En defensa de l’esperança

01/04/2022

Vull escoltar aquest parlar que arriba

de molt antic als llavis de la gent.

Terra natal. Marià Villangómez

Si partim del principi irrenunciable que una llengua és l’eix transversal que connecta tots els trets identitaris d’un poble i és la transmissora de tot el que defineix un país, no només l’hem de lligar al concepte de Cultura sinó a tot el que conforma una nació. Això no obstant, un dels reptes més difícils que tenim al voltant de la situació de la llengua i cultura catalana a tots els territoris és intentar fugir dels constants discursos apocalíptics mentre esperam que les institucions facin una feina que ens correspon a tots.

S’està consolidant la idea que l’ús social de la llengua catalana està retrocedint de manera alarmant, que el seu abast social està minvant, que a determinats territoris estam arribant a un punt de no-retorn i que si continuam així tot està perdut. Això pot ser cert en part, però també ho és que es donen altres indicadors positius que hem de valorar per no perdre la perspectiva i perquè des del catastrofisme no aconseguirem aturar el que tant i tantes vegades vaticinam. Si només empram un discurs apocalíptic per il·lustrar la situació actual i el futur de la llengua catalana, estam enviant el missatge que ja no cal lluitar i aquesta és la millor manera perquè els presagis s’acabin complint. Les batalles es perden quan les donam per perdudes abans de lluitar-les.

És responsabilitat de tots i de cada dia que l’ús social de la nostra llengua no pateixi el retrocés que està vivint en certs àmbits. Per aconseguir-ho, treballem des del missatge positiu, sense perdre de vista les amenaces per tal de neutralitzar-les. Si el català és la novena llengua més parlada de la Unió Europea (UE), la vuitena llengua a Internet, té una activitat i tradició literària llegida, traduïda, secular i internacional i és un idioma plenament codificat, normativitzat i estandarditzat tenim raons per a l’esperança. Posem-nos-hi.

Com? Fem nostres totes les banderes. No en deixem cap al contrari. L’experiència i la història ja ens han demostrat sovint que totes les que no aixequem i enarborem nosaltres seran segrestades i assumides per altres. Posarem exemples.

La diversitat d’una llengua comuna

El primer exemple seria la riquesa de les variants dialectals de la llengua catalana. Massa sovint s’ha emprat aquest valor per qüestionar-ne la unitat. No ho permetem. Defensar aquest patrimoni és defensar la llengua des del prisma de la diversitat. Quina prova podem donar més consistent per demostrar la fortalesa del parlar propi que el fet que determinats mots només s’hagin conservat, per exemple, a llocs units per un pont de mar blava com són les terres de l’Ebre i les Pitiüses?

En aquest sentit, calen més campanyes en positiu que mostrin als ciutadans el valuós patrimoni lingüístic que suposa una llengua. Un bon exemple és la que ha impulsat la Plataforma per la Llengua el darrer any mostrant per tot el país les diverses maneres que tenim per definir una mateixa cosa. Aquesta campanya va constituir un magnífic exemple de com es pot combinar la reivindicació del lema «Som 10 milions, som una llengua», incorporant les seues varietats dialectals. La campanya no va ser fàcil ni es va deslliurar de la polèmica tot i ser una iniciativa brillant i en positiu, com també ho va ser la llançada per l’Obra Cultural Balear (OCB), aconsellant als ciutadans començar la jornada amb un «Bon dia». Són aquests dos exemples d’iniciatives que se centren en allò que defineix la llengua catalana: la seua unitat i la seua diversitat alhora. Perquè és precisament a través de la diversitat en igualtat que s’estableixen lligams especials entre els territoris. I massa sovint hem renunciat a reivindicar aquesta diversitat mentre els qui volen imposar altres unitats lingüístiques se la fan seua.

No oblidem que el gran llegat que representa la diversitat de la llengua catalana va quedar recollit i reflectit en el Diccionari català-valencià-balear de mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. No podem perdre de vista que tot allò que no defensem nosaltres i no fem nostre serà territori que ocuparan els altres per fabricar un discurs acientífic basat en la ignorància i en la mala fe. Si no feim nostra la defensa de la riquesa dialectal com una prova més de la cohesió i fortalesa de la llengua catalana, altres empraran aquest valor per defensar el missatge contrari. Ja ho han fet.

 

La cultura popular

Gràcies a la tradició oral i, per tant, a la llengua, s’ha transmès i conservat un patrimoni fràgil, però que constitueix al mateix temps una de les arrels més fortes i profundes de la cultura de qualsevol país. De fet, la llengua està inclosa dins la definició del que es considera patrimoni immaterial. Una i altra han estat sempre lligades perquè la primera és el canal de transmissió oral de la segona. Per això, cultura popular i llengua són igual de fràgils i tenen en comú que el seu desús provoca la seua desaparició.

Quant al patrimoni immaterial, i per fer una mica d’història, al contrari del que va passar amb les diferents llengües de l’Estat, el franquisme va fer seues determinades manifestacions de la cultura popular amb la intenció de donar una imatge, falsa, de respecte a la diversitat, una diversitat que no era perillosa com sí que ho era la llengua. De fet, les úniques manifestacions literàries que la dictadura permetia publicar en català a la premsa del moment eren la poesia i les que tenien relació amb la cultura popular. Així, la seua folklorització va devaluar durant molt de temps la imatge d’aquest llegat. Tal com anota l’historiador Manel Santana a El primer franquisme a Mallorca (1939-1959). Societat i cultura (Documenta Balear, 2020), la totalitat de la trentena d’agrupacions folklòriques creades a Mallorca durant les primeres dues dècades de la dictadura estaven controlades per la Secció Femenina de la Falange a través de Coros i Danzas. En el cas de les Illes Balears, a més a més, aquestes manifestacions culturals eren emprades per servir de carta de presentació de la incipient indústria turística.

