La revista degana en valencià

Els tercios de Flandes

12/06/2020

Cada vegada que comença una nova legislatura, es repeteix l’escena. Com que, a més a més, els últims anys han augmentat exponencialment els representants que hi ha en les institucions més enllà del bipartidisme, com a conseqüència també han augmentat les escenes que s’han seguit. La legislació espanyola obliga els representants electes a pronunciar una fórmula de jurament o promesa per tal d’accedir al càrrec. És a dir, una obligació d’acatar la Constitució i de lleialtat al Rei, entre d’altres menesters ben interessants. La fórmula està ja marcada, i només es considera de validesa plena al mateix nivell que l’original quan es tradueix de manera literal a una llengua co-oficial; és a dir, a una llengua diferent del castellà.

Tanmateix, les escenes de què parlàvem es donen amb les diverses ornamentacions que polítics de totes les ideologies hi afegeixen: “per la classe treballadora”, “per la República”, “pel planeta”, etc. El primer debat va vindre amb l’ús de jurar o prometre, que es va interpretar des del punt de vista de les creences religioses del càrrec: si en tenia, jurava; si no, prometia. Gregorio Salvador -un digne representant del neolític inferior; és a dir, acadèmic de la RAE- ja va explicar -amb la sinceritat de qui diu allò que els seus companys pensen- que només hauria de ser vàlid el jurament, després de certs circumloquis pseuofilològics per presentar-ne una pàtina civilitzada. Però, és clar, llavors s’aturava allà perquè encara no s’havia esdevingut, lògicament, allò que vindria després.

I és sincer perquè, en essència, ara hi trobem el mateix. Les escenes tenen les seues contra escenes. I és que, de la mateixa manera, també han augmentat exponencialment els exabruptes de la dreta -però no només, ni molt menys- respecte a l’ús d’aquestes fórmules imaginatives de prometre un càrrec amb coherència amb la ideologia d’u mateix. Així, Vox hi ha interposat -al començament de la legislatura de les Corts espanyoles en què ens trobem- un recurs de constitucionalitat, que demanava rebutjar la condició de càrrec electe dels representants que hagueren emprat alguna variació en la fórmula estàndard, en entendre que no hi havia acatament formal de la legislació vigent -i les altres qüestions-, que es tractava, doncs, de subterfugis per evitar-ho. Ara, però, hi ha un sector del tribunal que hi està d’acord i vol que s’estudie el cas.

I és que tot aquest afer ens explica molt bé i molt clarament en què consisteix la democràcia -o l’absència de, ben mirat- a Espanya.

Gramsci va teoritzar el concepte d’hegemonia, que no s’assolia en base a uns resultats electorals, com alguns politòlegs espanyols ben mediàtics ens han volgut fer creure, sinó que consisteix en la capacitat que hi ha a imposar la visió del món o les idees culturals d’una determinada part com si fóra la de la totalitat de la societat. Aquests episodis, així doncs, ens retraten i dibuixen molt bé com es troben les disputen hegemòniques a l’Estat espanyol, que bàsicament es podrien resumir en el marcador que hi hauria en un hipotètic enfrontament entre els Bulls de Jordan i una selecció dels més bragats de Liliput.

La qüestió és ben senzilla: si tu has d’afegir “per la classe obrera” a la fórmula genèrica d’acatament de l’ordre vigent, vol dir que eixa causa no s’hi inclou, en l’arquitectura institucional en què t’emmarques. Quan actues des d’una posició hegemònica, no has de matisar allò que és comú a la societat, perquè són eixes les teues mateixes idees. En aquest sentit, la dreta no necessita fer-hi cap escena, de les que parlàvem. Com a molt, pronuncien amb més o menys èmfasi climàtica els mots Espanya o Rei, i en això rau tot.

