Emma de Barcelona

En finalitzar l’estrena de la pel·lícula catalana La abadesa aparegueren davant el públic assistent el director català Antonio Chavarrías (l’Hospitalet de Llobregat, 1956) i l’actriu principal, també catalana, Daniela Brown (Barcelona, 1997), en el paper de l’abadessa. Estem en una sala de cinema de la ciutat de València. Tot dos s’expressen en castellà: són suggeriments de la productora, de la distribuïdora o del mateix director? I això que la pel·lícula es desenvolupa en els segles IX i X, en el territori de la Catalunya Vella. A més, l’abadessa, centre de la història, és un personatge rellevant, Emma de Barcelona (880-942), filla de Guifré el Pilós i de Guinidilda d’Empúries, comtes de la Cerdanya, Urgell, Besalú, Osona, Girona i Barcelona. Director i actriu, que dominen el català, van responent en castellà les preguntes del públic. Soc l’únic que ho faig en català. A la meua pregunta de per què a la còpia projectada sols se sent parlar castellà, llatí i francés (ho fa l’emissari del rei franc), però cap persona s’expressa en la nostra llengua, contesta Antonio Chavarrías, després de preguntar al públic de la sala si entenen el català (?), desgranant, un tant vacil·lant, una sèrie de raons filològiques i històriques per tal de justificar l’absència del català en la pel·lícula: que encara no està clar que aleshores es parlara català, que els habitants d’aquells segles s’expressaven en llatí vulgar, que Emma tenia com a llengua de comunicació la parla dels francs… Precaució o simplement política comercial? En el moment crític que vivim caldrà recordar el punt 4 de -NOS! Llengua i País, plataforma per a defensar i promoure la nostra llengua: «Instem a l’increment de la presència del valencià en els mitjans de comunicació, les plataformes digitals, les xarxes socials i el cinema».

I això que ens referim a un guionista i director prestigiós, amb pel·lícules doblades al català com Una ombra en el jardí (1990), Les vides de Cèlia (2006) o Dictat (2012), a més de productor de films claus de la cinematografia catalana com L’arbre de les cireres (1998) i Pau i el seu germà (2001) de Marc Recha, Dins la ment de l’assassí (2002) d’Agustí Villaronga o La por (2013) de Jordi Cadena, amb premis en diversos festivals.

I ara tot d’una ens sorprén amb l’estrena de La abadesa, sobre Emma de Barcelona, personatge de la historiografia catalana. És coneguda com la primera abadessa de Catalunya als segles IX i X, durant el procés de deslligament de la tutela de l’imperi carolingi. Així ho podem constatar en el llibre Emma de Barcelona, de Maria Pau Trayner Vilanova i Joana Ripollès-Ponsi. En el relat històric d’aquestes autores, l’abadessa de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès), primer monestir femení de la història de Catalunya (887), Emma, dona emprenedora, hàbil, bastí fonaments necessaris en la construcció del territori, participà en la seua vida econòmica, dirigí la repoblació de les comarques centrals de Catalunya, creà moltes parròquies i ajudà a la dignitat i la seguretat de les dones del monestir, aïllades i insegures, filles d’altres famílies comtals o bé filles naturals, en un moment històric complex, tot mantenint una lluita contra el poder dels seus germans i els intents de tancar el monestir. Anàlisi que se li escapa a Chavarrías, col·locant el monestir a terres d’Osca, al castell de Loarre, lluny del territori que li era propi, marginant el català i oblidant-se del context històric.

Aquestes reflexions van en la línia del que escriu en el diari Ara Eulàlia Iglesias, crítica especialitzada en cinema i professora a la Universitat Rovira i Virgili, que subscric plenament: «En la seva aproximació a la religiosa, Antonio Chavarrías elimina tot el que tingui a veure amb la història de Catalunya i deslocalitza la seua figura. La paradoxa final és que, en un film que exclou el català, Emma de Barcelona es legitimi a ulls de l’audiència del segle XXI com a abadessa inclusiva d’altres cultures».

Revista número 501. Abril 2024.