Els tres dies de Nadal i la importància cultural del número tres

27/01/2021

Quan es publique aquest article, serem ja en ple Advent (que enguany comença el 29 de novembre), el temps litúrgic de preparació al Nadal (Adventus Redemptoris, ʽvinguda del Redemptorʼ, la segona Persona de la Trinitat).

Temps d’expectació litúrgica i també popular (no són aspectes oposats), car Nadal és un dels moments tradicionalment més joiosos de l’any, moment en què, en família, es gaudeix, es menja bastant, i plats suculents (el putxero, el titot…) i dolços (torrons, pastes…), coses que en la majoria de llars fins fa ben poc a penes es tastaven la resta de dies. Tota una festa que, és clar, ara ens costa entendre davall tanta borumballa i oripells comercials. Tota una festa, sí, tanta que el nostre poble (i és una cosa ben curiosa) ha sentit la necessitat de triplicar-la. No basta amb el dia canònic de Nadal, el 25 de desembre i la seua vespra, sinó que s’afegeix un segon dia (el 26: Sant Esteve) i un tercer (el 27: Sant Joan Evangelista). Açò no és litúrgic, eclesiàstic, sinó un invent social. Però, atenció, aquest invent té aspectes simbòlics, litúrgics en certa mena, que abordarem breument en les línies que segueixen.

Fixem-nos que la triplicació també s’ha imposat en l’altra festivitat joiosa de l’any: la Pasqua, el Diumenge de Glòria, en què, després dels rigors i penitències quaresmals i de Setmana Santa, s’esclata de goig i el poble eixia al camp primaveral a gaudir del bon oratge, socialment, i també es mengen coses ben apetibles: fritangueta, conill amb tomaca, llonganisses de Pasqua, faves tendres…), incloent dolços (les mones). Per això tenim tres dies «de mones».

Per què tres dies? No és tan sols un intent de prolongar l’alegria i l’exultació, perquè aleshores podríem haver inventat quatre o cinc dies de Nadal o de mones. És pel simbolisme intrínsec del número tres. Un símbol immens, un arquetipus de l’imaginari humà, com ja va destacar Carl G. Jung i tants altres antropòlegs i pensadors.

El tres és, per a l’ésser humà de totes les cultures, un número de plenitud, d’allò desenvolupat perfectament. Innombrables són els encanteris, fetilleries, supersticions, en què una expressió o rogativa es repeteix tres voltes per a atorgar-li plena eficàcia. També en rituals ortodoxos: considerem els tres Ave Maria i els tres Gloria Patri de l’Àngelus.[1] Però també en els contes populars: l’heroi o protagonista sovint és sotmés a tres proves per a demostrar el seu valor o  que mereix obtenir la mà de la princesa o el premi que siga…

No cal insistir en el tema de la Trinitat, dogma central del cristianisme, el qual triplica la divinitat sense posar en qüestió la seua unitat: podem dir que eixa Trinitat, més aïna, explica la Unitat, l’arredoneix, la fa més plena pel simbolisme ancestral per a la nostra espècie del número tres… I la trobarem en totes les cultures.

El tres és el símbol d’allò diví, perfecte. «Els números imparells plauen als déus» ens diu Virgili en les Bucòliques. I el tres és el primer número imparell després de l’1 inicial. Així, el romans tenien la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno, Minerva, que en altres èpoques van ser Júpiter, Mart i Janus (o Júpiter, Mart i Quirí: importa més el tres que no el nom concret dels déus), expressió del desplegament inicial de la Divinitat en una religió politeista. Similarment, en l’hinduisme trobem la Trimurti, les tres divinitats essencials (Brahma, Vishnú i Siva), les tres cares del poder diví. I el mateix podem trobar en la mitologia cèltica (Taranis, Tutatis i Esus)[2] i germànica (Odín, Thor i Freyr). I més enllà: «tres són tots els déus», afirma l’Himne a Amon del papir de Leyden egipci, malgrat la infinitud de divinitats egípcies, s’anomenen com s’anomenen en cada ocasió. O siga, hi insistim: és més important el número tres que la caracterització concreta dels déus (Osiris, Isis, Horus; o Amon, Ra, Ptah, etc.). Allò amb sentit ver, immediat, és el desplegament ternari.

Hem de parar esment al fet que les novenes tenen el simbolisme del tres per tres, o siga, un tres al quadrat, la qual cosa multiplica el simbolisme del tres i desplega encara més l’eficàcia de la tríada. És normal, doncs, que s’utilitzen tant en rogatives. Festes com la de la Mare de Déu de la Salut d’Onil (un cas entre tants), que és en origen una novena-rogativa per la salut front a una epidèmia de pesta al segle XVII, troben així el seu significat ple.

Parlant de rogatives i penitències: els jueus tenen no tres dies d’expansió dels dies de joia com nosaltres a Pasqua i Nadal, sinó tres setmanes de lamentació i penitència per la destrucció del temple de Jerusalem, en el temps de bein ha-metzarim.

El tres es repeteix òbviament en la missa cristiana, tan rica (tan aclaparadora!) en simbolismes i en arquetipus. Destaquem el mateix Trisagion (el Sanctus), provinent d’Isaïes, en què repetir tres voltes que Déu és sant (millor, el Sant) és la fórmula adient per a destacar la plenitud d’eixa adoració. I que el Kyrie i l’Agnus Dei, expressions de penediment i petició de perdó, també tenen una formulació ternària.

De manera que això dels «tres dies de Nadal», un invent popular propi d’aquest poble nostre, amb especial inclinació per la festa, pel gaudi social, comunitari, eixos tres dies de menjar putxero i de joia, sí té en el fons quelcom de litúrgic, que entronca amb les estructures profundes del pensament humà, en eixos arquetipus de l’imaginari col·lectiu, reflectits també en la litúrgia, que ens fan societat.

[1] Vegeu: https://revistasao.cat/campanes-i-cultura-ii-sant-bonaventura-i-langelus/

[2]Taranis (≈ Júpiter), Teutatès o Tutatis (≈Mercuri) i Esus (≈Mart), la tríada de la nit. Tutatis, recordem, és el déu invocat reiteradament (Per Tutatis!) en les historietes d’Astèrix el gal, de Goscinny i Uderzo; Aquesta triada de les historiete d’Astèrix, apareix esmentada a La Farsalia o Bellum Ciuile, del poeta romà Marc Anneu Lucà (Goscinny i Uderzo, uns genis, estaven molt ben informats).