En el nom del pare (mai més)

El dictador va entrar al gabinet, on esperava el doctor. El galé li va fer entendre que patia una hipoacúsia neurosensorial en grau sever. Li va anunciar que aquest problema afectaria, sense dubte, el desenvolupament normal de les funcions de govern. El metge, però, sorprés per la indiferència que mostrava el tirà, va armar-se de valor i va escriure sobre un paper: “Excel·lència, sent comunicar-li que vosté està sord”. El dictador s’hi va incorporar, va observar per un instant els jardins del palau a través d’un enorme finestral i es va girar per dirigir-se al facultatiu: “No hi trobe en això cap problema. Al capdavall, posseint la veritat absoluta, mai no he necessitat escoltar ningú”. I va indicar al doctor, amb un gest, que ja podia abandonar la sala. Quan aquest va tancar la porta, el governant va esbossar un lleu somriure que va créixer en amplitud i estrèpit fins a esclatar en riallada. Aquell riure va arribar a les seues orelles com un murmuri llunyà.

Tot el que conec del franquisme m’ho va contar mon pare, que va néixer l’any 1929. Ell deia que va passar la seua infantesa i l’adolescència sota els efectes de la postguerra i que la seua vida va desenvolupar-se marcada per un ample catàleg de restriccions, materials i emocionals.

Soc el seu segon fill. Vaig néixer l’any 1973 (ell era pare vell). Consegüentment, quan tot allò de les manifestacions i els moviments socials contra el dictador i els tecnòcrates del nacionalcatolicisme, jo encara era molt jove. Més tard, vaig estudiar les condicions d’aquell règim: vaig llegir sobre els primers i els últims afusellaments (les represàlies van durar quaranta anys), vaig conéixer testimonis d’excombatents en la guerra civil, d’exiliats, de professors depurats, de famílies que tenen avantpassats soterrats en fosses comunes. El risc és que totes aquelles coses poden caure en l’oblit, si més no, per a la nostra descendència, perquè no les han viscudes en primera persona. I eixe perill serà més constatable en les següents generacions. Tot açò em porta a pensar que, si la història és cíclica, serà perquè no treballem la memòria. També pense que és millor recordar les coses dolentes que no les bones. Aprendre és una eina al servei de la supervivència que consisteix a evitar errades d’altres temps.

Possiblement, tot aquell interés meu per saber el que va ocórrer al franquisme era una resposta a la necessitat de conéixer mon pare, la seua història, les condicions que orientaren la seua personalitat i el convertiren en un individu enigmàtic per a mi.

Ell era un llaurador amb inquietuds intel·lectuals, d’eixos que no van poder estudiar, però volien entendre el món. Lector obsessiu, l’interessaven, en igual Grau, Unamuno i Stefan Zweig. I acostumava a recitar-nos, de memòria, fragments d’El Quixot.

També era una persona contradictòria en el seu pensament. Pel que fa al valencianisme, era membre oficial de la fosca consciència, la que va definir Marqués com la condició essencial de la perplexitat valenciana i que condueix, sense remei, a la confusió absoluta. Què li podem demanar a una persona que, amb la seua edat, llegia regularment Las Provincias i els pamflets del GAV? Sorprenentment, però, guardava a la prestatgeria més d’un llibre de Fuster, a la secció de lectures arriscades. Pel que fa a la seua adscripció religiosa, confessava, sota promesa de secret, que no era creient. I malgrat açò, no podia evitar perdre algunes llàgrimes en escoltar La Maredeuta, si la cantava la Piquer. A la fi, era un home que tenia la por mossegant-li l’ànima i que era conscient que contradir era un costum perillós. A més, ja en tenia prou de problemes al seu voltant i havia de treballar al fang de la Marjal, de sol a sol.

Un dia em va dir que era fàcil ser valent als meus temps. A hores d’ara, ja no sé si aquests temps garanteixen seguretat als que pensen com jo escric. Mon pare ja no hi és amb nosaltres, però tinc dues filles i un fill. Per això tinc el temor que s’hi troben un món sense llibertat per expressar el que pensen, sense permís per a discernir, sense el dret a discrepar. Els autoritarismes (o els fanàtics d’eixe sistema de govern) són cada vegada més nombrosos arreu del món, i no cal anomenar les evidències. Hi són ben a prop.

La història no pertany als grans personatges, sinó a les persones anònimes que pateixen les decisions de l’elit. Mai no trobareu reis sense súbdits, ni senyors sense vassalls, ni tirans sense esclaus. Mai no trobareu vencedors sense vençuts. Mon pare sempre va pensar en la possibilitat d’un món millor, però sabia quin era el paper que la història li havia atorgat. L’obediència i el silenci temorós conformaven la seua manera de passar per la vida. Aquelles eren les condicions d’un contracte que li va permetre arribar a vell. No és, de cap manera, el que jo vull per a mi, ni per als que em succeiran. Renuncie al paper secundari, a la rendició i a la submissió. Tot el que ell no va poder fer, ho hauré de fer jo.

Hi ha una cosa que he d’agrair-li a mon pare: la seua capacitat de somniar, que em va transmetre via ADN. Als seus últims anys, el recorde com un poeta de bolígraf Bic i llibreta antiga i crec que, a la fi, es va sentir lliure. Supose que per això va decidir viatjar. Refugiat a la cadira de llegir, sense moure’s de casa, va recórrer mig planeta i va conéixer més de mil territoris, al nord i al sud de la línia que parteix el món en dues meitats.

Aquesta nit, al meu propi viatge, no he pogut evitar recordar mon pare quan he contemplat, amb passió i delit, les cases antigues de Macondo. Eixe és el motiu pel qual he escrit aquest article. En homenatge.