Emparellaments sagrats i mitològics (I)

En el santoral cristià i en les mitologies clàssica i hebrea és relativament freqüent trobar personatges emparellats; uns emparellaments el significat dels quals pot ser divers: germans (tant en la versió cooperant com en l’antagònica), matrimonis, parelles homoeròtiques, sants agrupats per haver sigut martiritzats alhora, locucions populars, etcètera. Paga la pena dedicar-los algun article.

PARELLES EN LA MITOLOGIA BABILÒNICA I ELS INICIS DE L’HEBREA

Moltes de les mitologies antigues comencen establint una dicotomia prèvia abans de fer diferenciacions més complexes i completes. És el cas de l’Enûma Eliš (‘Quan en les altures’), un poema babilònic escrit al segle XII aC que narra l’origen de l’univers. Un origen que, per als antics mesopotàmics, es devia a dues divinitats: la deessa de l’aigua salada, Tiamat, i el seu espòs Apsu, el déu de l’aigua dolça; tots dos van començar dividint l’univers en dues parts, el cel i la terra.

Es tracta d’un inici similar al del Gènesi jueu: «Al principi Déu va crear el cel i la terra»; un Déu, Elohim, que, tot siga dit, sembla ser una multiplicitat de déus ja que és el plural d’El, ‘Déu’.[1]

En un altre mite babilònic, l’Epopeia de Guilgameix, aquest heroi-rei-constructor té com a parella el seu amic Enkidu (fet a partir d’argila), que representa les forces de la foscor i el costat animal de l’home, i que se civilitza amb l’encontre amb una dona, la cortesana sagrada Xamhad.

En la Bíblia, l’origen de l’home i de la dona no està clar. O, almenys, n’hi ha dues versions que difereixen: en el Gènesi 1.27 Elohim els crea simultàniament el sisè dia;[2] per contra, en la creació per Jahvé-Déu (a partir de Gn 2.4) hi ha una prelació de l’home sobre la dona (Gn 2,7-23), amb el mite de la costella inclòs. La creença popular, però, fa una amalgama d’ambdues versions i fins i tot atribueix el nom d’Adam al primer home malgrat que aquest nom no apareix fins al verset 5.1 («Aquest és el llibre de la descendència d’Adam»), mentre que Eva ja és nomenada així amb anterioritat: «L’home va donar a la seua dona el nom d’Eva» (Gn 3.20). Els dos fills més famosos, Caín i Abel, representen els dos primitius oficis de la humanitat, llaurador i pastor (Gn 4), amb l’enfrontament i victòria de l’agricultor Caín.

Com en els casos anteriors, moltes altres parelles mitològiques serviran com a metàfores, al·legories o símbols per a transmetre, més enllà de l’anècdota, categories relacionals: home/dona, cultivador/pastor, civilitzat/salvatge, etc. En aquesta primera part només parlarem dels personatges de l’Antic Testament, i per organitzar-los farem servir l’ordenació canònica dels llibres bíblics.

PARELLES EN L’ANTIC TESTAMENT

PENTATEUC. TORÀ. GÈNESI

• Isaac i Ismael (Gènesi 15-22). Germans de pare (Abraham) i fills respectius de Sara i Agar, van ser els antecessors dels israelites (Isaac) i dels àrabs (també coneguts com agarens o ismaïlites). Per això, tant el judaisme estricte com els seus epígons, el cristianisme (síntesi entre el judaisme i l’hel·lenisme) i l’islamisme (a partir del judaisme nizarita) es denominen religions abrahàmiques o «del llibre», entenent el cànon jueu o Tanakh com a antecessor compartit de les tres religions. És molt conegut l’episodi de l’intent de sacrifici d’Isaac per part d’Abraham a Jahvé; una versió (el filicidi ritual per congraciar-se amb la divinitat i escampar els mals que patia una població).
• Patriarques Esaú (o Edom) i Jacob (posteriorment, Israel), fills bessons d’Isaac i Rebeca. Són culturalment destacables la venda per part d’Esaú de la primogenitura (Gènesi 25,27-34), a canvi d’un plat de llentilles quan tornava famolenc a la llar al seu germà menor, que ha conspirat amb Rebeca per enganyar Jacob, ja cec, i fer-se passar pel germà major tot emmascarant el seu braç amb una pell de corder; i la posterior reconciliació dels dos germans. Ambdós bessons són els epònims respectius dels edomites (al sud-oest de l’actual Jordània) i israelites. Hi ha dades que apunten que el Llibre de Job, un dels més bells, transgressors i complexos de la Bíblia, bevia de la cultura edomita.
• Lia i Raquel, filles del patriarca Laban (familiar d’Abraham) (Gènesi 30). Ambdues van ser esposes de Jacob (Israel) i mares de molts dels fills que originaren les dotze tribus d’Israel.
• Judà i Tamar (Gènesi 38). Judà, fill de Jacob i de Lia, va tindre relacions sexuals («va conèixer», en terminologia bíblica) amb la seua nora Tamar (‘palmera’, en hebreu), la qual, casada amb un fill de Judà, Onan (antecessor etimològic d’onanisme), no tenia fills.

