La revista degana en valencià

En el nom del pare

18/08/2021

El títol de la pel·lícula de Fernando Trueba, El olvido que seremos, està pres d’un sonet de Jorge Luis Borges, «Ya somos el olvido que seremos. / El polvo elemental que nos ignora». Estava escrit en un bocí de paper que portava a la butxaca el metge colombià Héctor Abad Gómez el dia que va ser assassinat a Medellín en 1987 pels paramilitars. El sonet es va convertir en l’epitafi que figura avui en la tomba d’aquest metge. Vint anys més tard, el fill Héctor Abad Faciolince, que havia trobat el sonet en la jaqueta tacada de sang del pare, va escriure la novel·la autobiogràfica El olvido que seremos, Obra en la qual s’ha basat Fernando Trueba per a la realització de la pel·lícula, amb un precís guió del germà i també cineasta David.

Estem davant d’un film centrat en aquest metge, epidemiòleg i professor de la universitat colombiana que lluità per la sanitat pública. L’estructura narrativa està dividida en dues parts molt diferenciades pel color emprat en les imatges. Els records d’infantesa del fill, Héctor Abad Faciolince, estan rodats en color, mentre que el segment dedicat a la seua joventut i al voltant dels successos relacionats amb la mort del pare estan filmats en blanc i negre.

El fragment en color està narrat des del punt de vista del fill. Són records plens de nostàlgia, d’estima, d’emoció continguda, en què s’exposa la immensa passió del menut per son pare i l’ofici que realitzava. Un progenitor al qual adora, admira i hi està íntimament lligat, a qui li agrada envoltar-se de música, llibres i pel·lícules. L’Héctor pare s’emociona amb les imatges de Morte a Venezia de Visconti i la música de Mahler. A través de la mirada infantil, plena d’innocència, descobrim el treball del pare ―interpretat de forma impecable per Javier Cámara― desenvolupant les seues responsabilitats a la universitat, la consulta amb els pacients, els programes de ràdio, la relació amb l’alumnat i les seues preocupacions per millorar l’assistència mèdica i la higiene pública, molt precària a Colòmbia. El sentim enumerar les cinc A de tota higiene sanitària per a la gent que no té res, imprescindible en les bones pràctiques mèdiques i d’aplicació necessària en les polítiques de salut pública, per tal d’assegurar la salut dels pacients: Aire, Aigua, Aliment, Abric i Amor. Assistim també a la immersió en la vida d’una família nombrosa, completada amb la mare, l’àvia i les quatre filles. Un paradís feliç, representat per les rialles, les cançons, els dinars familiars i l’alegria que vessa tots els racons de la vivenda.

La part en blanc i negre és la de la joventut d’Héctor fill (Juan Pablo Urrego). Més trista i distant. Un fill que ara contempla el pare des de la distància emocional i amb un xic de retret i sentit crític. Ja no és el pare idíl·lic de la infantesa. No entén massa el compromís polític del pare en la solució dels conflictes socials i polítics de Colòmbia. Tanmateix, continuà unit afectivament al seu pare, fins a la seua mort. Anys a venir, el temps va situar el pare en el lloc que li pertocava en la seua vida, fins a dedicar-li la novel·la autobiogràfica El olvido que seremos que Fernando Trueba ha adaptat al cinema amb aquesta pel·lícula sincera, farcida d’humanitat i reconeixement.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top