Els van expulsar

La primavera passada vaig visitar Florència i altres ciutats italianes en un viatge que durà deu dies –i del qual vaig parlar en el número de juny de saó. Recorde haver tornat a València amb el clàssic estranyament de qui ha estat un temps fora de casa. Un estranyament que et fa reparar en detalls que havien passat desapercebuts, com ara la proliferació –en alguns balcons del barri vell– d’uns cartells que diuen: «Veïnat en perill d’extinció. Ens estan expulsant». Prompte vaig saber que era una iniciativa del col·lectiu EntreBarris (https://entrebarris.org), a la qual s’havia adherit Amics del Carme. Es tracta d’un crit d’alerta contra la pressió turística i urbanística que pateixen diversos barris de la ciutat, en especial Ciutat Vella. Per això, al balcó de casa també vam penjar la pancarta.

L’avís és necessari, imprescindible, però tanmateix resulta imprecís. Perquè la bona veritat és que els habitants tradicionals del barri del Carme, de Velluters o del Mercat, fa molt de temps que van ser expulsats (amb poquíssimes excepcions, com ara el carrer Canyete, una mena de fòssil de l’antiga vida intramurs). Dit d’una altra manera: fa molt que la xarxa tradicional de relacions familiars, comercials i culturals que caracteritzava els barris vells de València es va trencar fins a interrompre’s de manera quasi definitiva. No s’ha incidit prou en l’impacte brutal, desolador, de la riuà de 1957, a pesar de les interessants exposicions commemoratives que li ha dedicat el muvim, per exemple. El Túria se’n va eixir de mare i la ciutat canvià per sempre. El Pla Sud, amb el nou llit del riu, va marcar una frontera física que va migpartir la transició natural de l’horta de València i dels pobles veïns. Aquesta frontera va delimitar un nou espai de creixement que encara no s’ha acabat d’urbanitzar (pensem en Sant Marcel·lí, Faitanar, la Torre o la Punta). Per sort, la pressió social va evitar la catàstrofe al Saler i va aconseguir que el vell caixer del Túria esdevinguera un jardí extraordinari, que articula la ciutat d’oest a est i li proporciona un espai d’expansió social i ciutadana de primer orde.

Però tot això va passar molt després de la inundació: un dels efectes immediats va ser la degradació urbanística del centre històric i, en especial, del barri del Carme. Moltes famílies (entre elles avantpassades meues) van haver d’abandonar les seues cases i es van traslladar als barris nous que creixen, precisament, cap al sud i l’oest de la ciutat: la Llum, Tres Forques, la Fontsanta… Les velles finques es van deteriorar a poc a poc i moltes es van enderrocar al cap dels anys. Al mateix temps, el to social del Carme es va afeblir i, a partir dels anys setanta, els joves que hi quedaven foren particularment vulnerables a l’expansió de l’heroïna, l’alcoholisme i la sida. Qui va poder, va fugir. Dels qui quedaren, molts sostingueren el barri amb un orgull digne de tots els elogis: sense ells –i sobretot sense elles– el Carme seria ara un record mític de la ciutat. És cert que setanta anys abans una part importantíssima de la burgesia s’havia traslladat al nou eixample, carrer Colom avall. Però la menestralia hi havia romàs, fins que la riuà, la droga, la falta d’inversió, l’oblit i l’abandó els van fer anar-se’n. L’expulsió no és cosa d’ara: els van –els vam– expulsar fa molt de temps. I seria molt trist –i molt injust– que els qui ara ens sentim expulsats oblidàrem aquella gent.