Els Serrans (un adeu)

Les mateixes raons familiars que em va dur als Serrans, ara me’n separen. Han passat deu anys, han passat moltes coses. Durant bona part d’aquest període he viscut a cavall entre el pis del Carme i un petit apartament a Alpont. D’aquesta experiència, n’he deixat constància en les pàgines de saó, ja que he dedicat més d’una desena d’articles a la comarca. Mentre el nostre present es lligarà cada vegada més a València, els Serrans entraran en la dimensió del passat i, sempre que hi tornem, el record reclamarà el seu protagonisme.

Dels Serrans m’emporte un paisatge: l’esclat de les roselles en primavera, els ocres dels camps que agostegen al final de l’estiu, els matisos de la tardor vora els rius o la companyia de la neu als cims de Javalambre al ple de l’hivern. Aquest paisatge s’expressa també en un parlar que és una manera de veure el món: de que llegué, com dirien ací, vaig aprendre a estimar l’antiga dignitat de les travinas, a distingir els camins que s’enfilen pels cinglos i a saber que plourà per la semblanza del cel. M’agradaria pensar que aquest llenguatge, aquest castellà xurro, germà de l’aragonés, es mantindrà en la frente y en la lengua / de la juventud temprana, com dirien els versos de Miguel Hernández. És difícil, perquè el futur d’aquesta terra està sempre amenaçat: no és tan sols el dialecte, sinó un model agrari que no acaba de funcionar, un turisme precari i enganyós i una estranya –per injustificada– sensació de llunyania. A pesar de la crisi de l’habitatge, encara són moltes les persones que, a les portes de l’edat adulta, se’n van a viure cap al Camp de Túria i l’àrea metropolitana de València.

Dels Serrans m’enduc, també, moments d’una plenitud invicta. Un primer matí de maig, de pur descobriment, que feia una fresqueta que enamorava. L’arribada a la Juana, aquell arbre centenari i savi que és un autèntic símbol de la comarca. Les cireres al començament de l’estiu, la conserva de tomata al final. La vesprada que el xiquet s’arrancà a pedalejar a soles. La placidesa del camí del Reguero fins a l’aqüeducte. Les rondalles vora el foc una nit gèlida d’hivern, després del matacerdo. Les visites de la família i dels amics, el ninot de neu improvisat, l’arc de Sant Martí després de la tronada.

En aquesta dècada hem recorregut la comarca sencera, des de les Alcubles fins a Ares dels Oms i, amb poquíssimes excepcions, hem visitat tots els pobles i aldees. De tant en tant hem travessat a Aragó i al Racó d’Ademús i, com no podia ser d’una altra manera, hem establit un vincle especial amb Llíria i Xelva, punts de referència en el camí i capitals intermèdies entre la plana i la muntanya, entre l’horta i el secà, entre el valencià i el castellà.

Però, per damunt de tot, en els Serrans queden unes quantes persones que m’estime i cap a les quals tinc una gratitud immensa. No escriuré els seus noms: si lligen aquestes línies, sabran que parle d’elles. Quan tornem, per Falles o per Pasqua, algun cap de setmana o en Fiestas Gordas, quedarem amb elles, ens posarem al dia, i mirarem de compassar un temps que llavors discorrerà ja en paral·lel. No és foraster qui a sa casa ve, ens diran. I sabrem que tenen raó, perquè en aquells moments de plenitud invicta –sobretot en aquells moments–, els Serrans foren ma casa, foren la nostra.

Revista Saó, Núm.526, pàg.53. Juliol-agost 2026, especial 50 aniversari.