LLIBRES PROFÈTICS. JUTGES, SAMUEL, REIS

• Jael i Sisserà. Jael, una dona israelita, va matar Sisserà, general de les tropes cananees, clavant-li a martellades una estaca en el cap. El seu episodi està narrat en el Llibre de Dèbora (Jutges 4,17-21 i 5,23-27).
• Samsó i Dalila (Jutges 13-16). El nom de Samsó, un dels jutges d’Israel, significa etimològicament, ‘home del Sol’, i els cabells que li talla la filistea Dalila (‘la lluna’) i el priven de la seua força venen a representar el cicle circadiari: els raigs solars que desapareixen quan la Lluna impera en el cel, creixen de nou (com els cabells de Samsó) per donar pas a l’energia d’un nou dia lluminós.
• David i Goliat (1 Samuel 17,7; i 17,41). El futur rei d’Israel, David, derrota el gegant filisteu Goliat, la qual cosa ha quedat com a metàfora de la caiguda d’un poderós a mans d’u aparentment més feble.
• David i Betsabé (2 Samuel). David, rei d’Israel, comet adulteri amb la dona d’un dels seus generals, al qual envia a la mort per poder-se casar amb ella; d’aquesta unió naixeria el rei Salomó.
• Salomó i la reina de Saba (1 Reis, 10; Cròniques 9). El savi Salomó, fill de David i rei d’Israel, va tindre relacions («va conèixer», en terminologia bíblica) amb l’anònima reina dels sabeus (Iemen), admirada per la seua bellesa i magnificència.

7. David. Michelangelo Buonaroti. 1504

 

ESCRITS. JUDIT, ESTER, RUT

• Judit i Holofernes. Judit, una vídua hebrea de singular bellesa, convidada al campament del general assiri Holofernes, li talla el cap i amb això desorganitza l’exèrcit enemic. El llibre de Judit és un deuterocanònic (afegit a la Tanak jueva posteriorment, en la versió grega)[3] que només reconeixen com a vàlid els catòlics i els ortodoxos, però no els jueus ni els protestants.
• Ester i Mardoqueu. Ambientada en l’imperi persa, narra la complicitat d’una heroïna jueva, Ester, i el seu cosí-tutor Mardoqueu per fer front a una conjura del malvat Amman per enemistar el rei Assuero (Xerxes) amb els jueus i exterminar-los. En record de la victòria d’Ester-Mardoqueu, els jueus celebren anualment la Festa de Purim. Altrament, aquesta història va inspirar Salvador Espriu a escriure la seua coneguda obra Primera història d’Esther.
• Rut i Noemí. Rut, moabita, i sa sogra Noemí, jueva, donen peu al llibre més entranyable de l’Antic Testament, en defensar la igualtat de tots els humans amb independència del seu origen. Rut, la nora, era moabita, ètnia diferent de la jueva i assentada a la banda oposada de la mar Morta. Casada amb un jueu, queda vídua però tot i això no abandona sa sogra Noemí, jueva i també vídua, per a la qual espigola les restes de la collita en els camps dels propietaris jueus. Un d’eixos propietaris, Booz, acaba casant-se amb Rut i serien antecessors genealògics del rei David (Rut, 4-18-22) i del mateix Jesús (Mateu 1,1-5).

9. Salomó i la reina de Saba. Lorenzo Ghiberti (1452). Porta del Paradís. Baptisteri de Florència

11. Ester i Mardoqueu escriuen la primera carta als jueus. Aert de Gelder. 1675

 

Tots aquests emparellaments culturalment tan importants es poden completar amb uns altres provinents de la mitologia clàssica grecollatina, del Nou Testament i del santoral catòlic. Això formarà part, és clar, d’un altre article.

[1]És a partir de la segona versió de la creació (Gn 2,4 i següents) quan eixe Déu-plural passa a ser identificat amb un nom individual, particular, Jahvé-Déu. Jahvè és una transliteració de la paraula hebrea formada per les quatres consonants JHVH , el tetragràmmaton.

[2]«Déu va crear l’home a imatge seua, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27).

[3]Tanakh és un acrònim basat en les lletres hebrees inicial de cadascuna de les tres parts del tex: Torà (la Llei), Neviim (els profetes) i Ketuvim (els escrits). Bona part de la Tanakh coincideix amb l’Antic Testament reconegut pels cristians (que hi afigen uns altres llibres, els deuterocanònics no reconeguts pels jueus).