En el tall de la navalla

La immigració il·legal és un tema recurrent utilitzat per la ultradreta, tot per a fomentar la por com una amenaça per a la seguretat i la identitat nacional. Alemanya ha implantat nous controls fronterers; Hongria amenaça amb la possibilitat d’enviar autobusos carregats d’immigrants al Parlament Europeu; a França, Agrupació Nacional, partit ultradretà, quasi aconsegueix arribar al poder, i fins i tot el Govern d’Espanya ha signat convenis amb països fronterers per intentar frenar el flux de persones que venen del continent africà.

El ben cert és que els partits ultradretans europeus han crescut considerablement i porten en el seu programa electoral el rebuig contra l’immigrant. No obstant això, cal dir que segons xifres de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), la xifra d’immigrants il·legals a Europa, si la comparem amb dades de 2023, ha disminuït durant el primers huit mesos de l’any 2024, encara que la ruta atlàntica s’ha duplicat a les illes Canàries.

Tot són unes xifres fredes que el director francés Boris Lojkine deu saber, perquè la seua mirada en la pel·lícula La història de Souleymane se centra en un personatge principal, immigrant, que viu dos dies en el tall de la navalla. L’obra va ser guardonada, entre altres, amb quatre Premis César 2025: Nina Meurisse (millor actriu secundària), Abou Sangaré (millor actor revelació), Boris Lojkine i Delphine Agut (millor guió original) i Xavier Sirven (millor muntatge); amb dos premis en el Festival de Cannes: Premi del Jurat-Un Certain Regard i Abou Sangaré (millor actor), així com dos Premis Cinema Europeu: Abou Sangaré (millor actor europeu), Marc-Olivier Brullé, Pierre Bariaud, Charlotte Butrak, Samuel Aïchoun i Rodrigo Díaz (millor so).

Podríem pensar que ja hem vist aquest film en altres treballs dels germans Dardenne o Jo capità de Matteo Garrone, però Lojkine, juntament amb la coguionista Delphine Agut, fa una nova volta de rosca i ens ofereix unes imatges, filmades càmera en mà, amb un muntatge angoixat i nerviós, que acompanyen Souleymane en el seu esdevenir, tot amb tràvelings i plans mitjans que aconsegueixen la identificació i el malestar de l’espectador.

La tensió narrativa s’incrementa per l’absència de música que puga embellir la tragèdia; els sorolls del trànsit de la ciutat i una fotografia freda, amb colors foscos i blaus, envolten la desesperació del protagonista, que lluita per aconseguir el permís de treball i de residència.

Estem veient, més que no una crònica, una denúncia contra una societat que fa aigües per totes bandes. El director ens presenta més aviat no una víctima, sinó un supervivent; però no és l’únic, perquè totes les nits l’autobús de serveis socials va carregat de desnonats, tothom es dirigeix a centres de refugiats on el personal atén els nouvinguts com si foren números. No cal l’empatia ni la commiseració: els repartidors d’àpats tenen pressa perquè la cua avance i no escolten cap suggeriment ni súplica per part dels immigrants. Dutxar-se i rentar-se la roba s’ha de fer de pressa, el temps de repòs i de gaudi és un bé inassolible per a aquests exclosos socials.

Lojkine mostra el corcó d’una societat, que més aviat haurà de prendre mesures per a corregir aquest desequilibri humanitari. Per aconseguir una història versemblant, disposa de l’extraordinària interpretació d’Abou Sangaré, actor guineà que ha passat de treballador rider a millor actor europeu. De fet, no va poder recollir el premi perquè encara es trobava en situació d’il·legalitat quan el premiaren. Sembla que, gràcies a aquest reconeixement, unes setmanes després va poder regularitzar la seua situació de ciutadà legal.

Podríem dir que la pel·lícula eludeix els judicis morals simplistes. Tots els personatges, a banda del protagonista, presenten arestes que els fan de carn i ossos. Cadascú el que vol és sobreviure en una societat que, abans d’arribar-hi, consideraven el paradís; tal com ho viu Souleymane, però, tot és una mentida, fins i tot la identitat del mòbil com a ferramenta de treball de rider, el propietari del qual, també immigrant, explota i, després, es queda amb els guanys del protagonista.

Cal destacar també, per una banda, la seqüència on uns nous immigrants que acaben d’arribar a la ciutat busquen desesperadament trobar treball i pregunten a Souleymane com poden aconseguir-ho i, per una altra, l’excel·lent interpretació de Nina Meurisse com a funcionària que entrevista Souleymane per aconseguir el reconeixement de refugiat. Totes dues tenen una càrrega emocional impossible de controlar per part de l’espectador, que es troba nu davant el tall de navalla amb què acaba la pel·lícula.

Possiblement, quan es publicarà aquesta crítica, el film no es trobarà encara en cartellera; el sistema de distribució no suporta que un film europeu estiga més de quatre setmanes als cinemes. Una altra cosa són els interessos de pel·lícules americanes, però els recomanaria que la busquen, perquè possiblement La història de Souleymane serà una de les cintes més importants d’aquest 2025.

 

Revista núm. 514, pàgs. 52-53. Juny 2025.