En aquest sentit, a Torrent, es va donar entre el 9 i el 12 d’octubre de 2017 una imatge ben curiosa i ben simptomàtica, com a anècdota categòrica del que estem explicant. Com que anys anteriors, hi havia hagut polèmica perquè Compromís solia demanar que s’exhibira una bandera de l’arc de sant Martí el dia de l’Orgull LGTBI, i com que el PP solia vetar-ho, els valencianistes penjaven aquella ensenya de la finestra del seu grup municipal i, d’eixa manera, feien explícita una reivindicació que necessitava ser-ho; és a dir, que no es donava per descomptada en les ensenyes oficials. Si hi és o no hi és, no és moment ara de discussió. El fet és que, quan es necessita explicitar, és que no es troba implícita, almenys des del punt de vista de qui ho demana.

Doncs bé, aquells dies de 2017 de què parlàvem adés va ser el despatx del PP (ara en l’oposició) el que va aparéixer amb dues banderes extra per a la façana de l’Ajuntament: la del regne d’Espanya i la de la comunitat autònoma valenciana. És a dir, les mateixes que ja onegen -per obligació legal, de fet- en el lloc corresponent que l’oficialitat institucional els reserva. D’aquesta manera, el PP, en possessió de l’hegemonia cultural i política amb els seus símbols, hi renunciava per la via dels fets; una actuació política realment interessant. La bandera d’Espanya oficial sembla que no era de prou Espanya. De la mateixa manera que l’espanyol que penja una bandera d’Espanya del seu balcó per enfrontar-la a les reclamacions d’autodeterminació catalanes està donant la raó per la via també dels fets al seu “enemic”: si eixa bandera és de part, no és de tots.

Aquest comportament té una explicació ben senzilla, tot i que emane dels camps de la psicologia i del subconscient. El sistema -el règim de 1978, com varen popularitzar alguns- no s’està destituint i abdicant de la seua condició hegemònica. No. El problema que tenen els representants del règim amb qui ornamenta amb floritures la seua condició d’acatador dels seus valors i ordenament jurídic és que no volen que existisquen. Tan simple com això. No els val l’hegemonia, volen la totalitat.

I és que a Espanya la diferència i la dissidència s’arregla de manera molt bàsica i elemental: eliminant-la. Això evoluciona des de la pura i dura aniquilació física fins a mètodes més elaborats i -en teoria- civilitzats. Si no m’agrada un partit polític -tot i que no m’impedisca la victòria electoral!-, s’il·legalitza. Si no m’agrada la posada en pràctica d’unes idees, es prohibeixen. Si no m’agraden les rimes d’un raper, a la presó. I si no m’agraden les fórmules d’acatament legal de 29 de 350 diputats i diputades al Congrés, no pensaré que és la demostració pràctica de la meua hegemonia política i institucional, sinó que el que vull és no haver de sentir-los. Fora d’ací.

Açò té una projecció psicològica molt evident (i molt criminal també): la decisió d’aniquilació de qui consideres enemic -i qui trenca la feliç harmonia de la teua fantasia homogènia i totalitzadora en explicitar-se com a diferent- ja està presa. Ara només has de modular-la amb les possibilitats de realització amb què et trobes limitat. És a dir, com varen explicar entre conyetes burletes de camaraderia Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina, tot fent referència al desafiament català, “tú podías pasar a una población a cuchillo en el siglo XI”. Però, clar, en el XXI això ja fa lleig.

Perquè, des d’aquest punt de vista, l’única diferència que hi ha és el segle en què et trobes, perquè l’essència es manté immutable: tu ets diferent i em molestes. Tot i que em trobe en una posició de supremacia respecte a tu en tots els àmbits (hegemonia), el meu problema amb tu és que existeixes. No et faces més trampes al solitari: senzillament que existeixes i no em fa gràcia ni tan sols haver de veure’t la cara. Com que el segle XXI té uns modals diguem-ne “poc mascles”, m’he de buscar uns subterfugis més refinats per “conllevarte”. El dia que puga fer-te tornar al segle XI, però…

Inscriu-te al nostre butlletí

Top