En aquesta democràcia limitada

El qualificatiu “limitada” expressa prou bé l’estadi en el qual es troba la democràcia vigent a gran part del món. Allò de “llibertat, igualtat, fraternitat”, encara són fites a assolir, malgrat que s’ha anat ampliant els marcs jurídics i constitucionals, la realitat ens mostra com continuen existint limitacions generades per diferències de classe, i d’altres per circumstàncies: de gènere, de procedència (immigrants, estrangers), o la llengua, i situació territorial, entre d’altres. El sistema general funciona tractant de negar, o en tot cas d’integrar aquestes diferències; òbviament, hi ha dinàmiques reivindicatives, que intenten ampliar el marc, amb modèstia tenim el nostre cas, puix darrerament, tant a l’estat com al País Valencià, uns governs, o majories progressistes, han donat passes endavant. La reacció no s’ha fet esperar, en dues versions la més grollera i desvergonyida, representada per un partit ultra, i altra la més subtil, versió actual de l’oligarquia històrica espanyola que representa el PP.

Tanmateix, el tema dels límits presenta altres matisos rellevant a tindre present: el dels límits que cal introduir davant l’abús dels drets que a les democràcies es produeix en detriment de la natura i del just equilibri ecològic, incloent-hi els drets dels animals. Els límits són diversos, tractant d’aturar la crisi ecològica, de la qual és part el canvi climàtic, amb mesures que poden afectar el consum, a l’ús del vehicle privat, a la producció d’energia i moltes coses més. Ara, però, la reacció ha aconseguit guanyar en prou espais de poder autonòmic i municipal, desviant l’atenció de molta gent, i està centrant els seus objectius de retallar, frenar la tendència a ampliar els drets, i en nom de la llibertat personal, ha revertit les mesures ecologistes. Tenim prou exemples: a Elx una part important dels carrils bici han desaparegut; a València la nova alcaldessa també està plantejant quelcom semblant; la consellera de Medi Ambient parla de “sectarisme ecologista”; el conseller d’Agricultura ignora el dret dels valencians parlants… la relació és llarga.

Noves tronades es podem preveure. Aquella gent que hem criticat la democràcia limitada existent, en la línia de la seua ampliació, hem de reivindicar les coses que s’havien assolit, algunes prou mínimes, o moderades, fins i tot, el nostre Estatut, de segona o tercera, com sempre hem dit, és qüestionat per les dretes governants, aleshores estem exigim el seu compliment en temes concrets. Doncs, el “Botànic”, amb les seues mancances i encerts, resta com un record i com un desig pel futur.