Una estratègia compartida: els sobiranismes d’esquerres a Europa

 

«L’experiència escocesa, pel seu èxit i pel seu esgotament en la fase actual, ha ofert certeses a tots els sobiranismes d’esquerres»

«El fet nacional no s’entén en cap cas sense una reivindicació social sòlida i adreçada al conjunt dels ciutadans»

«Aquesta proposta ha generat fruits, ja que totes tres forces han abandonat una situació de marginalitat per assolir objectius polítics de primer nivell»

 

Trobada entre Pere Aragonés (ERC) i Ana Pontón (BNG) al Palau de la Generalitat.

La publicació l’any 2022 del llibre ‘A la sobirania per l’esquerra’, Premi d’Assaig Irla que ens va ser concedit a l’Andreu Pujol i a mi, va posar negre sobre blanc l’elevat grau de convergència estratègica i comunicativa de les forces principals de l’esquerra sobiranista gallega, basca i catalana: BNG, EH Bildu i ERC. De manera més o menys conscient, aquestes tres forces polítiques, que representen espais amb trajectòries ideològiques i socials ben diferenciades, van començar a introduir al seu discurs públic expressions similars. La més coneguda –i també criticada, sobretot en el context polític català– és la idea d’«eixamplar la base». Si bé en el passat era difícil que aquesta expressió formés part de la comunicació de l’esquerra abertzale o del nacionalisme gallec, en l’actualitat no és gaire difícil de trobar a Internet titulars de Pontón, Otegi o Otxandiano on s’utilitzi aquest reclam. Per a transformar la societat, per a governar, per a assolir l’horitzó nacional desitjat, el sobiranisme d’esquerres ha d’arribar cada cop a més gent. Una idea senzilla, no necessàriament innovadora, però que ha impregnat la praxi d’aquests grups polítics.

Aquest apropament estratègic té lloc en un context molt determinat, on totes tres forces polítiques han assolit els seus millors resultats a la història recent. Fa una mica més d’una dècada trobàvem una Esquerra Republicana que només tenia 10 escons al Parlament, una esquerra abertzale amenaçada per les successives il·legalitzacions i un Bloc Nacionalista Gallec fragmentat i en l’última posició del parlament del Pazo do Hórreo. És evident que, amb les limitacions inherents de cada context, aquesta estratègia ha reeixit; com es constata pel fet que ERC hagi encapçalat el Govern de la Generalitat i que EH Bildu i BNG liderin l’oposició amb solvència.

Aquest procés d’activació d’un discurs estratègic similar, que persegueix la construcció d’una base social sòlida en clau d’hegemonia, té lloc en un context europeu en què també s’inspira.

 

Quina estratègia?

Quan parlem d’influències europees en l’àmbit del sobiranisme, podem fixar-nos en experiències de diferent mena. Ara bé, el cas més reeixit en clau nacional és evidentment l’escocès, ja que és l’únic que ha aconseguit organitzar un referèndum sobre la independència legal i vinculant. A més a més, l’Scottish National Party (SNP) ha governat a Escòcia des de l’any 2007 fins a l’actualitat, amb el clímax de la votació de 2014. La força escocesa ha estat la que, durant tot aquest període, ha gestionat el «trilema de l’independentisme democràtic», un concepte que anticipava el politòleg Marc Sanjaume al seu llibre Independència i progrés. Aquest triangle decisori consisteix en un esquema que comporta un equilibri entre tres factors: el de governar fent polítiques socials eficaces i eficients, pensant en el dia a dia, sense abandonar l’aposta per un discurs nacional amb un horitzó independentista i, al mateix temps, mantenir els suports electorals a les diferents convocatòries a les urnes.

Trobada entre Michelle O’Neill (Sinn Féin) i Nicola Sturgeon (SNP).

L’experiència escocesa, pel seu èxit i pel seu esgotament en la fase actual, ha ofert certeses a tots els sobiranismes d’esquerres. L’estratègia que adapten i apropen a les seves respectives realitats les forces basques, catalanes i gallegues precisament beu de l’aprenentatge de la vella nació del nord de l’illa de la Gran Bretanya. I quina és aquesta estratègia, que permet superar les dificultats que planteja el trilema de l’independentisme democràtic?

