En 1976, per l’amnistia

Recordem que aquell fou l’any de la gran mutació, comença amb un govern continuista: com a president Arias Navarro, i com a secretari general de Moviment Adolfo Suárez, i ministre d’Interior Fraga Iribarne. Va estar també l’any d’importants lluïts socials i polítiques, tot amb l’aparició d’algunes instàncies polítiques, formades per partits i organitzacions, encara clandestines, que es declaraven unitàries tals com la Junta Democràtica, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, Convergència Democràtica, etcètera. A febrer es convocaren unes eleccions municipals, seguint el patró de denominada “democràcia orgànica”, així, al cap i casal va haver-hi una candidatura d’oposició que no va reeixir, la de Serafín Rios Mingarro, com tocava, però, resultà alcalde el falangista Miguel Ramón Izquierdo.

En tal context, se suscita allò de l’amnistia, un objectiu desitjat i just, aleshores es convocà una manifestació a la ciutat de València, que pretenia la presentació un escrit al president de l’Audiència, demanant l’esmentada mesura de gràcia. El dia fixat va estar el 26 de gener, aleshores, al voltant de la plaça de Sant Agustí anàvem acudint, érem molta gent, de diferents procedències, doncs, per primera vegada en molts anys coincidíem en eixe concret objectiu. Ens van trobar amb un gran desplegament policial, en aquest cas no hi havia autorització governativa, o siga permís, i les nombroses forces policials, dependents del Ministeri de Governació, van actuar des dels primers moments amb una violència fortíssima, però, de forma prou calculada, va haver-hi detencions, però sobretot colps de porres, a mi me’n va tocar un. Al final una comissió va ser rebuda pel president de l’Audiència qui arreplegà el paper.

Mesos després a juliol, la mutació es va produir, amb el pas dels continuistes a la “reforma”, tingué lloc altra manifestació, que aquesta vegada si fou autoritzada pel mateix tema, l’amnistia, la qual vindria més tard,   a finals del 1977, en base una llei votada democràticament, però pactada, que és la que tenim, la qual exonerava, entre altres qüestions, els crims del franquisme. Ara, amb unes circumstàncies diferents, i sobretot, amb unes pautes jurídiques internacionals elaborades més ajustades dels drets humans, s’intenta per alguna gent poder criminalitzar els crims de la dictadura.

Cal, doncs, no oblidar, i fer-ho sense ressentiment. Sens dubte les víctimes, directes o indirectes, haurien de gaudir del dret a la reparació material o simbòlica, com són, ja en la dita transició, els casos de Teòfilo del Valle de Elda, Valentín González de València, o el cinc assassinat per la policia a Vitòria el 1976…