Els valencians i els altres

 

Una societat? Una comunitat, més o menys autònoma? Una regió? Una nacionalitat? Una nació? Un conjunt de tres províncies? De trenta-i-escaig comarques? De centenars de municipis? Una munió atomitzada de cinc milions de persones? Podem discutir què som els valencians (i les valencianes!), però difícilment podem discutir que som alguna cosa. I, com que som alguna cosa, d’alguna manera ens mirem i ens miren, com aquesta cosa que som, vull dir.

Des de l’inici de la nostra espècie, a la càrrega genètica vam incorporar allò que diríem acerb cultural. Però la cultura no és única, és clar. Ens fa diferents. I la diferència, real o percebuda, tant és, provoca consciència de nosaltres mateixos, és a dir, genera aquesta paraula tan polisèmica i tan usada: identitat (identitats, en concret). El que som sempre ho som en relació amb alguns als que atribuïm que no són el que som. Sembla un joc de paraules, però no ho és.

Els grups humans ens observem. L’observació mai no és neutral. De fet, amb les mirades als altres ordenem i classifiquem tant el proïsme com nosaltres, nos-altres. En particular ens mirem més si estem a prop, si som veïns, de vegades pròxims culturalment també, la qual cosa requereix un esforç de clarificació, una afirmació identitària més ferma (ells diuen petit i nosaltres xicotet. Que no siga, del tot, cert, és ben igual). Freud anomenava aquest procés el narcisisme de les petites (perdó, xicotetes) diferències.

No només som veïns d’espai físic. També ho som de classe social, de gènere, d’orientació sexual, d’hàbitat i de moltes més coses. El veïnatge territorial, en concret, ve definit per viure dins o fora d’una ratlla, política, administrativa o fins i tot imaginària. No totes les ratlles, fronteres, han estat tan clarament delimitades com ara (la qual cosa no vol dir que ara ho estiguen de manera rotunda. De vegades, és un desert, una mar o una cadena muntanyenca). Precisament de la importància de les fronteres dona idea que resulte inquietant les delimitacions fluïdes, poroses (i totes, d’alguna manera, ho són). Busquem la seguretat del d’ací cap allà açò i d’allà cap al més enllà allò altre. Qui podria dubtar que els humans som éssers territorials? En som més coses, és clar, però estem habituats a nomenar nostre un espai físic determinat (el problema és que sovint un territori o una part d’ell és reivindicat com a propi per més d’un grup).

Els valencians som un dels molts grups territorials que viuen al planeta. Ocupem un espai físic, no molt gran, de poc més de vint mil quilòmetres quadrats (molt més habitat a la costa, massa, molt menys a l’interior, massa poc i d’altra banda, més al centre i al sud que al nord). Aquest espai s’ha mantingut si fa no fa inalterable des de primeries del segle XIV. La Sentència Arbitral de Torrellas de 1304 i el Tractat d’Elx de 1305 van definir la frontera meridional entre les corones d’Aragó i de Castella i va incorporar al Regne de València el que seria la governació d’Oriola, també coneguda com, des d’una mirada del cap i casal, dellà Xixona. Les fronteres del Regne de València foren estables fins a la desaparició el 1707 per justo derecho de conquista del rei Borbó Felip V. Però fins i tot amb la destrucció política de l’autogovern valencià se’n mantingueren les ratlles. Tant és així que, per fortuna, les províncies no van modificar les fronteres externes històriques del Regne de València, tret de la incorporació de determinats territoris, bàsicament la comarca de Requena-Utiel a la província de València i els municipis de Villena i de Saix a la d’Alacant i, per una altra banda, Cabdet, ciutat històricament valenciana, va ser integrada en la província d’Albacete.

Les ratlles polítiques, tard o d’hora, acaben per generar identitats, també les provincials, per descomptat. En deu anys, faran dos segles les províncies. I, agrade o no, el temps no passa debades. Tot amb tot, en general, no es qüestiona la unitat territorial del País Valencià. L’alacantinisme polític és electoralment residual, la qual cosa no significa que no hi haja una contestació significativa al centralisme de València i una certa rivalitat provincial, que també existeix (la rivalitat, no la proposta de secessió), amb una altra intensitat, a Castelló.