En primer lloc, cal destacar la presentació d’un programa polític de caire progressista, transformador i ambiciós, susceptible de ser aplicat en cas d’arribar al govern. Això implica que, si revisem els manifestos electorals de l’SNP, però també del Sinn Féin, així com els programes d’ERC, BNG i EH Bildu, el que trobem principalment són mesures, iniciatives i propostes centrades en matèria social (cost de la vida, polítiques d’habitatge, salut, infraestructures, etc.). Per citar-ne un exemple concret, el primer eix del programa electoral del Bloc Nacionalista Gallec per a les eleccions autonòmiques gallegues de 2024 portava per títol «Sobirania per decidir i per millorar les condicions de vida». L’epígraf recollia alhora la demanda de reconeixement del dret a l’autodeterminació de Galícia, el model de finançament de les institucions d’autogovern gallegues, però també la creació d’una banca pública gallega, una reforma fiscal més progressiva o la reforma de l’Administració en termes d’eficiència. El fet nacional no s’entén en cap cas, per tant, sense una reivindicació social sòlida i adreçada al conjunt dels ciutadans.

Oriol Junqueras (ERC) i Arnaldo Otegi (EH Bildu) participen en el Congrés del Sinn Féin.

Tot i això, els programes polítics són capaços de fixar prioritats però no són una eina de comunicació massiva. Més aviat al contrari. És per això que per a implementar aquesta estratègia cal un discurs que sintetitzi aquesta aposta, que en condicions normals ha d’arribar al gran públic –i a nous sectors socials– a través de lideratges clarament identificables. Això implica que el llenguatge triat ha de ser comprensible i els temes presentats com a prioritats han de poder interpel·lar col·lectius prèviament mobilitzats. Les reivindicacions ecologistes i feministes són un exemple d’aquesta pràctica. Les forces sobiranistes d’esquerres, d’aquesta manera, acumulen aquestes lluites a la seva tradicional proposta redistributiva en matèria de política econòmica.

Per tant, la construcció d’un discurs polític adreçat a àmplies majories ha d’incloure un discurs social clar, acompanyat de reivindicacions específiques, i ha d’utilitzar com a vehicle líders coneguts per la població. Quan aquests espais han estat en crisi, els seus lideratges han estat menys coneguts i, per tant, el missatge polític sobiranista d’esquerres s’ha difuminat, perquè ha aconseguit arribar només a un públic més petit. Dit d’una altra manera, en les etapes de vaques magres, els simpatitzats i electors d’aquestes forces són aquells més mobilitzats: el que alguns politòlegs qualifiquen de creients. En canvi, quan aquestes forces han trobat cohesió i coherència al voltant d’un líder (com és el cas d’Ana Pontón al BNG o el binomi Junqueras-Rovira a ERC, el seu missatge polític ha tingut més rellevància i, per tant, ha obtingut millors resultats electorals.

El full de ruta nacional, per tant, esdevé gradualista. Es tracta que, sense perdre l’essència de saber-se partits que persegueixen l’alliberament nacional, cada cop pugi més gent al tren. O, com a mínim, que se sumi més gent al projecte d’aquella que l’abandona. Per aquesta raó, aquests partits han fet també fitxatges d’independents que, en altres etapes, havien concorregut amb altres candidatures i provenien d’altres tradicions polítiques. Els candidats d’ERC a la ciutat de Barcelona, Ernest Maragall i Elisenda Alamany, en són un exemple explícit, capaços de sintetitzar sota la proposta republicana les tradicions socialista i de l’espai dels comuns. Oskar Matute (EH Bildu) o Alexandra Fernández (BNG) provenien també d’altres forces d’esquerra, abans d’incorporar-se a les candidatures sobiranistes.

Cartells electorals d’ERC, també en gallec i basc.

 

De debò l’estratègia és la mateixa?

