La revista degana en valencià

Els tres aliats del canvi climàtic

02/06/2022

El primer és el nacionalisme, perquè anteposa la seua ideologia a qualsevol tipus de col·laboració planetària, totalment imprescindible si volem aturar el canvi climàtic. En el fons, es tracta de l’etern dilema entre democràcia internacionalista i nacionalisme aïllacionista.

No obstant això, totes les nacions han generat tradicions i triomfs respectables i admirables, la qual cosa no és obstacle per a constatar que els nacionalismes funcionen de manera errònia perquè es comparen entre ells i cadascun acostuma a considerar-se superior als altres.

Una primera conseqüència és que el poble suposadament superior opina que els habitants de les restants nacions són «races inferiors». El resultat és la repressió política, l’extermini i la imposició de la «pròpia pau».

Una segona conseqüència és l’actitud negativa dels «superiors» davant les opinions dels «inferiors», que ni són respectades ni tingudes en compte. En aquesta situació, és més que probable que els nacionalismes rebutgen la democràcia mundial, única capacitada per a deliberar sobre el canvi climàtic, ja que no accepten els debats on participen els qui no tenen per aptes.

Una tercera conseqüència deriva de la creença que un país que es considera «especial» —més noble, fort, virtuós, intel·ligent i assenyat que els altres— pot acceptar-ne uns pocs com a «especials». S’estableix així una gradació que nega la igualtat de tots els éssers humans i, doncs, obstaculitza la democràcia —que és participativa i aglutina esforços per a lluitar contra el canvi climàtic—, perquè els «països especials» temen que un avanç de la democràcia neutralitze els seus «dons».

En resum, els nacionalismes obstaculitzen el desenvolupament d’una democràcia mundial autèntica, única que actua col·lectivament i de forma cooperativa i que pot solucionar el canvi climàtic, que afecta a força éssers vius del planeta.

El segon «aliat» del canvi climàtic és el neoliberalisme, perquè els seus «seguidors» es troben en una «zona de confort» de la qual no volen eixir. Això suposaria una pèrdua important de tot el que ha aconseguit el capitalisme des del primer moment. Pensen que una democràcia universalista podria apropar-se al comunisme, tan amenaçant per al neoliberalisme.

Dissortadament, la ideologia neoliberal ha aconseguit «incrustar» en la ment del públic la presumpció que el millor sistema econòmic existent és el capitalisme i es neguen a acceptar-ne qualsevol altre, com ara el decrecentisme. El resultat és que sufoquen les energies i les iniciatives de la gent i els neguen l’oportunitat de desenvolupar els seus talents, que tant podrien fer per anul·lar el canvi climàtic.

Són «enemics» que anteposen la «sana» competència del capitalisme al canvi climàtic. Fins i tot hi ha neoliberals que prefereixen conviure amb els riscs que el canvi climàtic implica a canviar qualsevol petit detall que afecte el capitalisme. Per a ells, el mercat és l’únic déu del planeta i, per tant, intocable. Així doncs, qualsevol interferència en el lliure mercat —democràcia universal, decrecentisme…— és vista pels consumidors com una dictadura. Tot i això, caldria analitzar com de «lliure» és aquest mercat, perquè, sens dubte, no és cert que hi haja llibertat per als consumidors (no tot els és ofert) ni llibertat d’elecció per als qui no assolesquen un poder adquisitiu mínim. És el cas d’aquelles persones que no superen el llindar de la pobresa i que cada vegada en són més arreu del món.

Ara bé, si la gent enllaça «mercat» amb «llibertat» perquè les economies planificades fracassaren en el passat, no podem pas oblidar que el «lliure mercat» sols funciona sota certs condicionants que comporten un empobriment progressiu de les classes treballadores.

La gran coartada del capitalisme van ser els «bons resultats» i l’«eficàcia» del mercat, perquè funcionaven de manera més regular, fiable i barata que la planificació i regulació governamentals, però no tenia en compte que això ocorria als països rics que exploten les seues colònies. El que no podem obviar és que, davant les grans crisis, qui ha «salvat» el capitalisme ha estat sempre l’Estat, cosa que els neoliberals obliden aviat. Com també que, quan el neoliberalisme parla de «bons resultats», al·ludeix a indicatius econòmics relacionats amb una productivitat major i uns preus molt baixos, sense tenir en compte en quins termes humans es pot donar aquesta situació i no hi ha cap dubte que els condicionants humans són imprescindibles davant el canvi climàtic.

Ara mateix, els «bons resultats» haurien d’estar vinculats a una perspectiva ètica, de manera que les existències estiguessen millorades per tal que les persones dugueren vides que pagaren la pena, la qual cosa implicaria que comptaren amb determinades habilitats, capacitats i condicions. Indubtablement, el capitalisme no ho facilita, ja que s’oposa a allò valuós de debò: un sistema educatiu i sanitari de qualitat, habitatges dignes, oportunitats de feina, menjar nutritiu, aigua potable…

 

El tercer «aliat» del canvi climàtic és la ineficàcia comunicativa dels defensors de la democràcia universalista a l’hora de parlar del… canvi climàtic.

Es tracta d’un llenguatge incomprensible per a la majoria de la gent quan tota teoria rellevant hauria de plantejar-se en un llenguatge i una terminologia ben concreta que entengués el públic. Així mateix, caldria evitar els atacs descarnats a les forces del mercat si hom vol arribar als consumidors sense espantar-los. Malgrat que és urgent anteposar els objectius humans als econòmics i no permetre, doncs, que el dogma econòmic (secundari) dictamine quins són els objectius a assolir i s’impose a la salvació del planeta (prioritari), no podem centrar-nos tan sols en l’atac.

La solució passa per emfatitzar els objectius humans com a prioritaris en un llenguatge que entenga la gent sense insistir en responsabilitats del capitalisme i deures abstractes a seguir. És a dir, si volem que la gent entenga, cal emprar una terminologia comprensible que defenga l’objectiu fonamental des de totes les perspectives possibles mitjançant una línia argumental motivadora.

Certament, ens calen línies de comunicació que permeten l’establiment d’una aliança mundial que destaque què tenim en comú tots els éssers humans. Podríem aconseguir-ho ampliant el nostre reduït espai de visió perquè ens impedeix veure amb claredat, frenant els canvis excessius de perspectiva i evitar els enfrontaments continuats entre nosaltres.

Amb els polítics no hi podem comptar. Els qui no han estat guanyats per l’escepticisme a causa de les circumstàncies, defensen els interessos del neoliberalisme. Dissortadament, ha provocat massa mal i els resultats n’han estat desastrosos. Sols amb una democràcia universal, es recuperaria el paper intermediari dels polítics.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top