Els txuktxis

Els txuktxis viuen a l’extrem oriental de Sibèria, separats d’Alaska per l’estret de Bering. La meitat del seu territori és al nord del cercle polar àrtic. L’hivern dura fins a deu mesos. La temperatura mínima registrada és de seixanta-un graus sota zero. És la zona més despoblada de la Federació Russa. La major part dels setze mil txuktxis (segons el cens del 2021) viuen al Districte Autònom de Txukotka.

Tradicionalment, els habitants de la costa caçaven foques, balenes, morses i lleons marins; els de l’interior pasturaven ramats de rens i eren nòmades. Uns i altres parlaven la mateixa llengua: la llengua txuktxi, que pertany al grup de les anomenades llengües paleosiberianes.

Els russos no van posar un gran interès a conquerir el territori. Després d’algunes infructuoses campanyes militars, van abandonar el propòsit i no se’n tornaren a recordar durant molt de temps. Dins la legislació de l’Imperi Rus, cap a la meitat del segle XIX els txuktxis es trobaven entre els pobles que «no estaven completament sotmesos». El seu aïllament i la inclemència del clima els protegien. Mercadejaven amb els russos i amb els baleners nord-americans que arribaven a les seves costes.

Aquesta independència de facto va durar fins al final de la dècada de 1930. Abans de la Revolució Russa, a penes hi havia unes dotzenes de txuktxis que havien après a llegir i escriure en rus. Els bolxevics van voler alfabetitzar la població. Dotaren la llengua txuktxi d’un alfabet i d’unes primeres gramàtiques. Els nens començaren a anar escola, on aprenien el txuktxi i el rus. Fins aquell moment, la gran majoria de la població havia estat monolingüe.

Ningú, abans del 1930, hauria pogut preveure que la llengua txuktxi, tot i no disposar de diccionaris ni de gramàtiques, corregués cap perill de desaparèixer. El primer diccionari txuktxi-rus, redactat per Vladimir Bogoraz, es va publicar el 1937. El govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques anà desenvolupant els seus plans polítics i econòmics. Hi obrí mines de carbó i d’or i instal·là camps de treballs forçats a la regió: els famosos gulags. Els txuktxis van acabar caient sota el domini estranger.

El 1948, un jove txuktxi anomenat Iuri Ritkheu va voler viatjar fins a Sant Petersburg, per estudiar en l’Institut del Pobles del Nord que havia fundat Bogoraz. Ritkheu havia nascut a Uelén, a la punta més oriental de la península de Txukotka. Navegà de l’Àrtic al Pacífic i a Vladivostok pujà al tren Transsiberià, que el portà a Moscou. El viatge va durar tres mesos. Quan arribà a Sant Petersburg, encara eren ben visibles els senyals de la destrucció a què havia estat sotmesa la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. A l’inici del segle XX, Bogoraz havia publicat cent seixanta-vuit contes recollits als campaments txuktxis. Ritkheu publicà el seu primer recull de relats el 1953 i el titulà Gent de la nostra costa. El llibre, escrit en rus, va ser publicat per l’editorial Jove Guàrdia.

Abans del 1932, els txuktxis no havien tingut una literatura escrita. Ritkheu traduí per a ells obres de Puixkin, Tolstoi i Gorki. Va fer de periodista per als anomenats «pobles del nord». Escriví tant en txuktxi com en rus. No contradeia les directrius del règim comunista. El van considerar el «pare de la literatura txuktxi» i, alhora, «l’autor indígena més important de la literatura russa». Un indígena inofensiu des del punt de vista del règim. El van nomenar agregat a la UNESCO i, per aquest motiu, viatjava molt a París. Potser en aquell moment encara no podia parlar obertament del «genocidi silenciós» a què era sotmès el seu poble. Però tenia unes idees molt clares sobre la importància de les llengües. Sabia, per exemple, que calia parar atenció al fet que les paraules per a definir el gel del mar i el gel del riu tenen una arrel distinta en llengua txuktxi, perquè era vital que els caçadors els sabessin reconèixer.

La població al Districte Autònom de Txukotka havia crescut de manera molt notòria, tot i que després de la mort de Stalin els gulags van començar a ser clausurats. Com que el territori fa frontera amb Alaska, la presència de contingents de l’exèrcit soviètic era considerable. El 1959 hi havia quaranta-sis mil habitants. El 1969, cent mil. El 1979, cent trenta mil. El 1989 hi havia més de cent seixanta mil habitants. Menys de la dècima part eren txuktxis. Les mines d’or i plata, d’estany, de mercuri, de tungstè, atreien treballadors. Després de l’enfonsament i la dissolució de la Unió Soviètica, s’imposà el desconcert. Durant dues dècades baixà la població, fins que s’estabilitzà al voltant dels cinquanta mil habitants. Només una quarta part són txuktxis (segons el cens del 2021). Els russos són majoria des de fa moltes dècades. Han imposat el rus i no han tingut cap interès a aprendre el txuktxi, tot i que és també llengua oficial al districte. Dels setze mil txuktxis que viuen a Sibèria, només un terç conserven la llengua, que corre un clar perill d’extingir-se.

Ni una sola vegada el governador del districte ha estat un txuktxi. Tota la península de Txukotka està esquitxada en l’actualitat d’antics pobles miners abandonats: Aliskerovo, Bristi, Vessenni, Leningradski, Iultin, Poliarni… La història de tots aquests pobles és la mateixa: s’obria una mina, es construïen uns carrers, s’aixecaven uns blocs d’edificis, venia gent a habitar-los (sobretot russos i ucraïnesos), s’obrien escoles, botigues, una oficina de correus, una biblioteca, un hospital… Després, al cap de trenta o quaranta anys, la mina s’exhauria, tallaven la calefacció i l’electricitat i el poble quedava deshabitat. Només les poblacions costaneres dels txuktxis, dedicats encara a la caça de balenes i a la cria de rens, es mantenien més estables. Els txuktxis, però, s’anaven replegant cap a l’est, cap a l’estret de Bering. La llengua anava perdent extensió territorial.

Revista 496. Novembre 2023.