Hi ha actors que, volgudament, posen l’accent a les diferències programàtiques, de tradició i històriques entre els republicans catalans, l’esquerra abertzale i els nacionalistes gallecs. I és cert que aquesta distància existeix, precisament perquè fins al moment actual no havien trobat un grau d’entesa continuada tan explícita. Els darrers anys s’han multiplicat les trobades entre líders d’ERC, EH Bildu i el BNG en diferents contextos. La recepció de Pere Aragonès a Ana Pontón (BNG) al Palau de la Generalitat al mes de maig de 2022 n’és un clar exemple, que es replicaria quan Pello Otxandiano, candidat a lehendakari, va ésser també rebut (febrer de 2024) pel president de la Generalitat. El Sinn Féin i l’Scottish National Party, que sempre han guardat una distància prudencial, van protagonitzar una imatge explícita al maig de 2022 quan la llavors primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va ser la primera a rebre Michelle O’Neill després que aquesta encapçalés la candidatura més votada a les eleccions parlamentàries a Irlanda del Nord. Les relacions que, en altres temps, discorrien per canals informals i a través d’invitacions mútues a congressos i diades nacionals, en l’actualitat estructuren relacions polítiques al més alt nivell.

Trobada entre Pere Aragonès (ERC) i Pello Otxandiano (EH Bildu) al Palau de la Generalitat.

Les eleccions europees són el gran espai de col·laboració entre les forces sobiranistes d’esquerres a l’Estat. La consolidació de la marca Ara Repúbliques, que ja va concórrer l’any 2019, és la prova del nou. Si bé tradicionalment l’espai al voltant de l’esquerra abertzale s’havia relacionat amb sectors socials propers a la CUP (cal recordar la candidatura europea Iniciativa Internacionalista, presentada l’any 2009), en l’actualitat han optat per una agenda més possibilista, propera a la manera de procedir dels republicans. El BNG, per la seva banda, sempre ha tingut relació amb totes les forces sobiranistes catalanes, inclosa l’antiga Convergència. Cal recordar que el front de partits nacionalista gallec té una aspiració transversal –malgrat proposar un programa profundament d’esquerres– ja que no disposa d’un rival nacionalista de dretes. Tot i això, totes tres s’identifiquen com a socis naturals i a Europa han bastit aquest paradigma de col·laboració estable, encara que els eurodiputats bascos s’integren al grup de l’esquerra europea (GUE-NGL) i els catalans i gallecs al de l’Aliança Lliure Europea (ALE). Abans de l’entrada en vigor del Brèxit, precisament, a l’ALE trobàvem l’SNP i a la GUE-NGL els diputats nord-irlandesos del Sinn Féin –els escollits per la República d’Irlanda romanen al grup.

 

Conclusió

Aquesta estratègia compartida implica una aproximació realista i una orientació a governar. Combina objectius a curt, mig i llarg termini i demana un virtuosisme important per tal de resoldre adequadament el trilema de l’independentisme democràtic. L’exemple més exitós, l’escocès de l’SNP, segurament es troba en retrocés després de més de 15 anys de fruits –i un referèndum d’independència. A l’Estat espanyol, els recents resultats d’EH Bildu o el BNG validen l’aposta per eixamplar les bases socials i electorals a través d’un reforçament del discurs social en clau progressista i posant la qüestió nacional al servei del benestar de la societat a què volen representar. El cas d’ERC és interessant perquè exemplifica l’èxit parcial d’aquesta estratègia (la presidència de Pere Aragonès) acompanyada d’un retrocés multifactorial. La trajectòria dels republicans és objecte d’una anàlisi específica en aquest mateix Quadern.

En qualsevol cas, a grans trets, queda clar que aquesta proposta ha generat fruits, ja que totes tres forces han abandonat una situació de marginalitat per assolir objectius polítics de primer nivell. La recodificació de la seva aposta política i la implementació d’aquesta estratègia compartida és precisament la responsable d’haver capgirat aquesta situació.

 

Revista número 504, pàgs. 22-25. Juliol 2024.