En el cor de l’Albufera

Hui us contaré la història de quan era famós. Efectivament, jo abans de ser el que sóc ara, era altra cosa. Poca gent ho sap, però abans de dir-me Xungarro no em deia Xungarro, em deia… Llomdetenca. Més concretament En Llomdetenca Melville i Pequod.

Era el capità d’un vaixell balener de tres pals, 30 metres d’eslora i quasi 250 tones, que es deia El Pollard. Juntament amb la meua valerosa tripulació vaig estar durant molt de temps capturant catxalots gegants allí en la costa de Massachusetts i també en la de Massanassa. Eixíem cada matí d’ací del portet de Catarroja i tiràvem pel canal cap a l’Albufera, perquè per aquella zona hi havia moltes balenes quan jo era jove. De tant en tant, si no hi havia balenes a la vista, havíem de recórrer a algun samaruc, però eren preses molt més poderoses i difícils d’arponejar.

Resulta que per allà destacava una balena molt cabrona, una balena blanca -i supremacista- que es deia Maribel -Díaz Ayuso- i era un cetaci superagressiu, que s’havia quedat molt pillada. En aquells anys era l’època de la Ruta del Bacalao i la fauna de l’Albufera -també les balenes- estaven molt perjudicades per les paperines amb coca mal tallada que els xicons tiraven a les séquies quan veien vindre un control de la guàrdia rural.

Un dia que me l’estava mamant ahí en el pàrquing de la Chocolate, Maribel va xuclar tan fort que em va arrancar la xufa… i també la cama. Em vaig haver d’implantar una cama nova feta en un canyís de bardissa i branques de taronger bort. I clar, jo em vaig obsessionar en venjar-me de Maribel i vaig jurar que dedicaria tota la meua vida a perseguir-la i clavar-li l’únic arpó que m’havia deixat.

Total, que un divendres de tirades l’albirarem en el cor de l’Albufera -concretament entre el motor del Sequiasset i la mata de Sant Roc- i ens disposarem a caçar-la. Però clar, jo a banda de voler matar-la, també estava bojament enamorat d’ella, i quan va atacar el vaixell amb la seua dentadura de ionqui mig desdentada vaig badar un segon en llançar el meu arpó, em vaig quedar enganxat en la corda d’espart que portava allò, i atrapats en un llaç mortal, els dos junts ens submergirem en les fosques i fredes aigües del cor de l’Albufera.

Després d’allò, la cosa ja no va funcionar, com podeu imaginar tot va eixir molt malament. Perquè ella volia viure allí en Malilla, que és un barri de merda perquè no estàs ni en el centre ni en l’horta. Deia que volia per a estar a prop de la família, perquè la família eren tots una colla de liantes -sobre tot el seu germà, que organitzava rinyes de galls i jo no me’l podia tragar- i després, a sobre, també li va pegar per dir que volia ser fallera major o no sé quines merdes… I jo vaig dir que per aquí no passava! Total -que res- que al final ho deixarem, quedarem com amics i au. Però va ser un embolic gran. Per cert, ara crec que Maribel ix en un dels socis que organitza el Medusa de Cullera.

Per descomptat, a mi eixa aventura em va portar molta fama i molt de prestigi en el món del balenerisme i no podia eixir ni a comprar el pa, perquè em demanaven fotos i autògrafs per tots els cantons. Al final em vaig cansar i com no volia que la gent em recordara per haver sigut el nòvio de la Maribel, vaig anar aquí a Corporación Dermoestética, un dimarts que hi havia dos per un d’oferta, i em vaig posar la cara d’una altra persona aleatòria que passava pel carrer. Eixa persona també volia canviar d’aires i es va posar la meua cara -per aprofitar el dos per un-.

Total que ara soc el Xungarro i puc dir amb orgull que els meus errors m’han fet ser qui soc. Potser m’han marcat, sí, però ja no em reconec en ells! Totes tenim dret a tornar a començar…