En dir les veritats…

16/02/2021

Ja és ben certa la dita popular –del poble, clar- segons la qual “en dir les veritats… s’acaben les amistats…” I és que estem poc acostumats a acceptar i assumir les coses com són… sobretot quan no ens resulten favorables.

Vegeu si no com ens desespera –i alguns fins i tot se senten ofesos- quan el Dr. Fernando Simón, portaveu del ministeri de Sanitat, en una de les últimes compareixences per informar de la crítica situació de la pandèmia que ens assetja, pronuncià un “quizás” , en referir-se a que… “hemos sido demasiado permisivos e inconscientes en los encuentros familiares de las últimas fiestas”… Des de la dreta més regressiva –i insolidària- i alguns cercles de tertulians ben pagats –que li la tenen “jurada”-, s’han alçat les veus –crits- habituals, dels qui no s’acostumen a acceptar que estem en una democràcia –encara que millorable- i han d’escoltar veritats que els disgusten. Curiosament, el mateix ha vingut a dir la ministra de Política Territorial, Carolina Darias: “El 80% dels contagis de les festes s’ha produït en família”. I no li han tirat “els gossos” damunt.

En la mateixa línia es troba la crítica directa i desaforada envers Sànchez: si pren decisions de forma contundent, són “centralistes” –mira qui parla!- i si traslladen la gestió als governs autonòmics, fan “deixadesa” de la responsabilitat –l’ “ordeno y mando” seu- de governar. Encara ha faltat que el ministeri de Sanitat –en la sessió de coordinació amb les conselleries respectives- ha demanat als territoris que ho proposen que, abans d’avançar el toc de queda, cal esgotar i aplicar de forma adient les normes en vigor i s’ha argumentat que un tal avançament pot incrementar els contactes en les hores anteriors; perquè en tromba –i algú de manera inadmissible titllant-la d'”indecent” (sic) la resposta del ministeri- s’han llançat a la jugular d’en Sànchez, a qui no perdonen la seua equanimitat, rigor i paciència, amb què està enfrontant la situació. Impresentable!

I encara s’ha desfermat una polèmica estèril del tot, arran d’haver-se saltat, alguns, el torn de vacunació, segons els “protocols” (?) La pregunta és si persones que, per la seua dedicació professional –conductors i camillers d’ambulàncies- o càrrec públic –alcaldes-, en contacte permanent i directe amb la gent afectada, són subjectes de risc o no? I si és que sí –com sembla-, per què no se’ls ha inclòs com a tals als “protocols”? En fi, la qüestió és distreure a la gent dels problemes greus –no només de la pandèmia- i mantenir a la societat atemorida, per tal de poder-la “governar” més còmodament.

Clar que més enllà, el coronavirus també fa distincions: vegeu si no la propaganda de l’estat jueu –amb l’imputat de Netanyahu al capdavant- en “atribuir-se” la vacunació generalitzada dels israelians, mentre que la població palestina dels territoris il·legalment ocupats o confinats per l’exèrcit israelià –cas de Gaza-, roman en la més vergonyosa indigència sanitària, que cal afegir a l’assetjament continuat per les noves colònies de jueus ortodoxos el bloqueig alimentari i assistencial del poble palestí. Això sí, els pobres assalariats palestins –mà d’obra barata dels ocupants israelians- que, cada dia, han de passar la “frontera” dins el seu propi país, per treballar a Israel, també són vacunats, per si els infecten –als israelians-: una nova exhibició de segregació i impunitat de l’estat d’Israel, vergonya planetària.

Tampoc ara la “marca España” ha quedat ben parada, en avisar el Tribunal Europeu dels Drets Humans –TEDH- que els personatges públics són susceptibles de ser criticats –com ara la monarquia espanyola-. Així el president del TEDH, Robert Spano, ha avisat que la doctrina d’Estrasburg sobre els pretesos “delictes” d’injúries a la corona és clara: un personatge públic ha de poder rebre un marge més ampli de crítiques i ha alertat, enfront de les condemnes contra artistes a l’estat espanyol, per haver “difamat” al rei. Els tribunals d’ací, però, han desoït –com és habitual- aquelles advertències i han ordenat entrar a la presó, al raper. Pablo Hasél. Mentrestant i paradoxalment, Felip V “presideix” l’entrega de reconeixements als defensors de la llibertat d’expressió, com a distintiu de la democràcia –l’espanyola també?-, alhora que a diversos punts del país es convoquen manifestacions a favor d’en Hesél i en contra de la decisió de la justícia (?) espanyola d’empresonar-lo: artistes, periodistes, juristes (!) i Amnesty Internacional reproven la sentència. Quan més que no es tracta d’una excepció, doncs tal com denúncia Público de l’ordre de 150 artistes, rapers, tuiters, periodistes i polítics han estat condemnats per “delictes” (¡?) d’opinió. I és que ja se sap “Spain is different” –Fraga dixit des de l’ambaixada espanyola a Londres…- Una vergonya més!

I si no n’hi havia prou en significar-se, l’Espanya democràtica de la transició del franquisme, ara ha de suportar la “comparança” amb l’altra democràcia: la de Putin. I així, en retreure Borrell –ara ministre d’exteriors de la UE- l’empresonament del líder opositor Alexéi Navalni i exigir la seua llibertat, ha hagut d’escoltar-se la resposta contundent del ministre rus d’exteriors: “I vostès –Espanya- què fan que no alliberen als presos polítics que mantenen empresonats?” I, clar, Borrell ha perdut els papers intentant contradir al ministre d’exteriors rus, quan podria haver-li contestat tranquil·lament. “Sí, però nosaltres no els enverinem…” Lògicament, des del govern espanyol, s’han apressat a “desmentir” a Rússia, sense cap credibilitat, clar, i aconseguit que la UE els faça costat. La qual cosa no ha evitat que un grup important d’eurodiputats haja adreçat fortes crítiques a Borrell, pel paper –galdós- que ha fet a Moscou.

Encara com el Govern pretén reformar el Codi penal, perquè les declaracions o opinions emparades en l’exercici democràtic de la llibertat d’expressió no comporten penes de presó, bé que Unides-Podem proposa suprimir-les totalment.

Encara com.