Els valencians passen pàgina

S’ha acabat la política emfàtica. Les eleccions autonòmiques i municipals del 24 de maig del 2015 han obert una nova etapa històrica, després que els valencians han decidit passar pàgina a una manera d’entendre el poder hegemònica entre nosaltres durant més de vint anys. S’ha acabat, almenys, l’èmfasi en aquell discurs populista que demanava situar València en el mapa a base de talonari, i s’ha acabat el seu correlat de saqueig, de caciquisme i de corrupció.

En un context general a Espanya de gir cap a polítiques d’accent ciutadà, contràries a un triomfalisme demagògic com el que ha exhibit el PP mentre aplicava, per a fer front a la crisi, un dur programa de retallades socials i devaluacions laborals, el resultat al País Valencià ha oferit algunes dades singulars que condicionaran el futur d’aquesta societat.

Com en el conjunt del territori peninsular, la crisi del sistema articulat en la Transició ha vingut acompanyada de l’emergència de noves formacions polítiques, singularment Podem i Ciutadans, però, a diferència d’altres ciutats i comunitats autònomes, ací ha estat una força autòctona la que s’ha situat al capdamunt d’aquest moviment. L’arribada de Compromís a l’Alcaldia de València, de la mà de Joan Ribó, no sols acaba amb els vint-i-quatre anys de franquisme sociològic de Rita Barberá, sinó que trasllueix un desplaçament del vot urbà cap a noves identificacions. Qui ho havia de dir fa només un parell d’anys?

Aquesta irrupció de Compromís, d’altra banda, és proporcional al retrocés dels socialistes en els àmbits urbans. La conformació d’un govern de coalició, sostingut en la força parlamentària del PSPV-PSOE, Compromís i Podem, ja ha apuntat les tensions que la transformació sociopolítica que s’ha produït du aparellades, amb el pols inicial entre Ximo Puig i Mònica Oltra per presidir la Generalitat.

Els socialistes, en el nivell més baix de suport electoral de tota la història democràtica, s’hauran d’acostumar a ser un partit més, a bregar sense els privilegis de l’esquema bipartidista. I hauran de prendre mesures per aturar el seu declivi, sense deixar-se enganyar pel fet que Puig siga president del Consell ni per la idea consolatòria que han “recuperat” per mèrits propis el poder tant de temps després (si ho han fet, no ha sigut precisament gràcies als seus bons resultats).

D’altra banda, els valencianistes d’esquerra de Compromís hauran de fer real en el seu comportament la vocació pluripartidista i transversal, l’orientació democràtico-radical que proclama la seua líder. Les seues legítimes i favorables perspectives d’ascens no haurien d’imposar-se, com a prioritats sectàries de partit, a l’assoliment del bé comú i a la responsabilitat de govern. La cultura de coalició, entre nosaltres, s’ha d’inventar i hi ha exemples en altres governs de progrés que aconsellen el que no s’ha de fer. Aconseguir que funcione raonablement un Consell de coalició serà la gran aportació de Compromís a la convivència i al futur.

De moment, mentre el PP s’endinsa en un purgatori que és difícil saber on el portarà, les dues forces noves, Podem i Ciutadans, emprenen el camí en les Corts Valencianes i en els ajuntaments sense assumir gaires responsabilitats. La seua evolució dependrà en bona mesura d’allò que passe amb les seues marques a partir de les pròximes eleccions generals en el conjunt de l’Estat. Per això és difícil saber, ara mateix, quin destí els espera en la nova pàgina que acaben d’obrir col·lectivament els valencians.

Adolf Beltran. Periodista

Article publicat al nº 406, corresponent a juliol/agost de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar.