets humans (DDHH) a l’aigua potable i al sanejament, i la Comissió Europea (CE) va reaccionar impedint la seva liberalització i prometent una normativa democràtica. Ara bé, havia consentit la liberalització per a altres serveis públics. Si bé fou aprovada el 2021, si bé amb imprecisions, els poders fàctics aconseguiren que no fos reconeguda explícitament i han obligat a discutir-la en cada parlament europeu per tal que cada país no pugui oposar-s’hi del tot.
La Nova Cultura de l’Aigua (NCA)
consisteix en l’oposició a la gestió mercantilista i neoliberal de l’aigua que va sorgir els anys 1990.
Plantejava la necessitat d’establir una visió ecosistèmica de l’aigua que garantís una gestió integrada i sostenible. Suposava deixar de construir grans preses i transvasaments amb subvenció pública, perquè eren totalment insostenibles des del punt de vista mediambiental, injustes socialment i irracionals econòmicament.
Calia, doncs, adoptar nous enfocaments de gestió de la demanda i de conservació dels ecosistemes i implementar una política democràtica clara que neutralitzés els enfocaments tecnocràtics i autoritaris. Dissortadament, no han desaparegut i continuen pressionant, encara que, de moment, estan essent frenats.
Lideratge de Llatinoamèrica
en la promoció d’una política hídrica i de sanejament, democràtica i participativa, com a defensa dels DDHH enfront de la privatització va ser fruit d’una proposta de Bolívia el 2010 a l’Assemblea General de l’ONU. Es va aconseguir sense vots en contra. En la UE va haver-hi avanços importants també. Però encara queda molt per fer…
Quant a la privatització de l’aigua versus les iniciatives ciutadanes
s’han aconseguit avanços inversemblants, encara que poc celebrats.
Ciutats franceses com París o Lió, que eren bastions dels grans operadors privats, han tornat a la gestió pública amb transparència i participació social. Formen part d’un corrent europeu que lidera Aqua Pública Europea en ciutats com Brussel·les, Berlín o Berna. A Itàlia, mitjançant referèndum, els moviments socials van derrotar la privatització de l’aigua de Berlusconi. A Espanya, la mobilització pública ciutadana ha revertit la gestió pública. Amb tot, la implantació no ha estat total en tots els aspectes.
Així mateix, s’han creat i han augmentat els observatoris ciutadans de l’aigua en tots els continents. Exigeixen transparència i participació ciutadana en la seva gestió al servei dels DDHH.
L’únic obstacle, en el cas d’Espanya, és la brutal pressió del lobby hidroelèctric, que exigeix la construcció de preses defensant l’elèctrica com a energia neta i verda enfront del canvi climàtic.
La incidència de la indústria agroalimentària
és brutal, perquè prioritza la producció intensiva d’aliments tot adduint que es tracta d’una necessitat bàsica, sense tenir en compte la sobreexplotació de rius i aqüífers. El seu objectiu no és defensar la natura, sinó els seus interessos econòmics, encara que saben que no sobreviurem si no defensem la sostenibilitat dels ecosistemes i la biodiversitat.
Hauríem de classificar l’aigua que posseïm ara mateix en:
- L’«aigua per a la vida», de màxima prioritat.
- L’aigua per a usos i funcions d’interès general.
- L’«aigua per al desenvolupament econòmic», en funció de la millora de tots.
- L’«aigua-delicte», la contaminant.
Quant a la sobirania alimentària versus la suficiència alimentària,
és una fal·làcia continuar defenent la suficiència alimentària com a únic mètode per a acabar amb la fam mitjançant l’ús intensiu de l’agricultura i l’aigua.
La indústria agroalimentària sap molt bé que l’única via vàlida és garantir la sobirania alimentària de les persones, que consisteix a abastir les necessitats alimentàries de la població sense dependre de les importacions.
El dret humà a l’alimentació s’aconsegueix mitjançant dietes alimentàries saludables, sobirania alimentària, preservació de la biodiversitat i les pesqueries, i revaloració de la diversitat productiva amb llavors i espècies autòctones adaptades a cada territori per a una gestió sostenible dels ecosistemes aquàtics i de la fertilitat dels sòls.
Cal que ens adaptem a la calor creixent i l’aigua minvant
perquè el canvi climàtic no desseca el planeta, però genera un calfament global que incrementa l’evaporació oceànica i que provoca majors precipitacions.
El problema més greu que se’n deriva és l’augment de la variabilitat de les precipitacions amb risc de successos extrems: sequeres, crescudes, inundacions, greus impactes sobre l’aigua potable i el sanejament. Sobretot en comunitats molt pobres i molt vulnerables.
En efecte, el canvi climàtic ja està originant greus conseqüències socioeconòmiques relacionades amb successos en què l’aigua és clau. Si volem prevaler els DDHH davant el canvi climàtic, haurem d’adaptar-nos a situacions que minimitzin els impactes sobre poblacions més vulnerables. Es tractaria d’implementar estratègies basades en una transició ecològica que reforci la resiliència.
L’estratègia ambiental serviria per a recuperar el bon estat dels ecosistemes aquàtics. Sobretot, l’emmagatzematge d’aiguamolls, riberes i aqüífers i la regulació de cabdals.
L’estratègia social garantiria els DDHH a l’aigua potable, el sanejament i l’habitatge digne i segur, i a la priorització de les poblacions en situació de major vulnerabilitat.
1 L’article ha pres informació del dossier «Sin agua no hay vida. La crisis del agua».
2El text de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional es va distribuir com a document A/CONF.183/9, de 17 de juliol del 1998, esmenat pels procès verbaux del 10 de novembre del 1998, 12 de juliol del 1999, 30 de novembre del 1999, 8 de maig del 2000, 17 de gener del 2001 i 16 de febrer del 2002. Va entrar en vigor el 10 de juliol del 2002.
