En defensa de la llibertat

Es pot fer de moltes maneres, i unes són més clares que no altres. Quan el papa Francesc, acompanyat pel muftí del Caire (celebrant el centenari de la visita de sant Francesc d’Assís al seu antecessor en el càrrec al segle XI), reclama que la religió no siga una excusa per al terrorisme, i que en un viatge magnífic a Dubai reclame la llibertat esmentada i no respectada a la península d’Aràbia, és una bona notícia; quan es vol concretar entre nosaltres, aportant les afirmacions del papa com a excusa, en una campanya contra decisions de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana que és considerada com perseguidora de la llibertat d’ensenyament, s’està fent quelcom distint, i ho afirme després de passar més de quaranta-cinc anys del meu sacerdoci treballant en escoles parroquials i millorant-les tant com he pogut en els aspectes materials i pedagògics.

És veritat que sempre ens caldrà reclamar la llibertat dels pares en l’educació dels fills, però no sols per a triar una escola pagada amb diners públics que l’Estat rep via impostos i els recull per prestar un servei públic com és l’educació, sinó que caldrà buscar com els pares que no poden portar (o no volen) els fills a un col·legi privat o concertat també cal que aporten llurs idees, creences i treball a la programació educativa dels centres on van els seus fills. Així començaríem a parlar de llibertat per a tots i de responsabilitat compartida per tots, perquè com a pastors de tots els fidels s’ha de voler que tots els pares, amb escola concertada o no, veuen respectats els seus drets i la seua necessària col·laboració en el procés educatiu dels seus fills.

Dir que les intervencions de la Conselleria ens acosten a situacions socials com les de Veneçuela i que ensenyar una determinada antropologia i inculcar «la ley liberticida que impone dictatorialmente la ideologia de género en todos los niveles de la educación» és molt fort i provoca un cert refús, perquè la ideologia de gènere es va imposant per ella mateixa sense que la reforcen les conselleries i governs, i entretindre el personal en campanyes sempre negatives no porten enlloc.

Les possibilitats i l’apertura mundial que suposa el viatge del papa i l’establiment de relacions amb la Xina continental es poden aprofitar millor per reclamar el final de la violència religiosa que entre nosaltres ha fet atemptats greus i encara continua present en països del Sahel africà i a lʼÀsia; reclamar llibertat mentre es visiten terres veïnes de l’Aràbia Saudita, que prohibeix qualsevol manifestació religiosa que no siga la d’un determinat tipus d’islamisme, és un motiu de goig i esperança, però continuar amb la lluita pesada en contra de les institucions polítiques més nostres perquè són governades per partits d’esquerres, ja cansa.

Tornem a l’enfadós de sempre i més: el Sr. Casado, líder del PP, ens torna a prometre la reducció de la Llei d’avortament en cas que el votem i resulte elegit. És una trampa, com ho va ser quan el Sr. Rajoy ho va prometre i no ho va complir tenint majoria parlamentària per poder-ho fer. El cansament de promeses incomplides pot derivar cap al cansament i inclinar el vot cap a partits d’extrema dreta que es presenten com més decidits i ferms en la defensa de les seues conviccions, que presenten com les de tots, les naturals, les de les majories, les tradicionals, les que no ens porten a atzucacs polítics i legislatius; en definitiva, cap al retorn d’antigues maneres que diuen estar més d’acord amb les lleis de l’Església catòlica. NO és veritat; no ho penseu mai; en això té raó el nostre cardenal Cañizares quan diu en el mateix discurs en què critica la Conselleria d’Educació allò de «que lo aprendan los políticos, todos, derechas e izquierdas, que no lo han aprendido todavía». Ens acostem al maig i tindrem cants de sirena per totes bandes, però sols les obres els acrediten, als polítics dic, per això hem d’estar atents i vigilants, sense apassionaments ni idees prefixades, amb una bona dosi de paciència i amb seny.