El mateix va passar amb les agrupacions eivissenques de ball pagès, que a partir de la dècada dels cinquanta varen participar en diversos festivals tant nacionals com internacionals mentre les autoritats franquistes intentaven donar una pàtina de legitimitat i internacionalitat al règim a través dels únics escenaris que aleshores els hi eren possibles. Així, al mes de juny de 1951 un grup de ball pagès d’Eivissa va actuar a la plaça de bous de Palma, batejada com «Coliseo Balear». En un article publicat a la premsa local dos dies després i titulat «Dignidad payesa» es podia llegir que «La representación folklórica de Ibiza dió, una vez más, una lección de dignidad coreográfica. Los ibicencos eran los únicos payeses auténticos de la velada. Tampoco vimos las pantorrillas ni la ropa interior de las payesas. En este detalle conocimos que se trataba de payesas auténticas». El mateix dia que la representació d’Eivissa guanyava el festival, celebrat el 6 de desembre, Diario de Ibiza destacava en un titular que Espanya era la destinació favorita dels turistes britànics i que tal com informava l’agència Cook, sol i folklore eren les vies d’obertura.

Aleshores, la participació de grups folklòrics a festivals internacionals es feia a través del sindicat del règim Educación y Descanso i a través de l’Instituto Español de Musicología. El 1952, el ball pagès tornava a participar en un festival, en aquest cas a Llangollen, al país de Gal·les. Un dels seus principals impulsors era el músic Gwynn Williams i a principi d’any l’agrupació folklòrica d’Eivissa havia estat convidada a participar en els festivals que s’havien de celebrar al mes de juliol tant al Regne Unit com a Irlanda, i on concursarien grups de tot Europa. La proposta havia partit de l’advocat i membre de la Delegación Nacional de Sindicatos, Manuel Chausa y Arosa. Això sí, hi havia una condició: l’agrupació s’havia d’integrar de manera oficial a l’Obra Sindical Educación y Descanso. El grup illenc va actuar el 9 de juliol amb el número 21 a The Memorial Hall, a Market Street. L’ambaixada eivissenca va guanyar el segon premi. El règim franquista tornava a emprar la cultura popular com una eina propagandística amb la complicitat dels països democràtics.

Un altre exemple de la instrumentalització política d’algunes manifestacions culturals és el que va passar al País Valencià amb les Falles, quan la dreta hereva del franquisme se les va fer seues mentre l’esquerra ho contemplava sense reaccionar. Tal com explica Pere Fuset, «La dreta es va apropiar de la cultura popular i festiva, i l’esquerra es va deixar expulsar; hi va haver una certa elit en aquesta esquerra que es va mirar les Falles com a mínim amb indiferència». Tot i que no sempre va ser així, com recorda l’historiador Vicent Baydal: «En la primera meitat del segle XX, la relació del valencianisme i el nacionalisme d’esquerres amb les Falles va ser “intensa”».

Sortosament, la situació ha canviat a tot el país, tot i que sovint el patrimoni immaterial encara es considera una manifestació cultural menor. Això sí, ara per ara a les Illes tenim una Llei de salvaguarda del patrimoni immaterial i cultural que vàrem impulsar des de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern Balear (Llei 18/2019, de 8 d’abril) i va ser aprovada a final de la legislatura passada, i la Generalitat de Catalunya compta des de fa anys amb una Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural.

La lluita ecologista

Un dels efectes de la destrucció territorial és la desaparició d’un vocabulari lligat a paisatges i usos perduts. La toponímia i la microtoponímia vinculen el paisatge amb el llenguatge i l’activitat humana. Si el territori s’altera de manera brusca i significativa, s’altera també la petjada cultural que l’ocupava. Un país arrasat territorialment ho és també culturalment i lingüísticament. En tenim molts exemples. Sense la conservació del territori no podrem garantir el futur de la llengua ni del nostre país. Si no convertim en un tot la defensa de la cultura, del territori i de la llengua, sempre hi haurà qui voldrà separar aquests tres principis per restar-los força. Cultura, llengua i territori s’han de defensar de manera conjunta i des de tots els àmbits perquè tots tres són transversals.

Conclusió: autoestima lingüística

La millor manera de protegir un llegat és defensar-ne la conservació i garantir-ne el futur. Si les institucions públiques no garanteixen que els ciutadans puguem fer servir el nostre idioma a ca nostra i no creen els mecanismes que facin possible viure en català, ho haurem de fer els ciutadans. De fet, si han augmentat les denúncies per vulneració dels drets lingüístics, tant al País Valencià com a les Illes, no és perquè se’n produeixin més que abans sinó perquè cada vegada tenim més consciència del fet que fer servir la llengua pròpia és un dret i no estam disposats a renunciar-hi. Cada denúncia pública d’un cas concret és un acte d’afirmació i reivindicació, però també un exercici de pedagogia davant qui incompleix la llei i davant la resta de la ciutadania.

Ara bé, cal reclamar a les institucions deixar anar els complexos i continuar el camí encetat tímidament. Són diverses les vegades que en els darrers anys s’han escenificat accions conjuntes entre Principat-País Valencià-Illes Balears, com ara la firma de la Declaració de Palma l’any 2017, tot i que també són moltes les ocasions en què s’ha fet palesa la por a la imatge d’unitat de tots els territoris que esmenta la Declaració. Tot i això, res ens ha de deixar caure en el desànim. Són moltes les oportunitats per reivindicar tota la grandesa d’una llengua que no desapareixerà si els catalanoparlants no volem.