De fet, que els valencians tinguem coses en comú no significa que no tinguem diferències. Com ja he apuntat, des del segle XIX estem dividits administrativament en tres províncies. A més, dins del País Valencià hi ha territoris històricament valencianòfons i castellanòfons (els arabòfons van desaparéixer, per l’expulsió dels moriscos, al segle XVII). Però la diversitat lingüística i cultural no acaba, ni de lluny, ací. Acostume a repetir una xifra de la qual hauríem de ser més conscients. Fa només seixanta anys la població valenciana era la meitat que ara. I l’increment demogràfic no s’ha produït només perquè la taxa de naixements ha superat la de mortaldat sinó, de manera decisiva, per l’emigració: espanyola en la dècada dels seixanta i setanta del segle passat i internacional a finals del XX i principis del XXI. Mai no hem sigut una potència demogràfica, però ara tenim una població superior a huit estats independents de la Unió Europea i semblant a uns altres quatre, com ara Croàcia, Finlàndia, Eslovàquia i Dinamarca.

És evident que els nous valencians aporten molt al país, també diversitat cultural, que no hauria de ser vista només com un problema sinó com una font d’oportunitats. El valencià, però, hauria de ser la llengua i la cultura d’acollida. I normalment no ho és, sobretot per les dificultats d’un estat com el Regne d’Espanya que aspira a ser monolingüe i a reduir la pluralitat lingüística, també la històrica i l’oficial, a l’àmbit informal, festiu o rural. Perquè aquesta és la cosa, qui tutela, controla i, cada colp més, redueix l’autogovern dels cinc milions de valencians són les institucions centrals de l’estat. Ho dic en plural, perquè no és només l’executiu i el legislatiu. També ho és el judicial, que constreny l’autonomia amb una eficàcia que no albiraren els legisladors.

I és que, en general, a Madrid miren els valencians des del poder, és a dir, amb supèrbia i menyspreu, que s’atribueix també als elements culturals als quals se’ns associa, en particular la llengua i cultura valencianes (catalanes, és clar, tot i que no sempre això és reconegut). Així, també és mirat amb supèrbia i menyspreu la literatura en valencià (qui coneix a Valladolid a Joan Fuster?), igualment com les reivindicacions d’un finançament just. Aquesta és una dinàmica general entre el centre, polític o de qualsevol altre tipus, i les perifèries. El centralisme i l’arrogància de les elits madrilenyes no és singular, però és el que més ens afecta (sí, també n’incideixen uns altres processos de globalització, però no dispose d’espai ni tan sols per a esmentar-los). El mite del Levante Feliz i la turistització del País Valencià ha fet la resta. Els valencians també som vistos com gent que viu bé, envoltats de platges i bon oratge, un lloc perfecte per a passar les vacances i potser la jubilació.

Al control i domini poden donar-se tres grans tipus de respostes des de les perifèries: les podríem anomenar acceptació passiva, sovint majoritària; acceptació activa, entusiasta fins i tot, i el rebuig, normalment minoritari. Al País Valencià també passa si fa no fa això. En general, a la majoria dels valencians ja els va bé la situació actual. Potser, segons com, remuguen, però miren Madrid amb respecte i fins i tot admiració. En general, se senten còmodes amb el nosaltres que impulsen les institucions i els mitjans de comunicació, tot i que usualment és un nosaltres excloent als valencianoparlants i, segons com, als valencians, en general. Fins i tot, una minoria és entusiasta del statu quo i col·labora activament en el procés de nacionalització espanyola al País Valencià. Al cap i a la fi qualsevol conflicte nacional entre un centre i una perifèria també és un conflicte civil, intern, en la perifèria mateixa. Sense col·laboracionistes cap poder exterior pot fer-se efectiu en un altre territori.

Als qui s’oposen a la mirada resignada a la dominació centralista madrilenya (i nacionalista espanyola) se’ls anomena valencianistes o nacionalistes valencians. Se n’ha parlat molt, d’ells, però s’han estudiat poc. Fins i tot tenim moltes llacunes en l’estudi de la història mateixa del valencianisme polític. Però planten cara, de manera més o menys eficaç. En qualsevol dels casos, en la mesura que els valencianistes cresquen el País Valencià deixarà de ser simpàtic als ulls de les elits madrilenyes.

Què seria, per tant, la identitat valenciana? Podria ser la identitat mitjana dels valencians. En el cas que ens ocupa, atenent que existeix una majoria acomodatícia, eixiria una identitat no massa llunyana a les identitats castellano-manxega o extremenya, una identitat autonòmica valenciana, que enllaça amb la identitat regional històrica de finals del segle XIX i primeries del segle XX. Això es fa servir per a negar la condició del País Valencià fins i tot de nacionalitat històrica. Però és una veritat a mitges: aquesta mitjana amaga una dispersió important, la d’una minoria que qüestiona la felicitat llevantina. Caldrà insistir-ne: el País Valencià probablement no és Catalunya ni el País Basc, però tampoc no és Múrcia o La Rioja. A diferència d’aquestes comunitats, ací hi ha un conflicte identitari valencià. No tothom se sent confortable dins del Regne d’Espanya. I en això estem… encara.