En estat d’alarma permanent

07/04/2020

Siguem clars des de bon principi. En honor a la veritat, des del 23F d’ara fa 37 anys, que la societat en el seu conjunt, vivim en estat d’alarma permanent; quan no és per un “pito” és per una pilota, per una granera o per salvar la banca d’una crisi econòmica de la que encara, no ens ha tornat ni un sol cèntim.
Ara, vivim en estat d’alarma decretat pel president del govern central i centralitzador i, el més sorprenent de tot, és la sensació de caos absolut en què ens hem clavat, per preferir el president de l’Estat, tancar-se en si mateix, anar a l’essència del nacionalisme espanyol i treure militars i policies, en compte de donar explicacions, que haurien d’haver-ho fet metges i científics.
Passades les primeres dues dotzenes de dies de confinament, cada vegada hi ha més veus autoritzades que adverteixen sobre el fet que els efectes d’aquesta pandèmia, seran més profunds del que es podia preveure i, perduraran més del que s’esperava. Molt em tem que no s’acabaran, ni de lluny, una vegada que prescriga aquest estat d’alarma permanent i acaben els confinaments.
Sabem de molt bona tinta, que l’alarma de salut durarà mesos i que, després ens haurem d’obligar a continuar practicant aquest eufemisme de “distanciament social” abans que no es declare la pandèmia per finalitzada.
L’allau d’ERTO i d’ERO, els milers de treballadors i treballadores que hauran perdut la feina, les empreses que hauran abaixat la persiana i l’impacte real que experimentaran milers d’autònoms, ens mostraran la magnitud d’aquesta crisi econòmica i social que viurem en acabant. Cap analista econòmic o polític, és capaç d’albirar quins efectes han arribat per quedar-se. Però que n’hi ha, n’estic més que segur.
La crisi del coronavirus, ho ha capgirat pràcticament tot. La recentralització de les competències de Sanitat, Interior i Transport i de la capacitat de decisió per gestionar la crisi, ha subratllat ben fort la inconsistència autonòmica del conjunt de l’Estat i, ha posat en tensió, el funcionament del sistema sanitari general, en no respectar la diversitat dels pobles hispans i les seues competències en aquest terreny.
La presència de forces armades als carrers, no tranquil·litza la ciutadania sensible, perquè veu com les tasques que hi realitzen, poden ser gestionades des de la societat civil i que, per controlar el trànsit rodat, ja hi ha prou amb els cossos de seguretat locals i, si molt m’apures, la policia nacional.
Una emergència sanitària d’aquestes característiques, no es pot resoldre a força d’aplicar cinisme al relat oficial del govern central i centralitzador. Davant d’aquesta emergència, no val justificar-ho amb l’esperit nacional, la unitat de destí en allò universal, i la sobreexposició d’uniformes, quan l’únic protagonista, en aquest cas, haurien de ser les bates.
La recentralització en la presa de decisions, evidencia el concepte radial que es té al govern central de Pedro Sánchez o, pitjor encara, al desenvolupament d’un article 155 encobert, per a totes les comunitats autònomes. La comunicació i la claredat, resulten bàsiques en situacions crítiques i, més encara, en la que ens trobem, que no té precedents; però aquesta comunicació, no pot córrer a càrrec de persones amb medalles i xapes al pit.
És tan greu la confiscació de competències realitzada per aquest govern centralitzador, que aquest temps d’alarma, ha creat més confusió entre la població i ha despertat el costat fosc de la ciutadania, amb efectes demolidors sobre l’economia casolana, aquella de la cartereta per anar al mercat. S’està trigant molt a fer públic que la crisi que vindrà, no acabarà pagant, com sempre, els més vulnerables, els assalariats i assalariades, els autònoms, els xicotets empresaris, els pensionistes…